dilluns, de març 30, 2015

La ment meravellosa de John Forbes Nash, premi Abel 2015

Si sortíssim al carrer i féssim una enquesta a la gent que hi trobem preguntant el nom d'algun matemàtic segurament la majoria de la gent no contestaria, dels que contestessin podria gairebé assegurar que guanyaria Pitàgores i a no ser que ens trobem algú especialista amb el tema, podríem trobar algú que ens anomenés John Forbes Nash. Evidentment evitin fer l'enquesta al plató de MHYV.

Tota la setmana el periodisme ha estat reflexionant sobre el tractament de la notícia de l'avió de Germanwings estavellat als Alps. I ha estat molt bé que ho hagi fet. Però també estaria bé que el periodisme reflexionés sobre el tractament de notícies científiques com l'entrega del premi Abel de matemàtiques. Premis que amb prou feina mereixen un breu en un lateral d'un mitjà escrit... si John Forbes Nash hagués guanyat la pilota d'or els de la Tele 3 haguessin fet un programa especial en directe... però bah! això són matemàtiques...



Bé, el que dèiem, John Forbes Nash té el seu punt mediàtic perquè la seua biografia fou el fil argumental de la pel·lícula "Una ment meravellosa" en la qual Russel Crowe interpretava la vida d'aquest matemàtic. Una pel·lícula molt ben feta i que en algun moment o altre del curs intento que la vegin els meus alumnes de matemàtiques. De totes formes la peli es basa en el llibre de Sylvia Nasar, encara molt més recomanable i més precís en l'explicació biogràfica. Enguany John Forbes Nash i el canadenc Louis Nirenberg (no ens oblidem d'ell tampoc) han estat els guardonats del Premi Abel 2015 "per les seues contribucions al camp de les equacions en derivades parcials i les seues aplicacions a l'anàlisi geomètrica". Això és el que explica l'Acadèmia Noruega de les Ciències i les Lletres en el seu butlletí informatiu sobre l'Abel d'enguany.

John Nash rep aquest premi vint-i-un anys després d'haver guanyat el Premi Nobel d'Economia per les seues anàlisis d'equilibri en la teoria de jocs no cooperatius. És el que es coneix com a teoria de jocs i que serveix tant per a guanyar a la botifarra com per prendre decisions en comerç internacional. De fet, la seua tesi doctoral "Non-Cooperative GAmes" és potser el treball més important relacionat amb aquesta teoria. En aquesta tesi es distingeix entre jocs cooperatius i no cooperatius desenvolupant el concepte d'equilibri de Nash per a jocs no cooperatius que va tenir una gran repercussió en el seu ús en economia. Un joc cooperatiu és aquell joc on tots els participants són capaços de complir compromisos vinculants, si això no succeeix aleshores és un no cooperatiu. 

La teoria de jocs s'usa sobretot en la presa de decisions en economia i política, però també en biologia per explicar comportaments, en algoritmes computacionals informàtics i en filosofia i ètica per l'estudi de certs comportaments.

Però fixin-se que l'Abel no li ha estat entregat per aquesta teoria sinó pel treball en equacions diferencials no lineals en derivades parcials (EDP).  Entre les seues aportacions hi ha el teorema d'inversió de Nash, el teorema de Nash-Moser, el teorema de Nash-De Giorgi...i també havia anticipat conceptes de la criptografia moderna com podeu llegir en aquest article a Gaussianos.

Per la seva banda, Louis Nirenberg sí que es coneix sobretot pel seu treball en EDP, com les desigualtats de Gagliardo-Nirenberg, la desigualtat de John-Nirenberg i la teoria d'operadors de John-Nirenberg.

Més referències:
- La teoria de jocs, a Wikipedia.
- John Nash: una mente maravillosa, al butlletí de la RSME.

diumenge, de març 22, 2015

Toto - Good for you

El 23 de febrer d'ara fa un any escrivia un article sobre els Toto a conseqüència de la mort del seu cantant Fergie Fredericksen i en ell em referia als Toto com el grup que tenia més ex-components que components.
No tornaré a escriure la història dels Toto perquè la poden llegir a l'article. Fredericksen entrà al grup l'any 1984 juntament amb el baix Mike Porcaro -un dels tres germans Porcaro que formaren el grup-. Mike formà part del grup durant més de vint anys fins que el 2007 a causa dels seus problemes de salut va haver de deixar-lo cedint el seu lloc a Leland Sklar.
Mike Porcaro ha mort als 59 anys a causa de les complicacions d'una esclerosi lateral amiotròfica.


En la cançó "Good for you" del mític disc "Toto IV" (1982) Porcaro va tocar el violoncel.


divendres, de març 20, 2015

Quatre cosetes "en plan salir del paso" ràpides sobre l'eclipsi solar del dia 20 de març

No tinc gaire temps d'explicar coses, així que us deixo uns enllaços amb tota la informació necessària.


  1. Podeu seguir les imatges en directe en la retransmissió que farà el Departament d'Astronomia de la Universitat de Barcelona: http://eclipsi2015.ub.edu/ 
  2. PDF informatiu sobre l'eclipsi editat per la UB :http://serviastro.am.ub.edu/twiki/pub/ServiAstro/InfEc200315/Diptic_eclipsi_200315_baixa.pdf
  3. Mapa de visió de l'eclipsi a l'hemisferi nord http://serviastro.am.ub.edu/…/InfEc20…/SE2015Mar20T_tall.jpg
  4. Mètodes barats i fàcils per poder observar l'eclipsi amb seguretat: http://www.astrosafor.net/Huygens/2005/56/ObservacionEclipses.htm
  5. App d'Android per saber-ho tot sobre els eclipsis: https://play.google.com/store/apps/details?id=calcEclipsi.src&feature=search_result#?t=W251bGwsMSwyLDEsImNhbGNFY2xpcHNpLnNyYyJd
  6. Horari i magnitud de l'eclipsi en diferents ciutats del Països Catalans:

divendres, de març 13, 2015

Lesley Gore - It's my party

La cantant a qui li toca avui article al bloc és d'aquelles el nom de la qual no els sonarà a res, però quan comenci a sentir les cançons anirà dient... ah, aquesta, aquesta... ja veurà, ja...

La Lesley va néixer l'any 1946 a Nova Jersey, i quan encara anava al cole ja fou descoberta per Quincy Jones. En aquells temps les jovenetes agradaven molt -que li preguntin a Sam Cooke per exemple- i amb menys de 20 anys ja li va fer publicar un primer single "It's my party" (1963) que es posà de seguida al número 1 a les llistes dels EUA i número 9 a les d'UK gràcies a la feina del segell Mercury. D'aquesta cançó existeix una bona i més animada versió del Bryan Ferry i una altra de l'Amy Winehouse que va fer en homenatge justament a Quincy Jones i de la qual ja en vaig parlar en aquest article.

Els seus següents singles van entrar tots al Top 5 de les llistes: "Judy's turn to cry" (1963), "She's a fool" (1963) i "You don't own me" (1964) tots ells gravats en un any frenètic per la xiqueta. D'aquest últim tema poden escoltar versions de Joan Jett, Dusty Springfield o una de la Nicole Schenzinger de les Pussycat Dolls.


Si es paren a escoltar les lletres de les cançons veuran que la noieta, adolescent encara, tenia una especialitat per cançons que descrivien les desventures de joves menys agraciades que ella: "Aquesta és la meua festa i ploraré si vull, tu també ploraries si et succeís a tu".

Fins l'any 1967 aconseguí col·locar 15 temes en el Hot 100 del Billboard. Puc destacar "Maybe I know" (1964) o "Sunshine, lollipops and rainbows" (1965) -ojo al videoclip!-. Aquell any decideix prescindir de Quincy Jones i del segell Mercury per anar a Mawest, una filial de l'arxipotent Motown en aquells temps. Aquí comença una etapa completament nova escrivint-se ella mateixa les seues pròpies cançons. Però no obtingué cap èxit més rellevant.

També feu unes quantes passes en el món del cine i de la televisió, Per exemple va sortir a la sèrie "Batman". I als anys 80, juntament amb el seu germà Michael van gravar algunes cançons per "Fama"

La senyora no ha parat de cantar, sobretot en festivals revival. El 2005 gravà el seu últim disc "Ever since".

Lesley Gore ha mort als 68 anys víctima d'un càncer de pulmó.

diumenge, de març 08, 2015

Chris Rainbow - Give me what I Cry for

Camel fou un grup fundat pel teclista Peter Bardens que al començament s'anomenà Brew.  Els seus dos primers discos "Camel" (1973) -amb portada que li recordarà un paquet de tabac- i "The mirage" (1974) no van tenir l'èxit que buscaven i van haver d'esperar al tercer "The snow goose" (1975) -magistral!- per arribar a entrar a les llistes britàniques dins dels temps de la moda del rock simfònic -King Crimson, Yes, Pink Floyd, Genesis, ELP, Rick Wakeman...-. Els següents elapés també tingueren rellevància "Moon madness" (1976), "Rain dances" (1977) i "Breathless" (1978). Permeti'm que no destaqui cap cançó d'aquests discs ja que els discs de rock simfònic eren discos conceptuals i les cançons no podien separar-se les unes de les altres, entraria en una espècie d'heretgia si ho fes.

L'any 1978 comencen els problemes pels Camel amb canvis continus de formació, de manera que l'any 1984 ja no quedava ningú de la formació original. Fins i tot es va donar la curiositat que van gravar el disc en directe "Stationary traveller" amb el líder anterior Peter Bardens com a convidat especial. El cantant dels Camel en aquest disc era Chris Rainbow que ja havien fitxat pel disc anterior "The single factor" (1982) i que deixà bastant de desitjar que diguem.

L'escocès Chris Rainbow, -de nom real Chris Harley, però que se'l canvià perquè no es confongués amb Steve Harley i tampoc no té res a veure amb els Rainbow de Ritchie Blackmore- havia participat entre 1972 i 1973 en el grup Hopestreet que no va donar per gaire cosa. El 1975 debuta en solitari amb "Home of brave", al qual van seguir "Looking over my shoulder" (1977) i "White trails" (1979). Els seus èxits majors foren "Give me what I cry for" -amb un estil molt eltonjohnià- i "Solid state brain", ambdós d'aquesta època.

Alan Parsons i el seu project -Eric Woolfson, de qui ja en vaig parlar- van fixar-se en ell. Millor dit, en la seua veu. Fou l'any 1979 quan Alan Parsons Project gravà el seu quart disc "Eve", un cant a la dona, a la cerca de l'amor i a les relacions amoroses. El podeu escoltar en la cançó "Winding me up". Des d'aleshores Chris Rainbow col·laborà en tots els discos d'Alan Parsons fins al "Freudiana" del 1992 interpretant el tema "Destiny". També posa veu juntament amb John Miles al famós "La Sagrada Familia" del disc "Gaudi" (1987)

Chris Rainbow gravà l'últim disc l'any 2008 "Waves". Ara ha mort als 68 anys.