dimecres, d’octubre 19, 2016

Els bestsellers de Bob Dylan

És el primer cop que parlo del Nobel de Literatura -exceptuant un article sobre Vargas Llosa, no per Nobel sinó per pocassustància- i potser serà l'últim, però Bob Dylan deu ser l'autor premiat amb aquest Nobel de qui més coses he llegit.
I és que Bob Dylan ha fet unes quantes cançons que per lletra i música mereixen estar entre les millors de la història del pop. Amb el seu permís (i sense també) en repassaré unes quantes:

  • "Like a Rolling Stone" (1965). Per molts, per moltíssima gent la millor cançó de la història. La revista Rolling Stone així ho va decidir també, suposo que per publicitat subliminal del nom. "La vaig escriure, no vaig fallar. Em va sortir d'una tirada" deia Dylan amb 24 anys sobre la seua millor cançó. I afededeu que sí que la va encertar. Els inicis de la cançó provenen d'una estrofa de "Lost highway" de Hank Williams que comença "I'm a a rolling stone, I'm alone and lost/ For a life of sin I've paid the cost" i d'un piano on Dylan improvisà el riff de piano. A partir d'això l'orgue d'Al Kooper, la guitarra de Mike Bloomfield, la interpretació vocal de Dylan i "How does it feel?/To be without a home/ Like a complete unknow/Like a rolling stone". Ramon Gener en un programa del Versió RAC1 d'aquest estiu la va analitzar nota per nota, quina llàstima no haver trobat el podcast perquè val al pena escoltar-lo l'hora sencera parlant d'aquest tema. Per cert, la versió que van fer els Rolling Stones va ser apoteòsica! 

  • "Desolation row" (1965). La cançó dura més d'onze minuts i conté 659 paraules -no em dirà que gairebé no és un text literari això-. i Dylan la va escriure durant un trajecte en taxi per Nova York. Coneixent la durada de la cançó el preu de la carrera li devia sortir per un ull de la cara. Està inclosa en el disc Highway 61 Revisited -en aquest article ja vaig parlar del disc-.


  • "Highway 61 revisited" (1965). Una altra cançó del seu millor disc, aquesta és la que li dóna nom genèric. És una cançó en part autobiogràfica ja que "l'autopista 61 comença on jo vaig néixer".

  • "Blowin' in the wind" (1962). Dylan afirma sobre la cançó protesta més famosa del món  que "aquesta no és una cançó protesta ni res d'això perquè jo no escric cançó protesta". La cançó pertanyia al seu segon disc The Freewheelin'. Una cançó feta en deu minuts afegint la lletra a una cançó tradicional folk. Potser pel caràcter esquerp del cantant o potser perquè no era guapo, algunes de les seues cançons ens arribaven abans per la veu de la seua amant Joan Baez que no pas per ell.


  • "A hard rain's a-gonna fall" (1963). El disc The Frewheelin' va estar 32 setmanes en llista tot i que només va arribar a una posició 30, això indica que la gent poc a poc anava comprant-lo perquè en aquell moment era el "nostre millor cantautor actual de cançons folk" segons els americans. Aquesta és la cançó número 6 del CD.


  • "Just like a woman" (1966). Inclosa en el disc Blonde on blonde, Dylan composà aquesta cançó el Dia d'Acció de Gràcies de 1965.


  • "Visions of Johanna" (1966). Aquesta balada gravada d'una tirada el dia de Sant Valentí de 1966 incorpora el guitarrista Al Kooper i també s'inclou en Blonde on blonde.


  • "Rainy Day Women nos 12 and 35" (1966). Una cançó que mai no he sabut interpretar, que no sé pas què nassos vol dir, però que va ser el single de Blonde on blonde que va arribar més amunt en llistes, al número 2.


  • "All along the watchtower" (1968). La quarta cançó de l'elapé John Wesley Harding és una cançó llarguíssima, amb versos que semblen interminables i anticipant un apocalipsi. Potser és més coneguda la versió de Jimi Hendrix.

  • "Tangled up in blue" (1975). Aquesta cançó obre el disc Blood on the Tracks i segons Dylan l'havia costat "deu anys de viure i dos d'escriure". La cançó, inspirada en clàssics com Hank Williams i Lefty Frizzell, tracta sobre la seua crisi matrimonial. 


  • "Mr Tambourine man" (1965). La cançó la van popularitzar els Byrds al poc temps de publicar-se en el disc Bringint it all back home (aquí ja en vaig parlar). Estava inspirada en el guitarrista Bruce Langhorne que havia tocat amb Dylan alguns cops ja que "tenia una pandereta gegant com la roda d'un tren". 


  • "Subterranean homesick blues" (1965). També del disc Bringing it all back home té una barreja de Chuck Berry i altres cançons animades que fan sentir un Dylan diferent, potser perquè ens alliçona sobre drogues i altres paranoies. John Lennon digué sobre aquest tema: "Em pregunto si algun cop podré fer alguna cosa al'alçada d'aquest tema".


  • "Knocking on heaven's door" (1973). Amb aquest tema Dylan ressuscità després d'estar tres anys a l'atur. La cançó apareix a la BSO de la pel·lícula Patt Garret y Billy the Kid on ell també hi surt fent una petita interpretació. Recomano escoltar la versió reggae d'Eric Clapton i la heavy pastelera de Guns'n'Roses.


  • "Lay Lady Lay" (1969). Cançó inclosa en el disc Nashville Skyline, el disc de més curta durada amb només 26 minuts de música. Aquesta balada fou escrit per a la pel·lícula Midnight cowboy, però finalment fou descartada. Recomanable la versió dels Duran Duran.


  • "Positively 4th street" (1965). Cançó publicada com a single i que no s'inclogué en cap disc fins deu anys després. Aquí Dylan canta sobre el carrer West 4 de Greenwich Village on va viure-hi.


  • "The times they ar a-changin'" (1964). La cançó, inspirada en balades folk irlandeses i escoceses, es convertí en un himne poc després de l'assassinat de John F. Kennedy.


  • "Hurricane" (1976). En els vuit minuts de cançó Dylan defensa el boxejador Rubin Hurricane Carter d'una injusta condemna per un triple assassinat. La cançó està coescrita amb el dramaturg Jacques Levy. El tema protesta obre el disc Desire en el qual hi col·labora Eric Clapton.

dissabte, d’octubre 08, 2016

Els Nobels de Física i Química 2016 i la topologia


Mentre avui ens van donant la tabarra amb l'artificial Premi Nobel de la Pau, aquesta setmana s'han atorgat els Premis Nobel de Física i Química, notícia que ha passat desapercebuda, com sempre, entremig dels partes televisius i radiofònics. Només que dediquessin la meitat del temps que es parla del Nobel de la Pau o del de Literatura a informar del Nobel de Física potser s'aprendria a valorar la ciència com una forma de cultura. Per cert, sempre em ve al cap aquest fabulós article irònic sobre el tema: "Científicos descubren algo importantísmo pero que tú no entenderías."

Els senyors del Nobel de Física
Els físics anglesos David J. Thouless de la Universitat de Washington i F. Duncan M. Haldane de la Universitat de Princeton, i l'escocès Michael Kosterlitz de la Universitat de Brown han rebut aquesta setmana el Nobel de Física pels "seus descobriments teòrics de materials topològics i transicions de fase topològiques." També aquesta setmana Jean-Pierre Sauvage de la Universitt d'Estrasburg, Sir J. Fraser Stoddart de la Universitat de Northwestern i Bernard L. Feringa de la Universitat de Groningen han estat guardonats amb el Nobel de Química pel "disseny i síntesi de màquines moleculars."

L'intrèpid lector o lectora del bloc ja es deu estar preguntant què carai faig jo parlant del Nobel de Química si el meu coneixement de la matèria és el mateix que el d'un diputat de Ciutadans sobre la història de la llengua catalana. Doncs bé, a falta de Nobel de matemàtiques enguany aquestes dos categories de Nobel han estat un homenatge a les matemàtiques. Tot i que en algunes informacions ja es va amagar la paraula topologia -no fos cas!, podem dir burquini, RUI o off-shore, però topologia no que fa por!-, els dos premis estan relacionats amb aquesta branca teòrica de les matemàtiques.

Però i això de la topologia... què és? La topologia és una branca de les matemàtiques que es dedica a deformar coses i a fer i desfer nusos. Els senyors i senyores que estudien topologia, es desenvolupà sobretot a inicis del s.XX, es dediquen a jugar amb plastilina. I això que vostè pensarà que és tan poc seriós com un programa de tertúlia esportiva d'Esport 3 resulta que és indispensable per conéixer algunes propietats de la matèria i rebre Nobel com qui rep la medalla de l'associació de menjadors d'anxoves de l'Escala.

La topologia es dedica a deformar les coses de tal manera que coses que deformant-les es converteixen d'unes a unes altres, per un topòleg vol dir que són la mateixa cosa. És a dir, si agafem una bola de plastilina i li fotem cops de puny fins aplanar-la, topològicament serà el mateix. Així els topòlegs es dediquen a classificar coses segons siguin iguals o no mitjançant deformacions. Per exemple, vostè i jo som topològicament iguals (em sap greu per vostè) però un botifarró i un tortell de Reixos serien topològicaent el mateix? No! Perquè per passar del botifarró al tortell caldria fer un forat. 

Una tassa és topològicament igual a una rosquilla.

Anem a pensar en un altre cas. Per exemple la típica pilota de platja del Nivea que quan érem petits llençaven els avions quan voltàvem per Salou, la Pineda o Cambrils. A què seria igual si la deformem? A un botifarró no perquè la pilota del Nivea està buida per dins. A un tortell tampoc perquè el tortell té un forat al mig. Hem de pensar en objectes sense forats que estiguin buits per dins, com una atomissadora del Makato. Doncs miri, per un topòleg és el mateix una pilota de platja que una atomissadora que una ampolla buida i tapada. Ja veuen, tants anys d'estudi per arribar a aquestes conclusions, no? 

A partir de tot això la topologia ha anat evolucionant a l'estudi de nusos, grafs, corbes. En aquest article escric sobre Kenneth Appel i com pintar mapes. La teoria de nusos -matemàticament parlant un nus és una corba tancada que s'encreua amb ella mateixa, no gaire diferent del que és un nus no matemàtic- té aplicacions en bioquímica, en l'estudi de l'estructura de l'ADN, de proteïnes, en física quàntica i fins i tot en economia.

Els matemàtics, sempre tan estranys,  tracten de classificar tots els nusos possibles, per exemple s'ha calculat que es poden fer 177.147 nusos de corbata diferents.

Aquí una classificació de nusos
En un sèrie de vídeos, Carlo Séquin de la Universitat de Berkeley li explicarà totes aquestes cosetes de nusos.




Hi ha un conegut problema topològic que ens diu si és possible connectar cadascuna de les cases de la fila superior amb les tres preses de la fila superior, que representen les peses de llum, aigua i gas, sense que cap de les línies de connexió es creui amb les altres.
Aquest problema té aplicacions justament en això, en el disseny de circuits de canalitzacions de llum, agua i gas.
Si vol una solució, aquí la té.



També és interessant l'estudi de corbes. Per exemple, en la següent imatge, el punt A està dins o fora de la corba? La resposta li dóna el teorema de la corba de Jordan, que ens diu qe només cal dibuixar una semirecta des del punt A fins un punt segur exterior a la corba: si el nombre de punts de tall de la semirecta amb la corba és parell aleshores el punt és exterior, en canvi si talla en un nombre imparell és interior.

Bé, després de tot això, no és d'estranyar que la topologia influeixi en altres camps com és el de la conductivitat elèctrica. En aquest gràfic pot veure com en anar augmentat el nombre de forats en uan forma topològica augmenta la conductància elèctrica:


I en química, aquí té una imatge dels nusos moleculars del guardonat Jean-Pierre Sauvage:



Altres enllaços:

  • Article divulgatiu del teorema de la corba de Jordan per Francisco García Arenas y María Luz Puertas de la Universidad de Almería.
  • Article sobre topologia i el Nobel de Física en el blog Basmateando.
  • Més topologia i Nobel a Clarin.
  • Un Nobel de plastelina a El Pais.
  • I com sempre imprescindible Francisco Villatoro i el seu bloc.