dimecres, de desembre 24, 2014

Joe Cocker - One word (peace)

Per aquestes dates, si vostès són lectors o lectores assidus o assídues a aquest bloc sabran que un dels meus articles tradicionals és la felicitació nadalenca a partir d'una cançó on ens entendreix un grup o cantant de pop o rock enlloc de les corals que durant aquestes dates canten "Santa nit" o "El desembre congelat".
Per comprovar empíricament la veracitat de l'anterior paràgraf pot consultar els articles publicats:
2013: Madonna "Santa baby"
2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"
2010: Elton John "Step into Christmas"
2008: The Ramones "Merry Christmas baby"
2007: Wham "Last Christmas"

Però avui toca parlar de Joe Cocker, de qui no he trobat cap nadala. però és igual... qualsevol altra cançó pot anar perfecte.

John Robert Cocker nasqué el 1944 a Sheffield i començà la seua carrera musical l'any 1956 cantant al grup Cavaliers del seu germà Víctor. Adopta l'estil vocal de Ray Charles, de qui es declara admirador fascinat. La primera experiència diguem-ne seriosa fou en el grup Vance Arnold and the Avengers. Treballant per una companyia de gas forma els Big Blues i graven el single "I'll cry instead"  versionant The Beatles -fixi's amb la seua veu- publicat per Decca el 1964 que fou un fracàs, amb la qual cosa Cocker tornà a treballar com a instal·lador de gas i després com a empaquetador. Més tard formà la Grease Band dedicant-se a cantar en el circuit de pubs i clubs del nord d'Anglaterra.El seu primer èxit -bé, èxit, el que es diu èxit tampoc- fou un tema propi a mitges ja que fou composat per ell i per baix Chris Stainton amb títol "Marjorine". Sí que és cert que aconseguí entrar al Top 50 en el Regne Unit ajudat gràcies a les seues actuacions estables al Mojo Club Sheffield.

Un mesos després, l'octubre de 1968, grava amb l'ajuda de Jimmy Page (Led Zeppelin) i Steve Winwood una versió del "With a little help from my friends" dels Beatles que l'impulsa definitivament a l'èxit. I quina versió, marededéu! I clar, amb aquesta tirada de seguida es publica l'àlbum que, per evitar confusions, duu el mateix títol que la cançó entrant al Top 40 de les llistes americanes i internacionalitzant el nom de Cocker. Aquest disc va ser el primer que vaig tenir del cantant gràcies a un regal de ma germana i conté una espectacular versió del "Don't let me be misundertood" que van popularitzar els Santa Esmeralda anys després en rotllo disco.

Gràcies a l'èxit del disc i a la seua aparició al Windsor Jazz and Blues Festival l'any 1969 es consagra actuant al festival de Woodstock, si no anaves a actuar allà en aquella època no pintaves res. Aquell mateix any 1969 grava el disc "Joe Cocker!" amb Leon Russell -que el va conèixer a Woodstock- i acompanyat de la Grease Band. En aquest disc apareixen nous èxits també versions: "She came in through the bathroom window" dels Beatles o la més melòdica "Delta lady". Joe Cocker amb només dos discos ja queda com un home de versions. Però de versions pròpies -noti aquí aquesta espècie d'oxímoron que m'ha quedat-.

L'any 1970 l'home ja embalat grava un doble àlbum "Mad dogs and englishmen" i una pel·lícula al mateix temps i amb el mateix títol per glorificar la seua extensa gira que duu a terme Cocker durant aquells dies. En aquest disc s'inclou el magnífic "Time we went" i el "The letter" dels Box Tops.

Això el va esgotar molt i aprofita per retirar-se un parell d'anys, tornant l'any 1972 amb Chris Stainton. Però en aquells temps Cocker té greus problemes de salut -la pillera i el txum se li posava al fetge- i no aconsegueix ni recordar-se de les lletres de les cançons. També en aquells temps comença a fer coses de cantant famós i mentre és a Austràlia se'l troba en possessió de marihuana, cosa que li comporta seriosos problemes i l'impedeix viatjar als Estats Units per fer gira. Així que decideix anar a Anglaterra i desfà el grup. Allà aprofita per gravar un altre disc -amb 42 músics!- amb el mateix nom que havia publicat anys abans "Joe Cocker" (1972) i també "I can stand a little rain" (1974), que tindrà força èxit a les llistes sobretot a la versió del "You're so beautiful" de Billy Preston.

La seua tornada als estudis col·laborant en el disc "Standing tall" (1981) dels Crusaders el tornen a posar en l'òrbita musical. D'aquest disc és recomanable "I'm so glad". I així va anar l'espectacular retorn de l'any 1982 quan grava juntament amb Jennifer Warmes el tema "Up where we belong" de la peli "Oficial y caballero", cançó que no es pot separar de la pel·lícula i guanyadora d'un Óscar a la millor cançó. Les pel·lícules li han anat bé i l'any 1987 triomfa amb "You can leave you hat on", cançó gràcies a la qual milions de dones han imitat Kim Basinger a "Nueve semanas y media". D'aquestes èpoques són les versions del "A whiter shade of pale" (1978) dels Procol Harum o la del "Many rivers to cross" (1982) de Jimmy Cliff.

Poc temps després grava "Civilised man" (1984) amb una fabulosa versió del "Tempted" dels Squeeze. Però potser el seu disc més famós és el que publica l'any 1987 "Unchain my heart" on la celebèrrima versió de l'"Unchain my heart" de Ray Charles el fa tornar a entrar amb força a les llistes d'èxit. Quin tros de cançó, eh? En aquells temps la cantava tot quisqui, fins i tot les orquestres de les festesmajons dels pobles. El 1989 treu una versió de la cançó "Fever" dins del disc "One night in sin", la cançó ha estat popularitzada sobretot per les versions de Peggy Lee, Madonna o Elvis Presley.

El 1990 presenta un fabulós i extraordinari doble disc en directe "Live" amb cançons com "What are you doing with a fool like me?" on la seua veu posa la pell de gallina. Escolti, escolti...I durant els any 90 torna a viure una bona època amb "Night calls" (1991) i "Have a little faith" (1996) on s'inclou la millor versió segons el meu parer, el "Summer in the city" dels Lovin Spoonful, I després va venir el genial "Could you be loved?" (1997) de Bob Marley, el "First we take Manhattan" (1999) de Leonard Cohen, una fantàstica "My father son" (2000),


Un altre tros de disc és "Heart and soul" (2005) on hi toca Eric Clapton i Jeff Beck i versiona el "One" dels U2, el "Jealous guy" de John Lennon, el "Chain of fools" que popularitzà Aretha Fanklin, "What's goin' on" de Marvin Gaye, "Everybody hurts" de REM, "I put a spell on you" d'Screamin Jay Hawkins, "Every kind of people" de Robert Palmer...  El 2007 torna amb una altra coneguda dels Beatles "Come together" en el disc "Hymn for my soul", que té una altra joia que és precisament la cançó que dóna nom al disc. L'última gran cançó que va extreure fou la gran "Fire it up" l'any 2012.


L'exponent del soul d'ulls blaus ha mort als 70 anys víctima d'un càncer de pulmó.

1 comentari:

XeXu ha dit...

No puc dir que fos gaire fan de Cocker, per no dir gens, però la seva mort és de les que impressionen, per la magnitud de la seva carrera. Bon homenatge aquest de dedicar-li la nadala d'aquest any.