diumenge, de febrer 23, 2014

Toto - Stranger in town

Últimament s'acostuma a dir que el PSC ara mateix és el partit que té més exvotants que no pas votants. I esperin que a aquest pas el nombre de votants pot arribar a ser un nombre enter negatiu. Però bé, no farem llenya del partit acompanyant a UPyD a les votacions del Congreso i farem sevir la frase per referir-nos al conegut grup de música AOR (Adult Oriented Rock) Toto. Doncs això, que comparant-lo amb el PSC (i que em perdonin els senyors de Toto) és un d'aquells grups que té més excomponents que no pas components.

L'any 1977 el grup amb el nom del gos de la Dorothy del "The Oz Wizard" fou fundat per sis magnífics i extraordinaris músics de sessió americans, deien que eren els millors de la seua època, i que a més eren amics des de feia anys. Aquests músics foren Bobby Kimball, David Paich, Steve Lukather, Steve Porcaro, David Hungate i l'extraordinari bateria mort l'any 1992 Jeff Porcaro. Tots portaven la música dins seu, per exemple, els germans Porcaro eren fills del percussionista Joe Porcaro i David Paich era fill del compositor Marthy Paich. Vaige, que de tots aquests membres fundadors crec que ara mateix només en queden tres, i que pel grup n'han passat uns quants més.

Debuten l'any 1978 amb l'àlbum "Toto" (original el nom) amb una suprema qualitat de cançons com la brillant (i quan dic brillant vull dir brillant) "Hold the line" o "Georgy Porgy", gràcies sobretot (crec jo) a David Paich

L'any 1980 publiquen "Turn back". Fixi's en les portades d'aquest disc dels Toto i del disc dels XTC... sempre m'he preguntat si deuen ser del mateix dissenyador, no?

L'any 1982 editen "Toto IV", una obra mestra de la música -sense exagerar- que conté "Africa", "Rosanna" (dedicada a l'actriu Rosanna Arquette, companya d'Steve Porcaro en aquells temps) i "I won't hold you back".

Anem a l'any 1984, quan Hungate i Kimball deixen el grup i entren Mike Porcaro (un altre de la família) i Fergie Fredericksen com a nou cantant. Amb aquests nous músics graven la banda sonora de la pel·lícula "Dune" de David Lynch i "Isolation", un disc que la crítica injustament se va carregar i, és clar, algú s'havia de carregar la culpa. Així que, després de la decepció el nou cantant Fredericksen va ser acomiadat.

Centrem-nos en "Isolation". Del disc es van extreure quatre singles. El primer fou "Stranger in town" i que fou promocionat amb un bon videoclip per part de la MTV. El segon senzill va ser "Holyanna", el tercer "How does it feel" i el quart "Endless".  Fixin-se en el diferent registre de veu entre el nou cantant i el dels temes anteriors.

Fredericksen tornà al grup l'any 2007 per fer una sèrie de concerts per ressuscitar el grup. Empès per les ganes arribà a publicar un parell de discos en solitari: "Happiness in the road" (2011) i "Any given moment" (2013).  Fredericksen ha mort als 62 anys a causa d'un càncer de pulmó diagnosticat fa quatre anys.




dijous, de febrer 20, 2014

Devo - Satisfaction

L'any 1972 a Ohio es va formar un grup amb nom inspirat en el seu propi vídeo "The truth about De-Evolution", guanyador (el vídeo, no el grup) del festival de pel·lícules Ann Arbor. Tenien una obsessió filosòfica sobre el concepte de devolució con a contraposició del d'evolució.  Fent el joc amb les dos últimes paraules va sortir el nom del grup, Devo. No fou un dels gran grups de la new wave de l'època com foren Spandau Ballet, Blondie o Talking Heads, però les seues cosetes van fer.

La formació original estava formada pel cantant, baix i dissenyador de parafernàlies relacionades amb el grup Jerry Casale, el teclista, guitarrista i cantant (i germà de l'anterior) Bob Casale, el guitarra Mark Motherdbaught i el bateria Alan Myers.

Van gravar els seus primers singles "Jocko Homo" i "Mongoloid" en una discogràfica casolana i pròpia Booji Boy. No van causar gaire furor que diguem aquestes cançons, però no es perdi el vídeo de la primera, eh? L'atenció del públic els va arribar l'any 1976 gràcies a una peculiar versió underground del "Satisfaction" dels Rolling Stones, tot i no ser un gran hit (posició 41 a les llistes angleses) fou el tema que els impulsà. Cal dir també que tant David Bowie com Iggy Pop van dir les típiques frases de suport al grup deixant els Devo pels núvols, cosa que els feu convertir en objecte de culte. Pensi que en aquell època l'opinió de Bowie i Iggy sobre música és com si ara opinessin Messi i Ronaldo de futbol. Ep! Això no vol dir que les seues opinions siguin correctes, simplement que tot déu se'ls escolta... per sort de la població mundial aquestos dos últims personatges que he posat d'exemple no parlen gaire tampoc.

Jerry i Mark aprofitaven aquesta primera tirada per presentar els Devo amb una campanya multimèdia (pot pensar com era la multimèdia d'aquella època) on feien servir màscares, pel·lícules, bromes sobre les patates, la filosofia de la devolució, la ciència dels testos i tot això en un llenguatge propi. Famosos són els seus famosos barrets Energy Dome...

Un parell d'anys després ja firmaven el seu contracte amb Virgin i produïts per ni més ni menys que Brian Eno van publicar "Q: Are we not men? A:We are Devo" (1978) on van incloure la versió que déiem anteriorment. Ojo amb el nom del disc també. 

L'any 1979, amb un altre productor, ara amb Ken Scott publiquen "Duty now for the future".

El seu únic èxit en llistes americanes fou "Whip it" (nº4) inclosa en el seu disc del 1980 "Freedom of choices" amb la que deu ser la portada més coneguda del grup. Aquí deixen una mica el seu estil anterior per fer música una mica més ballable i poden comprovar l'estètica barretaire que abans els deia.

A partir d'aquí ja van venir els discos de baixada (crec personalment) amb el més electrònic "New traditionalists" (1981) i "Oh, no! it's Devo". Ja veuen que aprofitaven la mínima ocasió per inscriure el nom del grup en el títol del disc, no fos cas que hi haguessin confusions.

Van aprofitar aquests últims anys per col·laborar en bandes sonores, així podem trobar la cançó "Working in a coal mine" en "Heavy metal" (1981) i "Luv-luv" i el tema principal de la peli en "Doctor Detroit" (1983).

Ja l'any 1984 encara tenien fúria per firmar un nou contracte amb Warner i publicar "Shout". Oficialment van aguantar junts fins el 1991. L'any 1996 els tornà el mono i tornaren a reunir-se, i així, per ganes o per falta de quartos l'any 2010 van llençar el seu últim disc "Something for everybody". Existeix un DVD recopilatori dels seus videoclips que aviat serà considerat un monument al friquisme d'aquella època.

Bob Casale ha mort als 61 anys per culpa d'una aturada cardíaca.

dimarts, de febrer 18, 2014

Fent números.

Divendres passat, el míster va parlar una mica dels números necessaris per assegurar-nos el play-off. Com quan me parlen de números m’embalo de seguida, m’he posat a fer una mica d’estadística. He repassat la classificació de la 2aB grup III de les últimes 17 temporades i m’ha sortit que la mitjana de punts del quart classificat és de 63,4. La moda és 64, el valor màxim és 69 (Alcoià, 2009-2010) i el mínim és 57 (Gramanet, 2002-2003).

D’aquesta manera, amb 69 punts hi ha una probabilitat altíssima de disputar el play-off. Falten per disputar 12 jornades (5 a casa i 7 a fora), és a dir, 36 punts. D’aquests en tindríem prou amb 19 (en tenim 50). Així que amb 6 victòries i 1 empat semblaria que ja en faríem prou. Això vol dir que podríem perdre fins a 5 partits.


Però veient la dinàmica d’aquest equip... algú és capaç de pensar que perdrem 5 partits? Jo no m’ho crec. Som-hi!

Article publicat a la secció d'esports de LA MAÑANA, dilluns 17 de febrer de 2014.

P.D: Els càlculs estan fets suposant que la puntuació del 4rt classificat segueix una llei normal.
P,D: La desviació típica és de 3 punts. Així que podem afirmar que amb 69 punts la probabilitat que el Lleida Esportiu es classifica pels play-off d'ascens a 2aA és d'un 95%.