dimarts, de desembre 31, 2013

2013: l'any en què la notícia més important passarà un altre any

Acabem el 2013, un any amb tots els dígits diferents cosa que no passava des del 1987. Què? Aquesta afirmació no l'haurà sintit en cap altre resum de l'any, eh? Com el meu apunt sobre el resum de l'any, estadísticament és dels que té més lectures me l'he de currar força... 

Un any curiós en el qual la notícia més destacada de l'any encara no ha passat. Només s'ha anunciat que passarà el 9 de novembre de 2014 i ningú té clar que acabi passant ni què passarà si no acaba passant. Així és. Esperem que la cosa no acabi amb un "Envàs on vas" i no haguem de fer ús d'Edward Snowden o dels de Método 3 per treure clar l'entrellat. Qui no podrà participar en la Consulta si s'acaba fent són el Jordi Cortada i el Max Canher, tampoc hi serà el Francisco Freixes, però no conto que volgués votar gaire aquest.

Sembla ser que el 2013 és la continuació del 2012 i Muriel Casals i Carme Forcadell repeteixen en el resum de l'any, i esperem que el 2014 també ho facin. L'onze de setembre 1.600.000 persones (o 600.000 borregos segons el regidor de la Paeria Pau Pintó) ens movíem de punta a punta d'una part de Catalunya (de la Jonquera a Alcanar, no de Les a Almatret) per fer la Via Catalana, en la qual si tothom hagués portat un tros de biga ja tindríem lo corredor mediterrani fet. Mentre el que s'anomena societat civil passàvem un dia de pícnic -abans ja havíem fet el Concert per la Llibertat-, el diputat del PSC Xavier Sabaté es preocupava pels aufegats a la costa (que al final no se van asfonsar, els senyors que estaven a l'aigua, no el PSC) i Carme Chacón es fugava a Miami per a fer de professora (!!), professió poc remunerada segons paraules de Duran i Lleida. Els polítics d'uns partits aprovaven al Parlament una cosa que es va dir pomposament Declaració de Sobirania, altres polítics com Llanos de Luna feia homenatges a la División Azul mentre d'altres cobraven en els sobres de Bárcenas i un senyor que es diu Juan Carlos Gafo que tenia el llarguirut càrrec de Director Adjunt de l'Oficina de l'Alt Comissionat del Govern per a la Marca España mos deia en un tuit "Catalanes de mierda" (amb perdó).  Bah, moderats.

No res, un any que, a veure si passa a la història, i els historiadors li munten un simposi de títol "Espanya contra Catalunya" ara que no mos caldrà pagar el cost del jocs olímpics de Madrid 2020 mentre mos prenem una "Relaxing cup of café con leche in the Plaza Mayor" (sic). 

Enguany, los de Lleida ja podem anar una mica més lleugers per l'Eix Transversal sintonitzant a l'arradiet del cotxe cançons pòstumes de Lou Reed, Germán Coppini, JJ Cale, Josep Fortuny (de la Dharma) o Manolo Escobar. També podem arribar des de la Seu a Andorra amb més facilitat, durant aquell tros no mos dóna temps de sentir gaires cançons del Jimmy Fontana o del Tony Ronald, de Lleida a la Seu, amb la mar de radars que hi ha podríem veure pelis senceres del Peter O'Toole, l'Alfredo Landa o la Sara Montiel. També ja podem anar fins a Girona amb TGV, enguany ha estat l'any de la comunicació Lleida-Girona pel que es veu, i amb el viatget més tranquil podem gaudir de Bobby Rogers (the Miracles), Jeff Hanneman (Slayer), George Moustaki, Ray Manzarek (the Doors), Tony Sheridan, Bebo Valdés, Alvin Lee, Reg Presley (the Troggs), Richard Street i Damon Harris (the Temptaions) i Phil Chevron (the Pogues). I de ben segur també podria gaudir de videos d'Amparo Soler-Leal, Amparo Ribelles, Anna Lizaran, Fernando Guillén, Pepe Sancho, Marifé de Triana, Mariví Bilbao, Bigas Luna, Elías Querejeta i algun doblatge de Constantino Romero.

Cada any surt una expressió econòmica de moda que ens repeteixen mes a mes i que normalment no tenim ni idea del què és. Si el 2012 va ser l'any de la prima de risc, el 2013 ha estat l'any del límit de dèficit. Un càlcul matemàtic que no van entendre ni els redactors de l'examen de selectivitat de matemàtiques i que potser el malaguanyat José Luis Sampedro ens podria explicarAra, a molts això els suava bastant, perquè Rodrigo Rato, tot un ministre i ex de l'FMI fitxava per Telefónica, uns altres estaven negociant com tancar el cas Pallerols sense sortir-ne ascatxigat, uns altres se fotien alifares al Celler de Can Roca, i els més pobres es trobaven carn de cavall a les mandonguilles de l'Ikea. No sé si al papa li va afectar molt o li van estar fent escrache però la cosa és que va plegar i ja tinim papa nou, lo Francisco, conegut a les nostres comarques com lo Sisco de Cal Déu. Una altra paraula de moda enguany ha estat el fracking, que es veu que no deu gàrie bo i que pot haver provocat els terratrèmols a les Terres de l'Ebre. Els desastrosos aiguats de la Val d'Aran i de les Filipines van ser per una altra cosa, i els morts de la marató de Boston una altra. Ja tindran feina tots los estudiants de la LOMQCE amb les paraules rares, com el LAPAO i el LAPAPYP, no tindran temps de fer els famosos informers. Ara bé, en biologia ho tindran fàcil perquè a Lleida hem inaugurat l'Arborétum, a literatura llegiran el "Victus" del Sánchez-Piñol sense les crítiques de Martí de Riquer  i a educació física provaran de fer un 4 de 7 dins de la piscina com el dels mundials de natació mentre llegeixen "La Història de la U.E.Lleida" del Carmelo Moncayo acompanyat de vídeos de les jugades d'Agustí Faura.O de Ramallets, o de Jon Ander, o pedalades del Miquel Poblet, o les tàctiques de Manel Comas o Maguregui.Tot això si no hem d'acabar fent com los mestres de les Balears amb el TIL.

Déu n'hi do la crònica negra com ha anat per terres lleidatanes. A Alcarràs s'han endut la medalla, a Castelldans tenien amagat un pederasta, a Targa van matar l'Alba, i a Lleida el d'un padrí. No sé si als culpables se'ls aplicarà la doctrina Parot. La qüestió és que els Mossos, siguin del Raval o els mani Manel Prat facin la seua feina i no acabem tots com l'Esther Quintana. La proximitat d'aquestos fets ens va afectar a tots, però també el de l'Alvia al revolt d'Angrois la vigília de Sant Jaume. Terrible. Com també mos afectà molt la mort d'un gran lleidatanista com era el Juanjo Garra. Les nostres comarques han dit adéu a altres personatges de la vida política com el Pere Yuguero, l'Antoni Argilés, el Jordi Marimon, Juan Manuel Nadal Gaya i si em permeten posar a Alfonso Armada al mateix sac. Al Sheiton sabran perquè. Tots ells han passat a la història el mateix any que Nelson Mandela, Albert Vilalta, Juan Mari Atutxa, Videla, Hugo ChávezMargaret Tatcher. Ah, i Álvaro Bultó, que no sabia on posar-lo.

Així que, amics (i amigues) lectors (i lectores), ja sé que aquest proper 2014 no podran brindar acompanyant-se del formatge Copirineu o mirant Canal 9, però podrem gaudir d'un nou mundial amb Marc Márquez o amb un altre play-off del Lleida Esportiu. Sisquere. Bon any!

I moltes gràcies per arribar fins al final de l'article.

divendres, de desembre 27, 2013

Germán Coppini - Mujer

Que sí, que sí... que molts direu que jo no tinc gaire a dir, que sóc d'una altra generació i que no vaig poder viure el moment dels Golpes Bajos amb màxima intensitat. D'acord, les quantitats industrials d'adoradors de Golpes Bajos que heu anat sortint aquestos dies teniu raó, però tot i que jo el primer cop que vaig escoltar-los conscientment va ser a finals dels 80 també tinc dret a opinar. I encara diré més, el primer disc que vaig escoltar del Germán Coppini és un disc que ningú ha anomenat en els centenars d'articles publicats. Va ser un disc, que vaig comprar a Discos Castelló del carrer Tallers, i que portava per títol "Flechas negras" (1990)  i que incloïa una xulíssima cançó de títol "Mujer". Toma. Ara m'he quedat amb tots, eh? Molt fàcil parlar de les cançons famoses, sí... però ja m'agradaria veure quants discos tenen a casa... 

Madrid, Barcelona i Vigo foren els tres focus de la movida de la música pop de començaments dels 80. A Vigo sorgiren els grups Siniestro Total, Golpes Bajos i Os Resentidos. En parlarem dels dos primers amb el seu nexe d'unió,el cantant Germán Coppini. Coppini va participar en el primer disc dels Siniestro "¿Cuándo se come aquí?", aquell de la famosa portada on surten el mateix Coppini, juntament amb Julián Hernández, Alberto Torrado i Miguel Costas caracteritzats com els germans Dalton i on s'inclouen himnes com "Ayatolah!" o una cançó que avui en dia seria prohibida en massa pels progres escandalitzats de qualsevol cosa "Hoy voy a asesinarte". En aquest disc Coppini només figura com a autor de "La revista". L'any 1983 grava també amb Siniestro Total -el nom del grup prové de l'estat del cotxe després d'un accident que tingueren- el famós single "Me pica un huevo".  Vaige, pura poesia.

Com que Coppini sempre ha fet el que li ha sortit dels nassos i ha anat a la seua punyetera bola -volia fer servir altres paraules però no ho he considerat apropiat- va deixar el punk i se'n va anar a fer coses més melòdiques amb Teo Cardalda (el que després va fer Cómplices) creant Golpes Bajos. El motiu extraoficial pel qual Coppini deixà el grup fou un cop d'ampolla en un concert a la sala Zeleste de Barcelona que li trencà el ginoll, va veure que el punk no era el seu. Amb el nou grup és quan li arribaren els majors èxits. el 1983 editen un mini-LP (paraula molt vintage) de títol "Golpes Bajos" -suposo que per evitar problemes amb el nom- amb les cançons "Fiesta de los maniquíes", "Malos tiempos para la lírica" y "No mires a los ojos de la gente", cançons que molts -com jo- descobriren gràcies a la no gens valorada tasca pedagògica de la Década Prodigiosa. Aquest disc fou un èxit rotund de tota la crítica musical gràcies a les melodies i de les lletres, molt innovador tot per aquella època.

El 1984 Golpes Bajos editen el que va ser el seu únic LP "A Santa Compaña", produït amb molts més mitjans i tornant a rebre excel·lents crítiques convertint-lo segons diuen molts, com un dels millors discos del pop espanyol... Potser el "Colecciono moscas" era el tema més significatiu del disc. El 1985 tornen al format mini-LP amb "Devocionario" amb arranjaments més foscos propers a l'after-punk britànic de moda en aquella època. Massa èxit de sobte i aquest últim serví de comiat del grup amb cançons com "La Virgen Loca" i "Desconocido"


Un cop el grup dissol, Teo Cardalda comença a fer coses amb la seua dona María Monsonís, coses musicals em refereixo, i Coppini s'alia amb Nacho Cano per llençar el maxisingle (vintage també) "Dame un chupito de amor", que tot i que tenia molt altes expectatives per la qualitat dels dos músics, fou un autèntic desastre.

En vista de l'èxit decideix començar carrera en solitari amb "El ladrón de Bagdad" (1987), amb un moment sublim revisant el conte de la Caputxeta a "Por una caperuza".  El 1990 publica l'anteriorment esmentat "Flechas negras". Feia col·laboracions amb Paco Clavel, rapejava amb Alaska a "Bailando", cantava "Chica de ayer" en homenatge a Antonio Vega, ajudava al grup del seu germà Las Manos de Orlac (recordeu "El bogaloo" o "El clavo"? aquesta última no hi és al Youtube!)... Com veia que així poc es guanyava la vida, el 1998 van decidir ressuscitar l'esperit de Golpes Bajos amb un disc de fals directe "Vivo", amb temes nous com "Madrid Salvaje". L'escassa repercussió del disc frustrà les expectatives i Teo tornà als Cómplices i Coppini a treballar en solitari. El 1996 torna amb "Carabás" amb un estil molt diferent i cançons com aquesta espècie de bolero "Moreno y claro" i "Carne de primera". Infumable.

En l'última dècada més projectes sota el nom de Lemuripop, Anónimos i una fantàstica versió simfònica del "Malos tiempos para la lírica" (2007), una incursió en política a les eleccions generals del 2011 i un últim disc el 2012 "América herida".

Coppini ens ha deixat als 52 anys per culpa d'un càncer de fetge.

dimarts, de desembre 24, 2013

Madonna - Santa Baby

Amics (i amigues), lectors (i lectores), fan (i fans) d'aquest bloc que vol ser un servei públic per a tothom, deixi'm que demani disculpes pel meu abandonament en les últimes setmanes. Sé que vostè es desperta esperant algun apunt , però un projecte nou m'ocupa més temps que el cap de comunicació del Pere Navarro mirant els capítols de Mr Bean.
Així que, breument però, intentaré fer un apunt inclusiu per tal que pugui ser llegit per militants (i militantes) d'Inicativa i d'Unió. Si vostè és militant del PSC li diré que llegeixi l'article sempre i quan els doni permís el govern de Rajoy, no fos cas...

La nadala que els deixo aquest cop és "Santa baby" de Madonna. Bé, ara hauríem de dir-li Esther perquè vol que l'anomenem així, es veu que després de passar-se anys despullant-se i dient paraulotes per televisió, ha volgut fer un canvi i posar-se el nom de la reina que, segons l'Antic Testament (obra de caire molt científic) va salvar els jueus d'una matança. De totes formes, la pela és la pela, i els seus discos i lucratives gires continuen sota el nom de Madonna.

La Madonna capaç de fer obres d'art com "Holiday" (1983), "Like a virgin" (1984) i "Express yourself" (1989), capaç de fer coses horribles com "Vogue" (1990), "Erotica" (1992) o "Justify my love" (1990), la de les pel·lícules "Dick Tracy" o "Who's that girl", la de la bestial gira "Virgin tour" del 1985, la del videoclip que Rouco Varela i Ruiz Gallardón trobarien escandalós del "Like a prayer" (1989)... aquesta paia el 1987 va gravar una cançó de Nadal originàriament cantada per Ertha Kitt...
Apa, per tots vostès "Santa Baby":


Bon Nadal i bon 2014... any en el qual em caduca el carnet de nacionalitat espanyola.

Nadales anteriors publicades en el bloc:


dilluns, de desembre 23, 2013

2013: del purgatori als llimbs.

Queda lluny en el temps i en la memòria, però començàvem el gener del 2013 amb més pena que glòria, amb un Lleida en la zona avorrida de la classificació, i empatant a tothora. Fins aquell 10 de febrer que després de l’1 a 1 contra la SD Logroñés havia mocadorada al Camp d’Esports i incomprensible roda de premsa del míster. Aquell diumenge fou el punt d’inflexió en l’esportiu, en el social i en el comunicatiu del club.

A partir de llavors, l’1-3 a Saragossa, el 2-0 a l’Athletic B, el gol de Cacho a Barakaldo (quin patir!), la victòria contra l’Alabés i la classificació del play-off contra l’Osasuna B. El Leganés en ple Aplec, el gol de Mario Fuentes, el Jaén, els autocars d’aficionats... i la dolorosa tanda de penals. Tot en mitja temporada.

Arriba l’estiu. Asier se’n va però Mata es queda.  1-2 a Tarragona, remuntada contra el Reus, el Caudal, el viatge accidentat a Xerez, Delgado Ferreiro al Camp d’Esports, el 2-2 al Villamarín, els 100 aficionats que en un dia feiner es desplacen fins a Sevilla...  tot això ha estat en un mateix any, qui ho diria , no?


Bon Nadal i un bon 2014 en el qual han de passar moltes coses, una d’elles l’ascens a 2aA. 

(Article publicat a la secció d'esports del diari La Mañana el dia 23/12/2013)