dijous, de setembre 18, 2014

Medalla Fields 2014

Aquesta tarda, cap allà les 16:00  he caminat uns 7 minuts fins la parada de bus més propera a casa meua i després d'estar un temps de l'ordre de 10^2 segons esperant-lo he agafat el 7 fins a la Biblioteca Pública de Lleida. Un cop he arribat allà he vist que estava tancada. Al costat hi havia un lletrero anunciant l'horari d'estiu (!!) i que el dijous a la tarde la biblioteca romandrà tancada, igual que els divendres, els dilluns al matí i, per descomptat, el dissabte, no fos cas.
Ja veuen, quan més temps tenim els ciutadans i ciutadanes (en el bon sentit de la paraula) per anar a la biblioteca menys estona està oberta. I l'altra cosa que em sembla molt més fort... com tenen nassos d'anunciar un 18 de setembre que encara fan "horari d'estiu"? Clar, no fos cas que la gent tingui temps d'anar a la biblioteca i llegeixi, la gent està millor a casa mirant el "Sálvame" que és molt més important perquè hi truca aquell senyor guapo que diu que és renovador, progre i d'esquerres però que pensa que fer un referèndum a Catalunya "fractura". 

Després de l'emprenyament i d'haver perdut una hora d'una tarda que volia aprofitar per fer un treball de consulta a la Biblioteca, me n'he tornat cap a casa i decideixo escriure un article al bloc sobre la medalla Fields de matemàtiques d'enguany. A veure si quan fan un programa de matemàtiques a la tele també truca l'andoba guaperes de la gomina.

El fet que una de les medalla Fields de matemàtiques l'hagi guanyat una persona humana de gènere femení, ha propiciat que aquest premi hagi estat notícia als mitjans de comunicació. I com a part de senyora, és iraniana encara amb més motiu. Doncs benvingut sigui aquest fet per tal que les matemàtiques surtin a la premsa de manera pedagògica i no pas per espantar els alumnes publicant pors sobre els exàmens de selectivitat. La notícia és excel·lent perquè trenca molts tòpics matemàtics.

Vaig a fer un repàs dels premis Fields atorgats enguany per la International Mathematical Union.

  • Artur Ávila és un matemàtic brasiler -que segur que trionfarà entre el públic femení del bloc- nascut l'any 1979 que es dedica a la investigació al Centre Nacional de Reserche Scientifique de París. La seua recerca sobretot ha estat en el camp dels sistemes dinàmics (molt de moda actualment en les matemàtiques) , en concret el problema del caos que va plantejar el físic Mitchel Feigenbaum sobre algunes trajectòries caòtiques que poden ser modelades mitjançant processos estocàstics -successions de variables aleatòries-. Una altre estudi destacat d'Avila, i per tal que vegi que els matemàtiques són útils i que estan en tot, és un treball en col·laboració amb Giovani Forni sobre la "barreja feble" (no té res a veure amb els vermuts), és a dir, sobre com se remenen les cartes quan es juga a la botifarra. Ja veu que la matemàtica tracta d'estudiar-ho tot. A partir d'aquí va portar les seues conclusions a estudiar intercanvis d'intervals i coses bastant més complicades que se'm fan difícils d'explicar de forma senzilla.
Arturo Avila
  • Manjul Bhargava és un matemàtic canadenc nascut el 1974 i membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències del EUA. Com si fos el Ramanujan del s.XXI, les seues investigacions han anat entorn de la teoria de nombres desenvolupant nous mètodes inspirant-se en el "Disquisitiones" de Gauss. En un dels capítols del llibre Gauss estava interessat en les formes quadràtiques (polinomis de grau 2) binàries de la forma ax^2+bxy+c^2 donant una llei per tal de composar dos formes quadràtiques en una tercera. Aquesta llei és molt utilitzada en teoria de nombres i Gauss necessità 20 pàgines per demostrar-la. Doncs bé, Bhargava, mentre jugava amb un cub de Rubbik se li va acudir una altra demostració molt més simple. Poca broma...
Manjul Bhargava
  • Martin Hairer, austríac nascut l'any 1975 i membre de la Royal Society (de peus sisplau!) ha creat una nova teoria per resoldre problemes en equacions diferencial estocàstiques amb derivades parcials. Les equacions diferencials són equacions on la solució no és un valor sinó que és una funció. les equacions diferencials regulen el moviment dels planetes, dels satèl·lits o de les cordes d'una guitarra, de tal forma que són imprescindibles en enginyeria. Una de les equacions estudiades per Hairer és l'equació anomenada KPZ (Kardar-Parisi-Zhang) que descriu l'evolució al llarg del temps de la superfície de contacte entre dues substàncies. I per a què serveix això? Per millorar la qualitat de les pantalles de cristall líquid per exemple... ja li agraden més ara les matemàtiques?
Martin Hairer
  • I la medalla més mediàtica ha estat per la iraniana Maryam Mirzakhani, nascuda l'any 1977 i professora a la Universitat de Stanford, una de les més prestigioses en matemàtiques juntament amb Princeton i Harvard. Mirzakhani s'ha dedicat a la geometria de les superfícies de Riemann -superfícies de cossos en variable complexa- i als sistemes dinàmics. Entre els seus estudis destaca el que s'anomena "billar racional", que es refereix a un polígon no convex amb angles de mida irracional i on s'estudia la dinàmica dels rebots d'una bola puntual. Veu els matemàtics que originals som posant nom a les coses? Associat a aquest billar existeix una superfície hiperbòlica en el qual s'estudien les seues trajectòries. Si està interessat en això pot consultar les 172 pàgines de l'article "Invariant ans stationary measures for the SL(2,R) action on Moduli space" que va escriure Mirzakhani juntament amb Alex Eskin.
Maryan Mirzakhani

Apa, amb això ja pot considerar complerta la seua ració diària de cultura... aix, que això són matemàtiques... i les matemàtiques no surten mai als concursos de cultura...

Si tenen més ganes poden consultar:
- Pàgina web oficial del Congrés Internacional de Matemàtiques Seul 2014.
- Pàgina web de la Unió Matemàtica Internacional (IMU).
- Article de Phillip Ball a Nature.
- Article d'Erika Klarreich a Quanta Magazine.
- Artur Avila a Quanta Magazine.
- Terence Tao -un dels més grans matemàtics actuals- escriu sobre els medallistes Fields.

dissabte, de setembre 06, 2014

Peret - De cap a la palla

Miri, amb la mort de Peret -i també del Tio Toni, el palmero de les ulleres que sempre l'acompanyava- crec que ja s'ha dit moltes coses i, segurament, vostè ja va llegir molt sobre la seua mort fins i tot abans que el pobre Pere Pubill Calaf morís del tot. Les xarxes socials amb les morts d'alguns famosos compleixen les lleis de la física quàntica fent que estiguin vius i morts a la mateixa hora.

Com a bon lleidatà sóc un fan de la rumba catalana, rumba que van portar los gitanos a Lleida al segle XV.   La rumba catalana va néixer gràcies als calistros del Pla de l'Aigua i els seus garrotins. Los gitanos ja ballaven la rondenya (famosa era la Rondenya de Verdú) a l'època medieval i el ball de la Botelleta es l'aflamencament carrincló d'un ball de palau dels segles XVI i XVII. Així, els que vam ser criats al barri de Sant Llorenç entre carrinclons, de ben petits, sentíem el "De cap a la palla" del Peret, cançó amb aires carrinclons que sonava en bodes i festesmajons.

Per tant, a Lleida, ja cantàvem rumba abans que, primer el Pescadilla i posteriorment Peret (i Gato Pérez i Los Manolos) la difonguessin. De fet Peret era descendent del llinatge dels Pubill, escampat per les comarques de Lleida i d'on era el seu padrí fins que van emigrar a Mataró. Això, explica l'investigador de la rumba històrica Manel Ponsa i Blanch, entroncaria la tradició rumbera lleidatana amb la carrinclonada de la cançó que hem comentat anteriorment o "El mig amic". Diversos lleidatans -mon padrí entre ells-recorden estades d'infància del Peret a Lleida vivint amb els seus familiar d'aquí.

L'any 2001 es celebraven els 100 anys dels garrotins a Lleida i s'escrivia a la revista La Confidencial el següent: "A Lleida no tenim els tres tenors ni falta que ens fan: tenim els tres carrinclons. El Parrano, el Marquès de Pota i el Beethoven. Una Lleida que s'està perdent i que veu com el garrotín està més reconegut a Barcelona que a casa nostra, entestades les administracions en mostrar-se a través de més i més construccions de totxo i de cultura de pa sucat amb oli..."

I Sergi Pàmies el 14 d'abril de 2002 escrivia a El País Dominical: "Los Parrano, el Tonet y el Marqués de Pota no eran producto de la imaginación de un bailaor majara, sino parte de una historia que no sale en esos libros que en el futuro, ocuparán la polémica biblioteca del Born." Fixi's que ara de biblioteca al Born res de res... 

I després de deixar clar que la rumba catalana va néixer a Lleida em dedicaré a triar algunes cançons concretes del mestre Pubill:

  • La primera cançó que trio és la primera que va començar a sonar i que  estava inclosa en el seu segon EP i la coneixereu gràcies a la gran divulgació de la rumba que van fer Los Manolos i que duia per títol "La noche del hawaiano" en aquest enllaç la versió Peret i en aquest altre la versió de Los Manolos.
  • L'any 1971 arribava el seu gran èxit "Borriquito", que era una adaptació d'una cançó popular i de la qual se n'han fet versions ben variades. Una és de l'any 2000 i va sonar aquell estiu a càrrec d'un tal Rodrigues (i no l'he trobat a Youtube!), i l'altra la cantava juntament amb El Gran Silencio l'any 2001.
  • El 1974 representa Espanya al Festival de Eurovisión amb "Canta y sé feliz". La culpa d'haver d'anar a aquest festival la tingué l'aleshores director de RTVE Juan José Rosón que li digué "Yo te perdoné que no hicieras la mili pero ahora para cumplir con la patria tienes que ir a Eurovisión". Marca España.
  • Un altre clàssic del Peret és "Una lágrima" (1968), que jo per primer cop la vaig sentir conscientment l'any 1989 en veu dels barcelonins i mítics BB Sin Sed. Genial!  El 2001 Mensey també la versionava de forma molt diferent. 
  • Una de les cançons més divertides és, sense dubte, "El muerto vivo", que van versionar genialment Los Manolos en el seu extraordinari disc de debut "Pasión condal" (1991) superant la versió del seu mestre. També hi ha una versió més moderna i menys accelerada (2009) on Peret canta amb Marina Abad, la cantant de Ojos de Brujo
  • Continuant amb la temàtica necrològica, l'any 2000 cantava el clàssic "Lo mato" amb els Estopa.
  • El 2010 fent un duet amb la Mari, cantant dels Chambao, Peret cantava "La chabola" de manera aflamencada en el disc "De los cobardes nunca se ha escrito nada".
  • El 2001 Peret interpretava una de les seues millors cançons però molt desconeguda, era la banda sonora de la pel·lícula "Marujas asesinas". Un estil molt... original diguem-ne.
  • L'any 1998 també cantava amb els Jarabe de Palo, en aquest cas la cançó escollida era "El lunar de María"
  • El primer disc que me vaig comprar del Peret va ser el que va treure l'any 1991 que incloïa la cançó "No se pué aguantar" i que donava títol al disc. 
  • I l'any següent potser va arribar el seu monumental èxit internacional després de 30 anys de carrera amb el disc "Gitana hechicera" que, crec que gràcies també a Los Manolos, se va convertir en la cara de la cerimònia de clausura dels jocs olímpics de Barcelona del 1992. La famosa tornada ha estat cantada amb lletres diferents, des de "Barcelona té molt poder" fins al "Catalunya té molt poder" del Concert per a la Llibertat del 2013. 
Ja veu, és impensable fer una festa sense que soni alguna cançó del Peret, perquè tal i com li deien Los Amaya "Yo soy la rumba" -versió que no hi és al Youtube però sí que he trobat una amb els Dusminguet-.  Visca la rumba carrinclona!