diumenge, de gener 31, 2016

Jefferson Airplane - White rabbit

En aquest món on vivim i en què tot canvia tan ràpid cal saber-se adaptar a la situació en cada moment. Una mica el que ha fet CiU sempre segons com anava la cassola gran. En el món de la música els Jefferson Airplane-Jefferson Starship-Starship han fet de Convergència i s'han apuntat al carro segons el que els ha convingut, que als seixanta es porta la psicodèlia hippy? Doncs els Jefferson Airplane feien psicodèlia hippy. Que als vuitanta es va posar de moda allò de l'AOR (Adult oriented rock)? Doncs els Starship es van posar a fer AOR.

La saga Jefferson constitueix una de les biografies més nombroses de la història del rock. Tot va començar l'any 1965 quan un experimentat vocalista de folk-rock, Marty Balin, recluta uns quants músics que tocaven en la ciutat de moda d'aquells temps: San Francisco. De nom es posen Jefferson Airplane, uns diuen que el nom prové d'un vell cantant de blues, uns altres que prové d'un tipus de porro, a mesura que vagi llegint l'article es creurà més aviat la segona opció. Aquella primera Jefferson Airplane de l'agost de 1965 estava formada per Marty Balin, Paul Kantner, Jorma Kaukonen, Signe Anderson, Skip Spence i Bob Harvey. Formació que només durà fins el novembre, ja que aquest últim va marxar i van fitxar de baix a Jack Casady. El setembre de 1966 pleguen Spence i Anderson i entren Spencer Dryden i Grace Slick provinents de The Great Society. Ja veuen, en només tretze mesos el grup ja ha tingut nou integrants. Y lo que te rondaré morena...

Aquesta última composició del sextet duraria fins el 1970, tot un rècord! A tot això la banda anava gravant amb RCA i els seus dos primers èxits serien "White rabbit" i "Somebody to love", cançons que cantava Grace Slick en la seua anterior banda i que abans ja he anomenat. Amb aquests èxits els Jefferson Airplane comencen la ruta dels festivals hippies de Monterey, Woodstock, Illa de Wright... rivalitzant amb els Grateful Dead. Des del 1966 que publiquen "Jefferson Airplane takes off" fins a "Blows against the empire" (1970) treuen al mercat set discos que els converteixen en el grup hippy de moda del moment. L'activitat de la banda no es centrava només en la gravació de discos sinó que van crear el seu propi club "The Matrix" i dedicaren grans esforços al disseny de les seues portades i pòsters, apadrinament de grups de dansa i disseny de shows de llums, D'aquesta època són "Won't you try" (1967), "Crown of creation" (1968) i "Volunteers" (1969) totes tres escrites per Kantner. A veure si els hi agrada la selecció que he fet a partir d'un disc recopilatori que me va regalar ma germana cap allà a inicis dels noranta.

L'abril de 1970 deixa el grup Spencer Dryden i el nou bateria és Joey Covington. L'octubre de 1970 és Marty Balin qui plega per fer carrera en un efímer projecte d'un sol disc de nom Bodacius DF i entra Papa John Creach. L'abril de 1972 marxa Joey Covington que crea el projecte de blues Hot Tuna, que aquest sí que sortirà bé i on mesos després s'endú Jack Casady i Jorma Kaukonen. Així arribem a l'agost de 1972 i dels Jefferson Airplane originals només queda Paul Kantner, un dels fundador. En aquesta formació hi ha a més de Kantner, Grace Slick que ja és la seua parella (a mi em recorden una mica a Lennon i Yoko Ono aquests dos), Papa John Creach i els nous JOhn Barbata i David Freiberg. (Amb tanta genealogia m'està quedant com un capítol del Senyor dels Anells aquest article...)

El febrer de 1974 fan dos importants fitxatges que canviaran el rumb del grup: Peter Kaukonen (germà de Jorma i provinent de Black Kangaroo) i el jove guitarrista Craig Chaquito, sí, sí, el que ara toca jazz. La reformulació fou tan gran que a partir d'ara es passarien a dir Jefferson Starship i començarien a fer un rock molt més comercial força farcit d'èxits. D'aquesta època escullo "Miracles" (1975), "Hot water" (1976), "Count on me" (1978) i "Runaway" (1978).  

Novament els problemes interns al grup, amb més canvis, el retorn de Marty Balin, Grace Slick completament alcoholitzada en les actuacions separant-se de Paul Kantner, que per si no en tenia prou hauria de rivalitzar amb el nou cantant Mickey Thomas fan que el grup amb nom que tenia nom d'avió caigui en picat.

Paul Kantner s'emprenya, i amb raó, i deixa el grup, però com a fundador guanya un procediment legal per tal que la banda que quedava no pugui fer servir el nom de Jefferson. Així que els que queden se passen a dir Starship i és quan, per més INRI del pobre Kantner, obtenen els major èxits: "We built this city" (1985), "Sara" (1986) i "Nothing's gonna stop us now" (1987).

L'any 1988, Slick, Kantner, Kaukonen i Casady ressusciten la Jefferson Airplane amb un nou disc "Jefferson Airplane" i una nova gira mentre els Starship continuen al seu rotllo. Ara Paul Kantner ha mort als 74 anys víctima d'un atac de cor.

Els Jefferson Airplane utilitzen referències a "Alícia en el país de les meravelles" per fer un cant directe a les drogues, la frase final de "White rabbit" és Feed your head, una clara referència a la cultura que pregonà el psicòleg californià Timothy Leary per la legalització de l'haixix, la marihuana, els bolets al·lucinogens i el LSD. No és la cançó que més m'agrada però la trobo una sensacional anada de la bola. One pill makes you larger... 

dissabte, de gener 30, 2016

Black - Viure és tan meravellós

Colin Vearncombe va néixer a Liverpool l'any 1951. De seguida va adonar-se que amb aquest nom no aniria enlloc i es va fer dir Black com a nom artístic. De totes formes no va començar ell sol sinó que Black va començar com un trio en el seu primer concert l'any 1981 a Liverpool. El trio estava format per Colin, per Pete Fulwell que era el propietari dels estudis de gravació Eternal i per l'enginyer de so Dave Dickie.

La seua primera gravació va ser un single publicat sense cap tipus d'èxit que duia per títol "Human features" (1982). Fixi's que l'estil i la veu recorda moltíssim als The Smiths. Al desembre d'aquell any es presenten al gran públic ja que són els teloners dels Thompson Twins. Això va ocasionar que els de WEA es fixessin en ells per gravar algunes coses. Però els dos singles enregistrats, "More than the sun" i "Hey Presto" van tornar a passar completament desapercebuts.

L'any 1986, un cop els altres dos ja havien desistit, Colin es queda en solitari mantenint el nom de Black i torna a un segell independent anomenat Ugly Man i grava "Wonderful life". I ai carai! Ara sí que li arriba l'èxit amb aquest single que es converteix en un clàssic dels vuitanta. No need to run and hide, wondeful, wonderful life...

Després d'aquest primer hit torna a fitxar per una multinacional, aquest cop A & M, amb qui gravaria nous singles, uns amb més i uns altres amb menys èxits: "Everything's coming up roses", "Sweetest smile"... Tot això ho posa en un disc que, per evitar confusions, li posa "Wonderful life" per títol i que arribà al número 3 d'algunes llistes, sobretot tingué èxit a Espanya. El disc arribà a disc de platí i realitzà moltes actuacions per l'estat.

El seu segon disc "Comedy" (1988), musicalment, era idèntic al primer però no tingué la repercussió del primer, igualment que "Black" (1991) i tots els que ha anat fent fins a "Blind faith" (2015). Tot i que ell s'hi negava de totes totes i els discos publicats ho confirmaven molts associen Black dins del concepte one hit wonder, és a dir, cantant d'un sol èxit.

El desembre passat va cantar en català una versió del "Wonderful life" pel disc de La Marató de TV3 de títol "Viure és tan meravellós". Un mes després va tenir un accident de trànsit prop de l'aeroport de Cork (Irlanda) i en no superar les seqüeles ara ens ha deixat als 53 anys.

divendres, de gener 29, 2016

Glenn Frey - The heat is on

Som en temps d'evolució del rock. Al folk rock el succeiran variants sobre el mateix tema que prendran el nom de country rock i country pop. Al retorn de les arrels del rock que havia marcat la Creedence Clearwater Revival el seguiria un moviment melòdic que s'anomenà rock meridional sureño i que va prendre elements de la música country. Eren temps de Crosby, Stills, Nash and Young, Allman Brothers Band i Lynyrd Skynyrd.

El bateria Don Henley, els guitarristes Glenn Frey i Bernie Leadon i el baix Randy Meisner funden Eagles l'any 1971. Els quatre eren músics ja consolidats, tots havien tocat amb James Taylor o Linda Ronstadt i un altre van formar part dels Poco.

Cap a l'agost de 1971 foren descoberts mentre feien un concert en un club per David Geffen, qui també se'n cuidava dels CSNY, i sense pensar-s'ho gaire els va fer firmar el primer disc "Eagles" (1972) que va incloure ja un primer potent èxit "Take it easy", composada per Glenn Frey i Jackson Brownie i que el traslladarà a la zona temàtica del far-west de Port Aventura. Als pobres quatre nois  que no s'havien mogut del seu ranxo els van enviar a gravar a Anglaterra sota la producció de Glynn Jones.

A continuació graven un parell de discos més de mitjana acceptació -personalment avorridíssims-: "Desperado" (1973) i "On the border" (1974). El 1974 entra el guitarrista Don Felder que ja coneixien perquè havia fet d'slide guitar en algunes gravacions i a partir d'aquí comença la seua bona ratxa. Primer és un single: "Best of my love" (1974) i després el disc que els porta al número u de les llistes durant cinc setmanes "One of these nights". En aquest disc hi poden trobar també les exitoses "One  of these nights" i "Lyin' eyes", cançó amb la qual guanyen el Grammy a la millor interpretació vocal. Després d'aquest disc Leadon deixa el grup per les seues pretensions de triomfar en un nou projecte amb Michael Georgiades -que no cal que li digui fou un bluf- i entra Joe Walsh per substituir-lo.

Com la banda es prepara per donar un salt encara molt més gran del que han fet es tanquen a consciència en un estudi de gravació mentre la discogràfica omple el temps publicant un grans èxits "Eagles. Their greatest hits 1971-1975" que sorprèn tothom venent-se com a xurros. I això que és un resum de discos que, excepte l'últim, se van vendre menys que vots va obtenir UPyD a les últimes eleccions.

L'any 1976 finalment publiquen el major èxit de la seua carrera i que vostè i jo hem cantat infinitat de vegades i que estava esperant en aquest escrit "Hotel California", superèxit que arriba al número 1 de les llistes EUA i al 2 a UK. Molts la van escoltar per primer cop a les firetes gràcies als Gipsy Kings. Van vendre més d'onze milions de còpies per tot el món (els Eagles, no els Gipsy Kings), s'enduen quatre Grammys i es converteixen en els reis mundials del country pop. A més ja de la ja molt sobada i satànica (sí, satànica, prometo un article sobre això) "Hotel California" en el disc també hi havia "New kid in town" i "Life in the fast lane".

El grup va necessitar pair l'èxit i se van prendre tres anys sabàtics fins que van tornar amb el disc "The long run" (1979), un disc que no aconseguí igualar res del que havien aconseguit anteriorment però que inclou l'única cançó dels Eagles que no m'avorreix i que puc escoltar sencera sense badallar "Heartache tonight", també número 1 als EUA. Massa èxit al cap i aquest cop és Randy Meissner qui diu que es considera esgotat i deixa el grup. Així que ara tenim al grup Frey, Henley, Felder i Walsh. Un any després publiquen un doble disc en directe "Eagles live"

Després d'aconseguir posar 16 cançons en el Top 40 americà i d'aconseguir nou discos supervendes, entre ells dos de grans èxits, el grup acaba separant-se l'any 1981 per les tensions internes ocasionades pels egos extremadament exagerats que mantenien els components del grup. Amb uns nivell de perdonavides davant dels altres que ni Pablo Iglesias s'arribaven a barallar en els escenaris i discutir-se entre ells fins i tot per la mida de les habitacions de cadascú als hotels. Ah, i era l'època dels problemes de Frey amb les drogues, que no faltin. Al final van prometre que no tornarien a ajuntar-se ni fins que l'infern es congelés.

Glenn Frey començà carrera en solitari debutant amb "No fun aloud" (1982), un disc amb bones cançons com "The one you love" i "Partytown". Fixi's quina portada més vuitantera. I què volen que els hi digui... per mi va millorar el que hi havia. Aconseguí un èxit mundial amb el disc "The allnighter" (1985), no pel disc en sí, sinó perquè el van fitxer per participar a la sèrie Corrupción en Miami i per gravar dos fantàstics temes per la seua banda sonora: "Smuggler's Blues" (1985) i "You belong to the city" (1985). Això de les bandes sonores se li donà bé i així va fer també la cançó "The heat is on" (1985) per Superdetective en Hollywood, "Part of me, part of you" (1991) per Thelma & Louise i "Flip city" (1989) pel remake Cazafantasmas II. També destaco del seu disc del 1988 "Soul searchin'" la cançó que dóna títol al disc "Soul searchin'" i que no he trobat a Youtube.

Com sembla ser que anaven tots una mica justos d'armilla, el 1994 els Eagles decideixen tornar a reunir-se per gravar un disc que no podia tenir un altre títol que "Hell freezes over", és a dir, l'infern ja s'havia congelat. El disc conté un tros de cançó com és "Get over it". Vés per on que les millors cançons dels Eagles es troben en aquesta nova etapa, l'any 2007 publiquen de nou un disc "Long road out of Eden" amb un altre temàs "How long"

Glenn Frey ha mort ha mort als 67 anys víctima de complicacions relacionades amb vàries malalties que l'afectaven: artritis reumatoide, colitis ulcerosa i pneumònia... i segons explica el seu mànager també culpa de la medicació.

divendres, de gener 22, 2016

David Bowie (III) - Young Americans

(Aquest article és el tercer d'una sèrie d'articles dedicats a David Bowie i que no sé pas quants n'acabaran sortint. Aquí el primer i el segon)


L'any 1974 durant la gira americana del "Diamond dogs" aprofita per gravar el seu primer disc -doble- en directe amb el títol poc elaborat de "David live" i que es publica durant el mes de juliol. El disc té un tema inèdit: la versió del "Knock on wood" d'Eddie Floyd. Tot i que personalment crec que és un disc molt fluix i eludible (perdoni'm els i les puristes de Bowie) va arribar al 2 en llistes.

El 1975 torna  a ser època de canvis, sense Mick Ronson Bowie se'n va a gravar als estudis Sygma de Filadèlfia, allà on va néixer el famossíssim "So Filadèlfia", amb el guitarrista Carlos Alomar. Allà neix, ara bevent més del soul, una altra gran obra d'art "Young americans" (1975). La fabulosa cançó "Young americans" tracta d'una parella de recent casats que no estan gaire convençuts d'agradar-se mútuament. També és d'aquest disc "Fame", escrita amb John Lennon i que es converteix en el primer número 1 de Bowie als EUA. En el fame, fame, fame del final se pot sentir la veu de Lennon. L'any 1990 en motiu d'un disc de grans èxits es va fer un remix amb força bon gust, cosa estranya en els remixes, que va ser força conegut de la cançó "Fame 90". Gràcies a aquest èxit es va reeditar "Space odduty" aconseguint, ara sí, el merescut número 1 en llistes.

L'any 1975 publica el single "Golden years", Bowie ja està consagrat com a artista i entra en el seu període d'apogeu de consum de cocaïna, que no falti. Va arribar a declarar que no recordava res de tot el que va passar durant un any sencer: per exemple, durant l'entrega dels Grammy, Bowie demanà que li presentessin a Simon & Garfunkel, i el seu assistent li recordà que s'havia fotografiat amb ells feia menys d'una hora. Aquest single que en un principi sembla més de l'estil de l'anterior disc al final acabarà publicant-se en el següent "Station to station" (1976). Aquest estranyíssim disc té una alta influència de la música electrònica que començava a gestar-se a Europa. La cançó que dóna títol al disc és la més llarga que ha gravat -10 minuts!- i en la seua lletra es menciona al The Thin White Duke, el que serà el seu nou alter ego després d'haver matat a Ziggy Stardust. El personatge era una extensió del seu paper a la pel·lícula de Nicholas Roeg "L'home que comprà el món", el seu debut cinematogràfic. "TVC 15" està inspirada en una d'aquelles festes a base de substàncies no gaire catòliques que Bowie i Iggy Pop es muntaven a casa seua. També la llarga "Stay" és d'aquest disc. Tot i que és dels millors discos segons les crítiques jo el trobo infumable.

La combinació de drogues i emissions en directe no causa l'efecte desitjat. En una actuació televisiva al programa Soul Train no es molestà en fer ni un play-back creïble amb el tema "Golden years", reconeixent que ni se sabia la lletra. En un altre show la cançó que havien de cantar Bowie i Marc Bolan (T Rex) no durà ni 30 segons, el temps que Bolan trigà en entropessar amb el micro i ambdós acabessin tirats per terra. Setmanes més tard, en tornar a Londres, va rebre els seus seguidors amb la salutació nazi des d'un tren en l'Estació Victòria, declarant que el seu país necessitava "un nou dictador feixista". Per escapar de la polèmica, es refugià a Berlín, ciutat on gravà els seus tres discos coneguts com la "trilogia de Berlín".

El primer disc d'aquesta trilogia, en què Bowie fitxa Brian Eno de Roxy Music com a productor, és "Low" (1977). El disc marca el canvi cap a la música més electrònica que ja s'havia deixat sentir en el disc anterior. El primer single fou "Sound and vision", que sense gens de promoció va arribar al 3 de les llistes i que una dècada més tard donaria nom a una gira mundial impressionant. El segon single va ser "Be my wife", en la qual es nota més aquesta fal·lera electrònica i amb un ragtime a l'inici, la cançó va ser un desastre, no entrà ni en llistes i s'acabà la poca promoció comercial de "Low"

El segon disc de l'etapa de Berlín va ser "Heroes" (1977). En aquest disc el fitxatge estrella és Robert Fripp de King Crimson i qui li dóna un so més pop-rock i una imatge consolidada de "duc blanc" tal i com mostra la portada, una altra imatge icònica de Bowie. Aquí s'inclou un altre dels seus himnes (i ja en portem no sé quants) "Heroes", on s'imagina la història de dos amants que es citen davant del Mur en un banc sota una torre de vigilància. Cançó que van versionar excel·lentment els Wallflowers de Jakob Dylan i que ara s'utilitza molt com a motivadora dins del món de l'esport a causa de la importància que va prendre durant els Jocs Olímpics de Londres 2012. El segon single fou l'oblidada "Beauty and the beast". Sincerament són uns disc de singles, com a conjunt a mi no m'acaben de fer el pes.

L'any 1978 es treu al mercat el segon disc en directe de Bowie "Stage" amb el tema "Breaking glass" com a promocional i gravat durant la gira Isolar II World Tour on presentava els tres últims discs. El disc va ser idea de RCA perquè se veu que el cantant no acabava d'estar satisfet amb la promoció dels seus últims discs.

Per posar fi a la trilogia de Berlín, s'edita "Lodger" (1979), el mateix any que puja a l'escenari de Broadway per interpretar "L'home elefant" i tornar als seus orígens teatrals. En aquest disc continuava Brian Eno però ja comença un gir més pop i menys electrònic. Les cançons més destacades són "Boys keep swinging", "DJ" amb Adrian Belew (King Crimson) a la guitarra, "Yassassin" amb tons turcs i "Look back in anger", de la qual desconec si els Oasis es van inspirar en ella per fer la seua negació.



diumenge, de gener 17, 2016

David Bowie (II) - Diamond dogs

(No sé quants article acabaré fent sobre David Bowie, però aquest és el que continua a aquest).

Bowie continua preocupant-se per la posada en escena, com fer valer els seus trucs de mim? Un llàgrima o una guerxina poden no ser vistos per un públic que està separat de la seua actuació per un fossar, i ja no diem de les últimes files que ni tan sols li poden arribar a distingir el rostre. Bowie supera a base d'inventiva la nova situació i crea la figura d'un astronauta -tornem-hi!- bisexual anomenat Ziggy Stardust i que, naturalment, és ell mateix. Aquest serà el seu alter ego a qui li dedicarà un disc sencer "The rise and fall of Ziggy Stardust ans the Spiders of Mars" (1972). La bisexualitat d'aquest personatge no és capritxosa sinó que respon a una clau conceptual necessària per entendre el món de Bowie, el gay power, el glam rock i el fet que tot giri al voltant de la sexualitat. La cançó més coneguda del disc és "Starman", la qual parla de contactes amb extraterrestres i que la majoria de la gent pensà que era una segona part del "Space odditty". A "Ziggy Stardust" -baladón del glam power- comença la decadència de l'astronauta i decideix dissoldre la seua banda. A "Suffragette city" Ziggy deixa tots la seua vida anterior per caure en el món de les drogues. El disc acaba amb "Rock'n'roll suicide" on Ziggy es converteix en això, un suïcida del rock'n'roll. En edicions posteriors s'inclou la genial "John I'm only dancing" que havia sortit com a single el 1972 i que tractava sobre una relació entre gais.

El 1972 Bowie posa les veus en el "Transformer" de Lou Reed que és produït per Mick Ronson, el guitarrista de Bowie. I aquí comença una etapa de tres GRANS àlbums -i encara faltarà el millor!-: "Aladdin Sane", "Pin ups" i "Diamonmd dogs".

"Aladdin sane"(1973) és una de les portades més icòniques del pop ja que llença al món la imatge de David Bowie amb raig que li creua la cara, una sensual gota de suor (o de semen, va córrer el rumor que li van extreure semen de l'estòmac) i el cabell tenyit de roig. Miguel Bosé, en el moment que es passà de ser un cantant-per-a-nenes a cantant glamurós calcà aquesta portada pel seu disc "Bandido". El disc fou el seu primer número 1 com a àlbum i destaco la genial "The Jean genie" amb un potent riffs, el doo-woop de "Drive-in Saturday" i la peça de cabaret "Time".  També en aquest disc hi podeu trobar una versió glam del "Let's spend the night together" dels Rolling Stones.

"Pin ups" (1973) és un homenatge a les cançons que el van iniciar al món de la música a mitjans dels seixanta, s'hi poden trobar influències de Pink Floyd o dels Kinks. En el disc només s'hi troben versions d'altres artistes. Puc destacar "Sorrow" -número 3 en llistes. dels The McCoys, "See Emily play" de Pink Floyd, "I can't explain it" dels The Who. Fou l'últim disc que gravà amb la seua banda Spiders from Mars.

El 1974 arriba el segon millor disc de Bowie "Diamond dogs". El disc és una visió de l'espécie humana després d'una devastadora guerra nuclear amb una portada on un mutant meitat persona i meitat gos ens horroritza (o ens fascina). La portada és del dibuixant de còmics belga Guy Peellaert, el mateix que el "It's only rock'n'roll" dels Stones. És el primer disc sens ela guitarra de Mick Ronson. Continuen els canvis. En aquest disc hi ha dos autèntiques joies musicals "Rebel rebel" i "Diamond dogs". Al disc també hi apareix "1984" amb un ritme molt funky on introdueix les teories d'Orwell.

dissabte, de gener 16, 2016

David Bowie (I) - Changes

(Avís al lector o lectora... em poso a escriure sobre David Bowie. No sé quants articles em poden sortir.)

El rock and roll s'estava posant molt avorrit pel públic. S'havia fet massa intel·lectual, excessivament seriós i escoltar un disc necessitava el mateix nivell de preparació que llegir un article sobre topologia algebraica. Alguns van voler tornar al rock l'esperit lúdic dels seus orígens: el gay power, el glam rock, el rimmel, les lentejuelas, les plomes... tota una generació digna d'estudi sociològic pel que va representar i les influències que van deixar. Gary Glitter, Kiss, Slade, Elton John, Alice Cooper...

Els inicis de David Robert Jones (Brixton, 1947) no van ser gens fàcils. Començà com a saxofonista en dos bandes diferents: The King Bees i The Manish Boys. A la tercera banda ja li posà el seu nom: David Jones and the Lower Third. Sí, al començament va utilitzar el seu nom real com a nom artístic i aquesta era la seua intenció, però en adonar-se que un dels membres dels The Monkees també es deia així i en aquells temps ja el superava en fama i projecció es reanomenà com a David Bowie l'any 1966. D'aquesta forma neix aquesta immensa marca per al món de la música: Bowie

A mitjans de seixanta deixa el saxo i agafa el micròfon per gravar cançons d'amor pel segell Decca. Però comprenia que el mercat aquest estava molt saturat -venim del country i de les cançons de cantautor i guitarreta- i tenia ganes de canvis. Bowie es reclou en una comunitat budista escocesa i pel que es veu aquest període de meditació el marcaria ja per sempre. Això de les reclusions budistes entre els músics és una tècnica habitual: Beastie Boys, Tina Turner, Sandie Shaw, Nacho Cano, Annie Lennox, fins i tot Leonard Cohen encara hi viu. Per sort per la música Bowie acaba la seua estada budista i opta per unir-se al grup de teatre del mestre internacional del mim i l'art corporal Lindsey Kemp. Aquí és on coneix tots els secrets dels maquillatge i dels jocs de llums sobre el rostre i a posar tot el cos al servei de l'expressió d'un sentiment. Fins i tot munta un Arts Lab a Beckenham.

Amb l'exterior magníficament treballat ara només li falta la història per explicar. L'any 1969 l'Apollo XI amb Armstrong, Aldrin i Collins aconseguia posar un home a la Lluna. Durant tot l'any l'atenció mundial estava bolcada en l'espai exterior -venia a ser el que ara és el procés- i Bowie tenia una especial obsessió per l'univers extraterrestre. Ja tenim la història que li faltava: la història d'un astronauta que es queda atrapat a l'espai, "Space oddity" (1969) publicat per Mercury. La cançó té una música propera al folk i mostra un Bowie molt intimista, presenta el major Tom un personatge que seria icònic per a Bowie i fa un joc de paraules amb oddity que no és odissea sinó que vol dir raresa. La cançó es publicà unes setmanes abans de l'arribada de l'Apollo XI a la Lluna i la BBC l'utilitzà en el seu programa per la retransmissió. En motiu d'una reedició el 2009 vaig fer aquest article.

"Here am I floating round my tin can,
far above the Moon,
Planet Earth is blue
and there's nothing I can do."

Aquesta obra d'art no va tenir el tracte que es mereixia i només arribà al 5 de les llistes, necessità una reedició l'any 1975 perquè es situés al número 1. En el disc es veu la influència folk de Dylan a "Unwashed and somewhat slighly lazed" i el seu pas per la comunitat budista en "Wild eyed boy from freecloud"

Si algú es pensava que Bowie seguiria aquesta línia, el segon disc "The man who sold the world" (1970) va per un altre camí. Fixi's ja en la imatge de Bowie en la portada, el primer dels canvis camaleònics que el transformarà. En aquest disc es posa de relleu la veu freda i distant amb una música molt més potent però amb la temàtica extraterrestre de nexe. El disc passà força desapercebut -sincerament no és el seu millor que diguem- aconseguint una discreta posició 26 en llistes. L'any 1993 es revitalitza gràcies a una excepcional versió de la cançó que dóna títol al disc feta pels Nirvana en la presentació del seu MTV Unplugged.

El tercer disc "Hunky dory" (1971) el grava amb RCA, més proper al primer amb unes melodies plenes de passió i una veu més càlida. I és que Bowie comença a oferir les seues múltiples cares, per exemple quan actua amb el seu grup Spiders of Mars es presenta amb una típica màscara blana de mim. A més a escena també surten els seus estrafolaris vestits, sabates de soles enormes -el predecessor de les Spicegirls?-...  D'aquest disc és l'himne "Changes", el del ch-ch-changes, poc reconeguda en llistes però ni falta que fa i que parla de la seua obsessió per les transformacions. Molts coneixeran la cançó per la seua aparició a la banda sonora d'Shrek 2 (2004) o per l'horrible versió de les Bananarama l'any 1993. D'aquest disc també és el més exitós i surrealista "Life on Mars" -número 3 en llistes- amb les seues preocupacions extraterrestres preguntant-se si hi ha vida a Mart, el piano és de Rick Wakeman. I per paranoica la cançó "Kooks" que va dedicar al seu fill Duncan Jones.

divendres, de gener 08, 2016

La visió matemàtica del 2016

Com el 2016 l'he començat amb molta mala hòstia i en les sobretaules ja no apareix el Rivera ni el Rajoy sinó l'Anna Gabriel vaig a relaxar-me parlant de matemàtiques fent l'habitual article sobre el 2016. Bé, vull dir article habitual sobre l'any en què entrem perquè sobre el 2016 no l'he fet mai.





Quines coses podem dir del 2016?
  • Primer la descomposició factorial: 2016=25*32*7. Que si ho vol escriure només fent servir dosos i cincs: 2016=25*(5-2)2*(5+2). És un múltiple de 16 que conté el 16 en la seua expressió, no passava des del 1696. A més 2016 és el número de divisors que té la suma dels 47 termes primers de la successió de Fibonacci.
  • 2016 és la suma dels 63 primers nombres naturals, és a dir, és un nombre triangular de 63 files: 2016=1+2+3+4+5+...+61+62+63. L'anterior va ser el 1953 i no tornarà a passar fins el 2080. Gaudeixi'l que potser no en viurà cap més! També és un nombre hexagonal, els nombres hexagonals són de la forma 2n2-n i en cas del 2016 n=32: 2016=2*322-32. El proper any hexagonal serà 2145. I per últim també és icositetragonal (de 24 costats) perquè pot posar-se de la forma (22n2-20n)/2 si n=14.
  • I encara més, 2016=12-22+32-42+...-622+633.
  • Amb arrel: 2016=√(13+23+33+...+613+623+633)
  • També el podem posar com una suma de potències de dos, que això no té cap mèrit perquè tots els nombres poden posar-se com a suma de potències de dos, el que passa és que el 2016 la suma és de potències consecutives: 2016=25+26+27+28+29+210.
  • Això té relació amb el seu número en binari: 2016=1111110000002.
  • També combinant les potències de dos: 2016=211-25 i 2016=26-1*(26-1)
  • El 2016 també és suma de cubs consecutius: 2016=33+43+53+63+73+83+93.
  • Però també es pot posar com una altra combinació de cubs: 2016=23+43+63+123.
  • I ara ho compliquem més amb una combinació de quartes potències: 2016=114-104-94+84-74+64+54+44+34-24-14.
  • Una altra combinació en potències: 2016=2*(32+33+32+3+32*3).
  • Una combinació amb factorial seria 2016=2*7!/5.
  • Ara amb combinacions de nombres:
    • 2016=666+666+666+6+6+6 (any diabòlic, ja ho hem notat)
    • 2016=888+888+88+88+8+8+8+8+8+8+8+8 (noti que hi ha vuit vuits).
    • 2016=999+999+9+9.
    • 2016=888+666+444+8+6+4.
    • 2016=999+777+99+77+9+7+9+7+9+7+9+7.
    • 2016=1234+567+89+123+1+2.
    • 2016=1234+5+678+90.
    • 2016=987+654+321+9+9+8+7+6+5+4+3+2+1.
    • I en aquest enllaç 78 maneres més d'escriure el 2016 utilitzant els nombres de l'1 al 9 ordenats.
  • Ara anem a la geometria, i és que 2016 és l'àrea d'un triangle en què les longituds dels costats, el radi de la circumferència inscrita i el radi de la circumferència circumscrita són nombres naturals.En aquest cas correspon a un triangle de costats 32, 126 i 130 amb inradi 14 i circumradi 65. Aquí teniu la construcció en Geogebra.
  • Més complicat d'imaginar és el fet que 2016 és el nombre d'hipercubs 5D que hi caben en un hipercub 9-dimensional.
  • El número 2016 és la menor constant màgica que té un quadrat màgic 8*8 les entrades del qual són nombres primers consecutius (gràcies @Gaussianos). Són tots els nombres primers entre el 79 i el 439:


  • I si en una assemblea de 64 persones en volem escollir dos sense importar en quin ordre escollim... quants combinacions diferents tindrem? Doncs sí, 2016.
  • El 2016 és un any on el febrer tindrà cinc dilluns, això no passava des del 1988 i no tornarà a passar fins el 2044.

En definitiva, els desitjo molta felicitat, cadascuna de les 24 hores dels 7 dies de la setmana i els 12 mesos de l'any: 24*7*12=2016


dijous, de gener 07, 2016

Lynn Anderson - Rose garden

Dime tu nombre, 
y te haré reina en un jardín de rosas 
tus ojos miran 
hacia el lugar dónde se oculta el día. 

Has podido ver donde morirán 
los oscuros sueños que cada día vienen y van, 
soy el dueño del viento y el mar. 

Al pasar el tiempo despertarás 
y descubrirás cientos de rosas a tu alrededor, 
hoy la luna y mañana el sol. 

Y tú sin saber aún quién eres, 
desde el país donde mueren las flores, 
dime que aún creerás en mí.

Això ho cantava Duncan Dhu l'any 1987 i vostè (si té 35 anys o més) també ho cantava, no se n'amagui. La cançó era el tercer single del seu segon disc "Canciones", el mateix disc del "Cien gaviotas", "Esos ojos negros" o "No puedo evitar (pensar en ti)".  Dels millors de la música pop espanyola.

La cançó no és pròpia de Duncan Dhu, sinó que va ser una versió pop que feu Diego Vasallo de la cançó "Rose garden" que popularitzà la cantant country Lynn Anderson l'any 1970

Lynn Anderson nasqué el 1947 allà on ha de néixer algú que vol ser cantant de country, a Dakota del Nord. La seua mare, Liz Anderson, ja era una cantant country mig coneguda i amb dinou anys debuta amb un single escrit justament per sa mare "Ride, ride, ride" (1966). L'any 1968 es casa amb el compositor Glenn Sutton i l'any 1970 li arriba el seu major èxit amb la versió del "Rose garden" de Joe South (mort el 2012) arribant al 3 de les llistes i obtenint el Grammy a millor solista femenina. Curiosament el seu marit la volia convèncer que no gravés aquest tema perquè era una cançó masculina.

Després vindrien altres singles no tan coneguts com "You're my man" (1971), "How can I unlove you" (1971), "Fool me" (1972) -aquestes dos últimes també de Joe South-, "Cry" (1972) o "What a man my man is" (1975).

Actualment estava retirada del món de la música i es dedicava a la doma i cria de cavalls. Avui m'he assabentat que morí el 30 de juliol a Nashville als 67 anys d'un atac al cor en el centre hospitalari Vanderbilt University Medical Center on estava ingressada a causa d'una pneumònia després d'un viatge per Itàlia.

dilluns, de gener 04, 2016

Guru Josh - Infinity

Els que som d'una determinada quinta vam descobrir la música disco a finals dels vuitanta i començament dels noranta. La moda de l'acid house eivissenca ens va passar de llarg i nosaltres vam viure l'adolescència amb els Snap, Technotronic i Chimo Bayo. No sé si és bo o dolent, però va ser així.

En aquells temps adorables on la gent comparava discos i cassetes estaven molt de moda els recopil·latoris, des dels Boom fins al Tec i la Teca. En música discotequera hi havia el Máquina Total -durillo- o l'Skate Board. El Max Mix del Toni Peret i del Josep Maria Castells i el Bolero Mix del Quique Tejada ja estaven de capa caiguda. Es podria fer una enquesta si vostès eren més de Max Mix o de Bolero Mix... perquè allò sí que dividia la societat i no les assemblees de la CUP.

Un dels discos que va fer història l'any 1990 i que servidor de vostès té en doble cassete comprat al Simago -més vintage no podia ser la cosa- fou "Lo más disco", un recull de música disco -evidentment- de l'època que crec que van arribar a treure cinc o sis volums durant els següents anys consecutius.

En aquell recull hi trobàvem peces de dubtosa qualitat musical però que van suposar una fita per nosaltres, pobra canalla de quinze anys aleshores. Hi havia el "Cult of Snap" dels Snap; "It's on you" de MC Sar & the Real McCoy; el so més lounge del "Doin' the doo" de Betty Boo; "I can't stand it" de Twenty 4 Seven; "Personal Jesus" de Depeche Mode que no hi pegava ni amb cola; el "Tom's dinner" de Suzanne Vega samplejat pels DNA; "Dub be good to me" dels Beats International; "Easy" d'Ice MC; no podien faltar els Technotronic amb "This beat is Technotronic"; "Fantasy" de Black Box; "Touch me" de The 49ers; el "Swing the mood" del DJ que es dedicava a remesclar clàssics del rock'n'roll amagat rere el conill Jive Bunny...  no hi eren però hi podrien haver estat els C&C Music Factory, Rozalla, Atahualpa, Chimo Bayo, Paco Pil, Dr Alban, Antico, The KLF, Crystal Waters, 2 Unlimited... Ja veuen, noms que recordaran del Daus o de la Wonderful però que no destacaven per la seua qualitat musical però potser sí emocional.

Si fan memòria veuran que me n'he deixat un: Guru Josh. Sota aquest pseudònim treballava el músic, productor i escultor anglès Paul Waden. L'any 1990 publica el famós tema del saxo samplejat "Infinity", un d'aquests temes del que s'anomenava acid house anglès i que la crítica musical s'acarnissava en ell però que a nosaltres ja ens anava bé. A més, aquest ja clàssic de la música disco s'incloïa en l'àlbum "Infinity" que contenia versions horroroses -no recomano ni que les escolti- com la de "Popcorn" o la de "Louie, Louie" de Richard Berry. El single fou un èxit per tot Europa.

L'any després publica un nou single "Who's law (is it anyway)" amb un mediocre èxit. Ja no el recorden aquest, no? Després de l'èxit d'"Infinity" se'n va a viure a Eivissa, el lloc de moda d'aquests músics i artistes on es dedica a l'escultura en vidre. L'any 2008 reedita un altre cop amb noves mescles "Infinity" per si de cas i el succeeixen noves incursions dins del house amb "Cryin in the rain" (2009), "Eternity" (2009), "Frozen teardrops" (2010)...

Doncs bé, Guru Josh ens ha deixat als 51 anys, sembla ser que a causa d'un suïcidi. No nmés moren els cantants de soul o blues.

diumenge, de gener 03, 2016

Natalie Cole - Orange colored sky

Tot just acabem de començar l'any, no mos ha donat temps de pair els ibuprofens del dia 1 de gener que ja hem d'escriure el típic article músico-necrològic. Doncs sí que comencem bé, sí... bé, potser hem d'esperar a veure què decideix la CUP per saber si comencem bé o no del tot...

Natalie Cole nasqué el 6 de febrer de 1950 a Los Ángeles filla del compositor i pianista Nathaniel Adams Cole, conegut com a Nat King Cole pels amics -havia sentit gent que l'anomenava Naps-i- Cols-. Nat King Cole és un d'aquells cantants que molts vam descobrir gràcies a les cintes de cassette que els pares de la generació del quaranta del segle passat portaven al cotxe. Per una banda el sector Nat King Cole, Lucho Gatica i Jorge Sepúlveda i per una altra banda -almenys en el meu cas- l'Emili Vendrell, el Ramon Calduch i la Trinca.

Cole, la Natalie no el Nat, debutà en un escenari l'any 1962 en un concert juntament amb son pare. L'any 1965 i mentre estudiava a la Universitat de Massachussets, on només hi havia dos-cens estudiants negres sobre un total de vint mil, s'afilia en el partit de les Panteres Negres arribant a convertir-se en una activista pública.

El 1973, amb el seu pare ja mort, inicia la seua carrera com a solista en petits clubs de manera semi-professional. I aquí vostè posi l'estil que més desitgi, soul o jazz, ja que per uns és solista de soul i per altres ho és de jazz. De hip-hop està clar que no. Ni de garrotins. I aquí ara entra la figura del productor com en tots els articles sobre música, en aquest cas són Chuck Jackson i Marvin Yancy els que composen els temes del seu disc de debut "Inseparable" (1975) -pronunciï's insepàrabol, eh?-. Els singles "Inseparable" i "This will be" es converteixen immediatament en discos d'or i en els seus primers èxits. A més li suposaren els seus primers Grammys l'any 1976, un el d'"artista revelació" i l'altre el de "millor solista de rhythm & blues", ni jazz ni soul ara. La portada horrorosa per cert.

L'any 1976 publica el segon disc "Natalie" que també és disc d'or. El succeeixen "Unpredictable" (77), "Thankful" (77), "Natalie... Live!" (78) i "I love you" (79) sota la mà del productor i ara també marit Marvin Yancy. L'any 1981 deixa el segell Capitol i comença un llarg període de sequera comercial per ressorgir el 1988 amb la seua versió del "Pink Cadillac" de Bruce Springsteen dins d'un retorn extraordinari com fou "Everlasting" (87). En aquest disc també hi ha altres bones cançons com "I live for your love", "In my reality" "Split decision"

L'any 1990 amb Elektra Records grava tota una extraordinària novetat en el món musical, per primer cop es feia una producció com "Unforgettable" -ja veuen la tendència a posar noms de discos amb el prefix in que tenia la Natalie- en la qual cantava un cover juntament amb el seu pare mort 25 anys enrere. El disc, "Unforgettable... with love" va guanyar Grammys a punta pala -sis l'any 1992, entre ells el de millor solista de soul- i personalment fou el primer que vaig adquirir d'aquesta cantant. A part del duet aquest hi ha una preciosa versió de la tradicional "Route 66" i la fantàstica "Orange colored sky".

El 1993 torna a publicar un disc de Grammy "Take a look", més avorrit i sobrevalorat però amb algunes coses interessants com "Take a look", la versió de "As time goes by" -la cançó famosa de Casablanca-o la que més m'agrada "I'm beggining to see the light", un clàssic de Duke Ellington.

Com el duet amb Nat King Cole li va anar comercialment molt bé, el 1996 ho torna a intentar en el disc "Stardust" amb la cançó "When I fall in love", també guanyà dos Grammys però la cosa no reeixí tal com s'esperava. Cole continuava publicant discos més aviat discrets -també en té de típics nadalencs tal i com manen els cànons de les senyores que canten bé- i em quedo amb "Ask a woman who knows" (2002) amb la col·laboració de Diana Krall a "Better than anything" i la versió un pèl accelerada i desafinada del "My baby just cares for me" que havia popularitzat Nina Simone. Un disc menys soul i més jazz.

Tot i semblar una senyora de bons costums i de no haver trencat mai un plat, Natalie Cole tingué problemes amb les drogues durant bona part de la seua vida, que van accentuar-se l'any 2009 per culpa d'un trasplantament de fetge necessari per curar la hepatitis C que se li havia diagnosticat un any abans. Ell mateixa va reconèixer que el consum de cocaïna i heroïna havia influït en el desenvolupament de la malaltia. Finalment, als 65 anys, ella i el seu particular timbre de veu es van rendir.