dijous, de novembre 19, 2015

El que la societat ha unit, que no ho separi el polític

Hola bon dia, mirin, el meu nom és Ferran Montardit i vinc d’una família de tradició catalanista, però catalanista de veritat, no d’aquell catalanisme que molt bla-bla-blà però que acaba pactant amb un partit creat només per carregar-se la immersió lingüística en català. 

El meu padrí de part de pare era de la Joventut Republicana de Lleida i mon padrí de part de mare, de la Granja d’Escarp, un pastor amb gran consciència republicana. Fins i tot, ma padrina natural de Valladolid, convençuda republicana, era votant assídua d’ERC des de que es va poder votar. 

Me vaig comprar la meua primera estelada per allà l’any 1992, comprar en aquells temps una estelada seria com comprar avui dia un vídeo Betamax al Media Market. No era un hipster de l’època, més aviat en aquell temps els independentistes érem vistos com uns friquis. O dit de manera més intel·lectual tal com deia aquesta setmana el professor Pueyo aquí al Nació Lleida: «Ens tractaven amb displicència, com si fóssim uns somiatruites». 

Vaig estrenar públicament la meua estelada el dia que la torxa olímpica de Barcelona’92 feia el recorregut per Lleida, com si els lleidatans haguéssim comptat en alguna cosa per aquells Jocs Olímpics. Aquell vespre de juny el Pont Vell estava farcit de GEO de la Policía Nacional, suposo que advertits pel molt progressista jutge Garzón, que es dedicava a engarjolar independentistes per si un cas. El resultat és que al GEO que tenia davant meu no li devia agradar gaire el meu tros de tela i vaig rebre una targeta de visita en forma de cop de porra que sortosament només me va tocar de gairó, alguns dels que estaven a la meua vora van rebre més i van acabar anant per terra. 

Vint anys després d’aquell fet els independentistes som uns quants més, no som freaks i ja ens tracten com una cosa seriosa, si més no la premsa internacional no espanyola. Evidentment continuo anant a manifestacions, a vies, a ve baixes i a tot el que convingui amb els meus fills per continuar la tradició familiar. 

Per tot això, ara que hem arribat fins aquí amb les ganes que jo tenia, i ara que tenim setanta-dos escons independentistes al Parlament, faig saber que a mi, que no sóc militant de cap partit polític, m’és completament igual qui sigui el president de la Generalitat durant els propers famosos divuit mesos. M’és igual que sigui el Romeva, el Junqueras, el Mas, el Baños o el Postureig de Lleida. M’és igual. Perquè sí, és un president, però darrere hi haurà setanta-un diputats més molt transversals que es dedicaran a vetllar perquè les eines de construcció nacional siguin les més adequades per a la ciutadania. No és un, som setanta-dos. 

Senyores de la CUP i senyors de JuntsXSí parlin, pactin i negociïn tot el que calgui, però investim president ràpid que hem d’anar per feina, tu. Anar a unes noves eleccions al març seria la riota per part de tothom després de tota la feina que hem fet des de la societat civil amb una ANC actuant de Loctite amb els polítics quan ha fet falta. Si es tornen a convocar eleccions potser serem uns quants que engegarem a desbrossar espones a qui ens demani el vot. No ho entendria. Keep calm and carry on. Ho tenim a tocar, no ho deixem perdre ara. Hi confio.

(Article publicat al Nació Lleida el 18.11.2015)

dijous, de novembre 12, 2015

The Who - My generation

L'amic Robert Gràcia (@rograjo) em va recordar el 29 d'octubre que aquell dia es complien 50 anys de la publicació d'"una bestialitat convertida en himne a la rebel·lia i a superclàssic del rock'n'roll" per fer servir les seues mateixes paraules. Es referia, evidentment, al "My generation" dels The Who. I com jo en això de la música sóc molt sensible, me va fer venir ganes de fer un article per explicar coses sobre aquesta banda. (No el recollia en aquest article sobre els discos del 1965 perquè el disc sencer no era gran cosa)
  • La cançó: "My generation". Segons la revista Rolling Stone és l'onzena millor cançó de la història . La cançó fou escrita per Pete Townshed el dia que complia 20 anys, el 19 de maig de 1965 en un viatge de tren des de Londres a Southampton. La frase més famosa de la cançó és "Hope I die before I get old"... en els diaris de Kurt Cobain apareix la frase "Hope I die before I turn into Pete Townshed". Pete és viu i Cobain no.

  • El disc: "Tommy". No és el disc on s'incloïa la cançó "My generation" però és el seu millor disc, una obra d'art innovadora en aquell temps publicada el maig de 1969 i que va vendre més de dos milions de discos. Fins aleshores els Who només havien tingut èxits en el Regne Unit, aquest disc els suposà la consagració als EUA estant més de dos anys al Billboard. El disc venia precedit de dos èxits del teatre musical com "Hair" (1968) i "Pretty things" (1968) i Pete Townsed va escriure la història d'un nen sordmut i cec que jugava amb una màquina de petacos de bar. La música realça la narració dramàtica amb alguns dels millors temes de la seua carrera com "Pinball wizard" i "I'm free". L'any 1975 es va fer la pel·lícula dirigida per Ken Russell amb Roger Daltrey fent de Tommy i cares famoses d'Elton John, Jack Nicholson i Tina Turner.

  • Les portada: "Face dance" (1981)  copiant el concepte de "A hard day's night" de The Beatles i dissenyada per Peter Blake, artífex del "Sgt Pepper's" justament. 
  • La censura: "Who's next" (1971). aquest disc imprescindible sortí molt bé tenint en compte que fou una sortida d'emergència després del fracàs de Lifehouse, un projecte de Townshed. A la portada es veuen els components del grup després de fotre una pixarrada en un monòlit. Al franquisme espanyol li semblà de molt mal gust i censurà la portada i dos cançons "Love ain't for keeping" i "Won't get fooled again". Sort que al final no van publicar la portada que tenien prevista, la idea original era una foto dels quatre sortint d'una vagina. I no fou l'únic cas. El cas més histriònic de censura espanyola fou amb "Lo mejor de the Who" (1974) on a la portada no sortien ni ells... algú s'atreveix a dir qui són?

  • L'anècdota: Roger Daltrey va enganxar una pneumònia després de la sessió de fotos per la portada de "The Who sell out" (1967) i on surt submergit en una banyera de mongetes blanques Heinz gelades.

  • Les borratxeres: Keith Moon, en ple vol intercontinental, començà a llençar menjar per tot l'avió, entrà a la cabina, va cantar per megafonia tot el que li passava per cap i durant l'aterratge es quedà dret al passadís... amb els pantalons abaixats. Un altre dia Moon amb un Lincoln Continental s'estampà dins de la piscina d'un Holiday Inn, amb la qual cosa la cadena hotelera no els deixà allotjar-se més en els seus establiments.

  • Els instruments: una de les imatges més conegudes dels Who era l'acabament dels seus concerts destrossant els seus instruments i cremant la bateria. La història es remunta a quan encara es deien The High Numbers i a Pete Townshed no li agradava el so en un directe, aleshores va donar un cop de guitarra a l'amplificador trencant el sostre i deixant una part del màstil de la guitarra encastat. Això es va convertir en un ritual, els imitadors es compten a milers -començant per Jimi Hendrix- i les entrades dels concerts s'encarien per pagar tant desperfecte.

  • El rècord: l'any 1976 entren al llibre Guiness com el grup que toca "més fort".

dijous, de novembre 05, 2015

I resulta que el problema és el català...

L’any 1715 el Consejo de Castilla proposava que “en todas las Escuelas de primeras letras, y de Gramática, no se permitan libros impresos en lengua catalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas”. El 1780 Manuel de Godoy estableix que “en ningún teatro de España se podrán representar, cantar, ni baylar piezas que no sean en idioma castellano”. Un edicte del Govern Superior Polític de les Balears del 22 de febrer de 1837 diu que “dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano”. 

La llei d’instrucció pública aprovada el 9 de setembre de 1857 pel ministre Moyano Samaniego en el seu article 2 obliga només a l’ensenyament dels “principios de la gramàtica castellana”. El 1896 la Direcció General de Correus i Telègrafs de l’Estat prengué la decisió de prohibir parlar en català per telèfon. El 5 de gener de 1916 la Real Academia Española de la Lengua estava preocupada en “que se cumplan los referidos preceptos legales, único medio de fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano.” L’any 1994 es repetia aquesta preocupació. 

El 27 de març de 1900, el governador civil de Lleida, José Martos O’Neale estava capficat perquè els mestres parlaven massa en català i això “origina perjuicios de difícil remedio á la infancia de hoy”. I també a Lleida, el leridanista Eduardo Aunós sentenciava que “nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán”, en un grotesc intent de fer xixines la unitat lingüística i territorial catalana. 

El general Emilio Barrera content amb les noves normes del “demòcrata” Primo de Rivera deia “en las escuelas se enseña el castellano, se entonan himnos a España y a su bandera.” En el Reial Decret de 1924 sobre venda d’especialitats farmacèutiques es llegia "...deberán tener sus etiquetas envolturas y prospectos redactados en español." En el Reglament del Notariat de 1944 hi trobem aquest article 148 "Los instrumentos públicos deberan redactarse necesariamente en idioma castellano". 

L’any 1952 el governador civil de Barcelona, Felipe Acedo feia retirar dels quioscos la revista Aplec perquè “¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?” (Brutal aquesta frase!). I el censor de les obres de Pompeu Fabra estava eufòric ja que “gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana”. En els anys 1956 i 1957 s’aproven reglaments pels quals els reclusos de les presons poden parlar únicament en castellà i en el Registre Civil només es poden inscriure noms castellans. 

I a la dècada dels noranta s’aproven dotzenes de reials decrets on s’obliga l’etiquetatge en castellà, des del 308/1993 sobre comercialització de mol·luscs bivalves vius fins el 110/1995 sobre medicaments homeopàtics veterinaris. 

Per tant, votar en contra que el català sigui llengua preferent a la Paeria és no voler veure la necessitat de fomentar l’ús social de la llengua en àmbits com el cinema o la justícia. I jo no em vull creure que el PSC, que fa un temps s’autoanomenava catalanista, això no ho sàpiga veure. Diu el refrany que “qui va amb un coix al cap d’un any és coix i mig”... a veure si serà això el que els ha passat als socialistes de la Paeria. M’entenen, no?

(Article publicat al Nació Lleida el 4/11/15)