divendres, de juliol 24, 2015

Javier Krahe - Un burdo rumor

Els cantautors moltes vegades tenen la fama d'anar pel seu compte, de no seguir les modes i de fer i cantar el que els hi dóna la gana i quan els hi dóna la gana. D'això en diuen ser heterodox o també ser fidel a sí mateix. Aquests són els eufemismes que es fan servir en aquests casos i que alguns cops són substitutius de l'adjectiu pesat o de la frase "totes les cançons fan igual". Com en el cas del Manolo García, amb perdó pels seus i seues fans que m'estiguin llegint.

Javier Krahe (Madrid, 1944) és un heterodox d'aquests. Començà a freqüentar companyies del pop madrileny que es feia als anys seixanta, concretament amb Los Pekenikes de Juan Pardo i Luis Eduardo Aute, amb qui faria gran amistat. Ja posat al món de la música, Javier Krake comença a composar les seues primeres cançons conjuntament amb el seu germà Jorge, d'aquí surten "Piara de cerdos" o "Señor ayuntamiento". El primer tema, però, recordat dels germans Krahe com a compositors és "Nos ocupamos del mar" que popularitzà Rosa Leon l'any 1968 -poden obviar-la si volen-. Al tanto que en un paràgraf ja ha sortit Juan Pardo i Rosa León... 

El germà Jorge entra a formar part del grup Desde Santurce a Bilbao Blues Band -sí, sí, en sèrio, no l'enganyo, el nom era així i tenia de líder a Moncho Alpuente- i Javier es desplaçà cap a Canadà amb l'Annick , una xiqueta que va conèixer mentre feia una cosa que li'n deien la mili.

El 1979 torna cap a Madrid, i després de quinze anys dedicant-se a la música puja per primer cop a cantar a un escenari de la mà de Chicho Sánchez Ferlosio, també compositor i germà del conegut escriptor Rafael Sánchez Ferlosio. I així, gairebé sense adonar-se'n, Krahe es troba amb un tros de multinacional com CBS gravant el seu disc de debut "Valle de lágrimas" (1980). En aquest disc apareix la coneguda versió "Marieta" del George Brassens. Al mateix temps actuava amb els seus amics Joaquín Sabina, Alberto Pérez i Antonio Sánchez en un local anomenat La Mandrágora. De les actuacions en aquest local sortí un disc amb les lletres de cançons més incisives i divertides a la vegada però musicalment obviable "La Madrágora" (1981). Aquest fou el disc amb què vaig descobrir Javier Krahe cap a mitjans dels noranta i gràcies a les ofertes en CDs que feien a la FNAC. Escoltin la lletra d'"Un burdo rumor", fa molta gràcia.

El disc tingué molta repercussió i èxit i el nostre cantautor es va embalar a publicar: "Aparejo de fortuna" (1983) i "Corral de cuernos" (1985). En aquest últim Krahe va trobar la censura per part de la discogràfica, li van suprimir una estrofa dedicada a una xina d'haixix. El nostre cantautor fidel a les seues idees es va indignar i va abandonar CBS emprenyat. L'any 1985 participa en el gran directe de Joaquín Sabina i Viceversa -que tots tenim en cassette- composant per l'ocasió el tema "Cuervo ingenuo". En aquest tema criticava el canvi d'actitud del govern del PSOE davant el referèndum d'ingrés a l'OTAN. Quan aquest concert es va emetre per TVE la intervenció de Krahe fou "convenientment" censurada. Govern socialista. Ho recordo. Progres i tal. Fins i tot Pablo Iglesias se n'aprofita i la canta.

Així que, després de deixar CBS, fitxa per Hispavox i amb la producció de Javier López de Gureña grava "Haz lo que quieras" (1985) amb la cançó "Paréntesis" com a més significativa. Krahe continuava la seua filosofia i torna a canviar de discogràfica anant ara a una de nova, Elígeme, creada pels amos de La Mandrágora i dirigida per Víctor Claudín. Amb ella gravà un doble directe "Elígeme" (1988), que fou el disc amb què s'estrenà aquest nou segell... però vagi a saber vostè que va passar que la companyia discogràfica se'n va anar de cap a la clamó i Krahe es va quedar predicant al desert fins que va trobar Lollipop. Com a cançons curioses, "Olé, tus tetas"  -pura poesia-i "Canadá, Canadá" parlant del seu viatge passat.

El 1993 publica "Sacrificio de dama" amb ritmes més pop i amb un divertit tema "La yeti". L'any 1999 li dóna per crear un nou segell, 18 Chulos, juntament amb Santiago Segura, el Gran Wyoming, Pablo Carbonell i Pepín Tre. Li serví per publicar "Dolor de garganta" (1999) que presentà acompanyat dels seus socis. En aquest disc hi surt "¡Por fin!", segona part de "Marieta" i "Cuerpo de Melibea", que és un homenatge a la Celestina.

L'any 2004 es publica un doble disc d'homenatge a Krahe, amb conidats tant variats com Albert Pla, Pablo Carbonell, Rosendo, Alejandro Sanz, Jesús Cifuentes, Aute, Pedro Guerra, Serrat i... Pilar Bardem que no falta mai enmig dels grups progres que tant defensen el dret a decidir de Catalunya per exemple i Iñaki Gabilondo.

L'any 2012 torna a tenir incidents de censura per culpa del curtmetratge "Cómo cocinar un crucifijo" on acaba jutjat -però absolt- per "menocabar, humiliar o herir los sentimientos religiosos". Curiosament la campanya de censura li arriba de l'entorn socialista, per part d'El País de Jesús de Polanco. Com per fiar-se'n.

Javier Krahe ha mort als 71 anys per culpa d'un infart de miocardi.

dilluns, de juliol 20, 2015

Resulta que a l’estiu fa calor i hi ha mosquits.

El dia 21 de juny, dia de Sant Lluís, a les 18:38 de la tarda el Sol es va posar perpendicular sobre el Tròpic de Càncer, i per tant, va arribar l’estiu. Suposo que ja ho van notar. Era una bona hora perquè arribés l’estiu, hi ha anys que això succeeix a les 2:00 de la matinada, i ja em diran, aquelles no són hores perquè arribi l’estiu. A Lleida és el dia que tenim l’ombra més curta de l’any, tot i que a la nostra latitud el Sol no se’ns posa perpendicular, té una inclinació d’uns 72º.

Se veu que tenim estiu per dies, concretament 93 dies i 15 hores d’estiu, fins el dia 23 de setembre, dotze dies després de l’11S i quatre dies abans del 27S. Quin atabalament. Els catalans i les catalanes ja li vam donar la benvinguda a l’estiu amb la tradicional revetlla de Sant Joan, la tradicional coca de crema amb pinyons i els tradicionals petards insuportables que enguany han durat més dies perquè la nit de la revetlla va ploure i els nostres timpans no vam poder estar sotmesos a aquests sorolls estrepitosos indiscriminats.

Ai l’estiu. Que bonic és l’estiu, no? Aquest estiu que, dos dies abans de començar, els xiquets i les xiquetes en edat escolar ja feien vacances i els maldecaps que té vostè, pare i/o mare per tal de tenir-los aparcats durant gairebé tres mesos en un esplai, en unes colònies, en una acadèmia de repassos o a casa dels padrins i les padrines.

A l’estiu arriben les mosques i els mosquits, que comencen a criar entre temperatures de 25 a 30 graus. A partir d’aquí, a més calor més crien aquestes bèsties i, per tant, més n’hi ha. No sé si aquesta dada és aplicable a l’espècie humana. Enguany de mosquits no ens en falten ja que una estona de vespre passejant per Cappont te pot provocar que hagis de fer un ús industrial d’Afterbite. Si el que els pica és el mosquit de tota la vida han de saber que ataca a primera o a última hora del dia, mai durant la migdiada. Per cert, no piquen els mosquits, piquen les mosquites. I si veuen gaires mosques a casa seua vigilin ja que fan vida a una distància d’entre 100 i 500 metres d’on ponen els ous i una sola mosca n’acostuma a pondre 500.

Ja sap, estiu, calor, mosques i mosquits… i enguany encara falten les meduses per arribar. Que hi hagi meduses al mar quan fa calor no és notícia, la noticia seria que apareguessin a la clamor d’Almacelles. Vaja, amb tot això, bon estiu.

(Article publicat al Nació Lleida el 8/7/15)

dimecres, de juliol 01, 2015

B.B. King - Payin' the cost to be the boss

Riley King va néixer el 16 de setembre de 1925 a Indianola, a l'estat de Mississipí. Amb una infància difícil -els seus pares es van separar als quatre anys, se'n va viure amb sa mare i aquesta mor als catorze anys- li va donar per fer música. Com nasqué on nasqué no tenia cap altre remei que fer blues, si hagués nascut al Pla de l'Aigua de Lleida hagués cantat garrotins. Però no. King va agafar la guitarra i se va posar a fer blues, de tal manera que de ben jove ja se'l coneixia com el The Blues Boy of Beale Street. A l'home li devia fer gràcia el sobrenom i va adoptar les inicials donant-se a conèixer com B.B. King.

Sol com estava amb només quinze anys, havia de treballar dur per sobreviure, però ell no podia deixar la guitarra de banda, La seua primera feina motivadora fou la de disc-joquei en una emissora de ràdio de Califòrnia. De la ràdio passa als escenaris acompanyant figures de mitjana categoria com Johnny Ace -mort prematurament en una partida de ruleta russa- o Bobby Blue Band.

L'any 1949 en un concert a Twist (Arkansas) en ple concert es va produir una baralla entre el públic, es veu que es barallaven per una noia de nom Lucille. En ple altercat va caure una làmpada de petroli produint-se un incendi al local, B.B. King aconseguí sortir però immediatament tornà a entrar davant la sorpresa de tothom. King anà a recuperar la seua guitarra, que des d'aquell dia l'anomenà Lucille, i gravà el seu nom al claviller.


L'any 1949 grava el seu primer disc i aconsegueix entrar en les llistes americanes de rythm'n'blues. En aquells temps la música negra tenia unes llistes pròpies d'èxits perquè els negres van estar vetats fins que a mitjans dels anys cinquanta va suposar la revolució del rock i els blancs començaren a escoltar música negra. I és que els primers cants negres que van oir-se arribaven des de les gran plantacions del Mississipí i va començar a néixer el gospel -que tant de moda ha posat l'"Oh Happy day" de la Tele 3. Les primeres cançons gospel servien perquè els esclaus poguessin expressar les seues protestes en forma de metàfora: "We shall overcome", "Joshua fit the battle of Jericho", "Swing low, sweet chariot"... Quan aquests tipus de cançons van començar a a tractar temes més profans el gospel va donar lloc al blues. El blues trigà en difondre's perquè no estava ben vist en les plantacions ja que deien que baixava la moral del personal. Però en abolir-se l'esclavitud el blues va començar a estendre's gràcies a cantants rodamóns i les seues guitarres i harmòniques. Aquest músics de Louisiana van començar a pujar al nord, fins a Chicago, on va néixer el rythm'n'blues i Chess Records -Etta James, Bo Diddley, Chuck Berry....- i a partir d'aquí ja saben: Muddy Waters, John Lee Hooker, Bukka White, Howlin' Wolf....

Des del primer disc ja deixava veure la seua gran tècnica amb la guitarra, amb mestres com T. Bone Walker, Charlie Christian i Django Reinhart. Al seu temps, B.B. King creà escola i la seua influència es pot deixar sentir en grans guitarristes de blues posteriors com Albert King, Otis Rush o Freddy King. Ja veu que això del cognom King és molt habitual. I també van beure d'ell els guitarristes anglesos del blues blanc: Eric Clapton, Mick Taylor i Jimmy Page.

Els seus dos primers números u foren "3 o'clock in the morning" (1951) i "You know I love you" (1952). El seu primer contracte amb Modern Music durà 15 anys i aconseguí col·locar 31 cançons en llista. Es diu d'ell que era un gran professional i que la música li feia perdre diners i tot. L'any 1955, per exemple, formà una banda antieconòmica de tretze músics que donà un resultat de 342 concerts en un any i 18 accidents de cotxe. D'aquesta època són "Please love me" (1953), "Woke up this morning" (1953), "You upset my baby" (1954), "Everyday I have the blues" (1955), "Bad luck" (1956), "Sweet sixteen" (1960)... per citar-ne només algunes, que el llistat sencer es faria més llarg que la pregunta de la consulta d'Unió.

El 1966 potser és le seu any negre -perdonin pel joc fàcil de paraules-: es divorcià de la seua esposa, els van robar l'autobús amb tots els instruments dins, la hisenda americana el denuncià per evasió d'impostos i va haver de canviar de companyia de discos, Pels d'ABC, la nova companyia, va gravar un excel·lent primer disc amb una horrible portada "Live at the Regal". I es preguntaran, què té de dolent això de canviar de discogràfica? ABC era una gran casa de discos i aquestes discogràfiques tallaven el bacallà, així que va obligar B.B.King a abandonar la seua banda habitual i gravar acompanyat d'una orquestra de corda. Va fer patir la seua audiència, però les seues actuacions mostraven tal com era ell i la seua Lucille.

L'any 1969 els Rolling Stones li van demanar que l'acompanyessin en el seu tour, cantà en el Fillmore West de San Francisco, un temple del rock blanc, i al festival de jazz de Newport. A la dècada dels 70 deixa els singles i comença a ser artista de LP entrant, ara sí, a les llistes pop. Destaco, per exemple, "Chains and things" (1970) i "I like to live the love" (1973). El 1980 guanya el Grammy amb "There must be a better world somewhere". L'any 1997 tornarà a col·laborar amb els Rolling Stones en una de les seues millors interpretacions conjuntes: "Payin' the cost to be the boss".

King fou el primer cantant de blues que feu una gira per la URSS, però potser el seu moment més alt de la carrera li arribà gràcies al "Rattle ans Hum" dels U2 i la cançó "When the love comes to town" que interpreten junts. L'any 1993 la recupera en un fabulós disc "Playing with my friends" amb duets amb John Lee Hooker "You shook me" o Robert Cray. També canta amb Gary Moore el "Since I met you baby", un duet ja irrepetible per partida doble. I el 1995 cantant "Bolleré" amb Raimundo Amador.

Però el millor disc, per mi, és el que publica l'any 2000 conjuntament amb Eric Clapton "Riding with the king", Disc obligat per tots els fans del blues amb joies com "Riding with the king", "Making love is good for you", "Merry me"...

No m'hi cap tot en un sol article... B.B.King ha mort a Las Vegas als 89 anys.