diumenge, de juny 30, 2013

The Temptations - Papa was a Rolling Stone

La música negra (o de color per si volen que sigui políticament correcte) vocal de la Motown està de pega. Fa pocs dies dedicava un article a Bobby Rogers dels The Miracles... i ara un per partida doble ja que han mort Richard Street i Damon Harris, els dos membres dels Temptations.

Anomenats en un primer moment The Elgins, els Temptations neixen l'any 1961 per fusió de dos grups vocals de Detroit: The Primes i The Distants. La primera formació estava composta per Eddie Kendricks, Otis Williams, Paul Williams, Melvin Franklin i David Ruffin (com un jugador de bàsquet que vam tenir a Lleida en temps d'ACB).

Han tingut una carrera llarga dividida en moltes etapes, segons la seua formació i segons qui els feia les cançons. Els seus primers 3 discos estan produits pel miracle Smokey Robinson. El seu primer single fou el poc conegut "The way you do the things you do" (1961) escrit pel mateix Robinson. El 1964 trobem la famosa i preciosa "My girl" (fixeu-vos amb la coreografia del video) amb Ruffin de líder que convertí el quintet com el primer grup masculí de la Motown en aconseguir un nº1. Entre nosaltres la cançó va adquirir molta popularitat l'any 1992 gràcies a la pel·lícula que portava el mateix nom. Les versions d'aquesta cançó donarien per un article complert, des del blues d'Ottis Redding, al country apegalós de Dolly Parton, l'ska de Prince Buster a més dels Rolling Stones, Mamas & the Papas, Phil Collins (que ho versiona tot), Percy Sledge, Stevie Wonder, Michael Jackson, Westlife...  D'aquesta primera època també són les més discretes "It's growing" (1965), "Since I lost my baby" (1965) i "My baby" (1965)

L'any 1966 (fa dies) es fan càrrec del grup els compositors Norman Whitfield i Brian Holland que van acabar de conduir els Temptations al cim de la música vocal americana. La peça més destacada d'aquest període potser és "Ain't too proud to beg" (1966). També es dediquen a balades i cançons ensucrades "Beauty is only skin deep" (1966), "I know I'm losing you" (1966), "All I need" (1967), "You're my everything" (1967)...

El nou període Whitfield amb Barrett Strong s'obre amb "I wish it would rain" (1968) que arriba al nº4 a les llistes USA. Aquest període duraria tretze anys, orientant-se cap a un soul més psicodèlic, tipus Sly & the Family Stone, la qual cosa provocaria l'abandonament de Ruffin que preferia el soul més clàssic i l'entrada de Dennis Edwards provinent dels Contours. Les cançons d'aquesta etapa utilitzen tot tipus d'efectes i arranjaments rock que els suposà un bon sarpat de grans èxits: "Cloud nine" (1968), "Runaway child" (1969), "Can't get next tou you" (1969), "Psychedelic shack" (1970) -fixin-se que el títol ja diu molt i la cançó en si és una cosa rara-, "Ball of confusion" (1970) i la formidable "Get ready" (1969).

Un retorn a les balades amb la soporífera "Just my imagination" (1971) els va fer meréixer el seu primer disc de platí i la marxa de Kendricks. Nombrosos premis Grammies, colaboracions amb The Supremes, textos més compromesos i el suïcidi de Paul Williams l'any 1973 pels problemes que patia al fetge a causa de l'alcoholisme van marcar la dècada dels 70 del grup. Aquestes dos baixes van suposar la incorporació dels dos personatges als quals fa referència aquest apunt del bloc, Damon Harris que venia dels The Vandals i Richard Street provinent dels The Monitors.


Damon Harris era una de les veus més ballables del soul, seua és la veu del famós "Papa was a Rolling Stone" (1972), de "Take a look around" (1972)  i "Masterpiece" (1973). Amb Harris de primer tenor els Temptations van guanyar tres Grammies. Quan el 1975 marxa Harris el grup ja perd la seua energia. Harris publica l'any 1978 un desapercebut àlbum en solitari  "Silk".




En canvi, Ricard Street (el del mig de la foto) va aguantar la dècada dels 80 i dels 90 amb els grup amb molta pena i poca glòria.

Els dos solistes van entrar al mateix temps i ens han deixat també alhora.

dissabte, de juny 15, 2013

The Miracles - Tears of a clown

William Robinson (conegut popularment com Smokey, sí, no?), Claudette Robinson, Ronald White, Pete Morre i Bobby Rodgers van juntar-se l'any 1957 per fer un grup vocal dels que es portaven en aquella època (Platters, Temptations, Four Tops...).  Primer amb el nom de The Five Chimes i després amb el definitiu The Miracles van començar cantant en petits locals per poder-se donar a conéixer. Aquesta última frase jo penso que l'escric en la història de qualsevol grup musical.

Després d'alguns mesos actuant els fitxà el productor (ai, el productor...) Berry Gordy, una institució en aquella època. Berry Gordy fou el descobridor de moltíssims grups: Isley Brothers, Marvelettes, Stevie Wonder, Four Tops, Jackson Five, Supremes, Temptations, Martha & the Vandellas... i fundador dels gran segells discogràfics de Detroit: Motown, Tamla, i altres no tan grans com Gordy, Soul, V.I.P...

El 1958 ja fitxats per la discogràfica Tamla graven el seu primer single "Got a job", una cançó escrita per Gordy, Robinson i un tal Tyronne Carlo, un cosí de Jackie Wilson. La cançó sorgí com a resposta al doo-wop "Get a job" de The Silhouettes, aquesta última cançó potser us sonarà per la banda sonora de la peli "American grafitti".

Els mesos següents foren de lluita per tal d'aconseguir que els seues gravacions tinguessin repercussió nacional (perdó), una cosa que no van aconseguir fins que les discogràfiques Tamla i Motown es van fusionar en la Tamla Motown, una pròpia companyia discogràfica en què Berry Gordy era el president i Smokey Robison el vicepresident. Una cosa semblant a la que van fer aquí els bancs més o menys...

D'aquesta manera el 1960 aconsegueixen el seu primer gran èxit amb "Shop around" arribant al nº2 a les llistes dels Estats Units. Al nº1 hi havia la paret infranquejable d'Elvis Presley. Aquesta cançó la va incloure la revista Rolling Stone en una edició que publicà amb les 500 millors cançons de tots els temps. Bé, és només una opinió. La parella Captain & Tenille van fer una versió l'any 1979 pel meu gust millorada.

A partir d'aquí, durant anys successius van editar una sèrie d'èxits com "You've Really got a hold on me" (1962) gravada posteriorment pels Beatles també. "Mickey's Monkey" (1963), la lenta "Ooo baby baby" (1965), "Tracks of my tears" (1965) molt versionada entre d'altres per Bryan Ferry, Linda Ronstad, els pesats de Boyz II Men, o Rod Steward; "My girl has gone" (1965), "Going to a go-go" (1965) amb versions dels Rolling Stones (1982) i de Phil Collins (2010)... fins arribar al seu major èxit "Tears of a clown" (1970) que fou nº1 tant a Europa com a Estats Units.

Un cop Smokey Robinson es retira del grup per dedicar-se íntegrament a la indústria discogràfica a jornada complerta i a escriure lletres de cançons per a desenes d'artistes de la Tamla Motown, això fou l'any 1972, és substituït al grup per Bill Griffin i als The Miracles encara els dóna temps d'aconseguir un altre èxit l'any 1975 amb "Love machine". La versió dels Wham potser us és més sonada. L'any 2001 foren inclosos en el Hall of Fame.

Bobby Rogers ha mort las 73 anys d'edat a Detroit.

dilluns, de juny 10, 2013

Slayer - "Angel of death"

Jeff Hanneman i Kerry King eren uns amiquets californians que l'any 1981 van decidir fer un grup de música. Fins aquí una història normaleta. Si diem que les seues influències eren Iron Maiden i Black Sabbath (que ara acaben d'editar disc!) la cosa ja sabem per on anirà. I si concloem que juntament amb Metallica, Megadeth i Anthrax aquesta banda és considerada com un dels grans del trash metal dels vuitanta ja estem en condicions d'assegurar que parlem dels Slayer.


Hanneman i King fan formar Slayer juntament amb el baix Tom Araya i el bateria cubà Dave Lombardo. Van treure un primer disc completament autofinançat "Show no mercy" (1983) del qual van vendre 40.000 còpies i un segon disc ja finançat per la discogràfica "Hell awaits" (1985) que amb cançons sobre Satanàs i l'infern ja aconsegueixen un cert èxit. Com a mostra una estrofa de la cançó "Evil has no boundaries" i una altra de "Necrophiliac", satanisme molt seriós... ja veuen


"Satan, our master in evil mayhem / guides us with every forst step. / Our axes are growing with power ans fury. / Soon there'll be nothingness left."

"Her stomach burst, the casket breaks, / the seed has taken form. / A writhing shape of twisted flesh.  The deevil's child is thrown."

Ara bé, la glòria els arriba amb el seu tercer disc "Reign in blood" (1985) considerat pels entesos en aquest tipus de música com un dels millors discos de la història del heavy i un imprescindible per entendre aquest estil de música. L'èxit potser va venir acompanyat per la polèmica que comportà el fet que la discogràfica Columbia es negués a publicar el disc perquè no els agradava ni la portada (no m'estranya) ni la temàtica de les cançons. 

Als 80 hi hagué una moda satànica que els grups de metal van propagar molt. Es feien rocambolescos jocs de paraules amb els seus noms al·ludint temes satànics: KISS (Knights in Satan Service); AC/DC (Anti Christ/dead Christ), WASP (We Are Sexual Perverts) o els mateixos Slayer (Satan Laughts As You Eternally Rot). Tot i que els Slayer eren uns aprenents al costat de les lletres d'Ozzy Osbourne, Alice Cooper o Judas Priest de seguida es van caracteritzar per titular els seus discos de forma diguem que no gaire catòlica... fixin-se en els seus primers tres discos mencionats anteriorment... els que van venir a continuació seguien la mateixa línia "South of heaven" (1988), "Seasons in the Abyss" (1990), "Decade of Agression" (1991), "Divine intervetion" (1994), "Undisputed Attitude" (1996), "Diabolus in Musica" (1998), "God hates us all" (2001), "Christ Illusion" (2006) i l'últim "World painted blood" (2009).



Ja des del seu primer disc el logo dels Slayer és una combinació del pentagrama satànic invertit i una àliga que recorda l'àliga imperial nazi. I, és que els Slayer combinen en les seues lletres satanisme amb actituds feixistes. Des dels anys 80 que, desafortunadament aquestes bandes de metal accelerades i fosques capten més adeptes entre tots aquestos simpatitzants.
Evidentment, els components d'Slayer neguen qualsevol connexió amb el feixisme però al guitarrista Jeff Hanneman té una fixació per tot allò relacionat amb la Segona Guerra Mundial i l'Alemanya nazi. Deu ser una mica com la fixació dels polítics del PP en dir-nos nazis als catalans... Hanneman no amaga la seua satisfacció per les seues col·leccions de marxandatge i memorabilia sobre l'època nazi. El fet que el seu club de fans s'anomeni Satanic Wehrmacht no ajuda pas a rentar la imatge, no.

Una de les cançons més sorolloses de la història de la música "Angel of death", dedicada a Josef Mengele (oficial nazi de les SS), no ajuda gaire a diluir les sospites de feixisme...

"Auschwitz, the meaning of pain / the why that I want you to die. / Slow death, inmense decay / Showers that cleanse you of your life/ Forced in/ like cattle/ you run / stripped of / your life's worth./ Human mice for the Angel of Death./ Four hundred thousand more to die. / Angel of Death/ Monarch to the kingdom of the dead. / Sadistic, surgeon of demise / Sadist of the noblest blood. / Destroying without mercy/ to benefit the arian race" .

Hanneman ha continuat vomitant la seua fúria i les seues lletres fins l'actualitat. En els seus últims discos ha incorporat al seu univers satànic cançons sobre coneguts psyco-killers com Jeffrey Dahmer, el carnisser de Milwaukee... cap sorpresa, aquest home no és ningú al costat de Mengele. Jeff Hanneman es va retirar de la música l'any 2011 per culpa d'una picada d'aranya (no tenia mètodes esotèrics per això?) i ara ha mort als 49 anys a causa d'una insuficiència hepàtica. De ben segur que al cel no haurà anat pas, no.

dijous, de juny 06, 2013

Després de l'assemblea...



1) Esportivament I.  En la data i hora en què estic escrivint aquest article ja puc dir que la temporada ha estat meravellosa i que el millor encara està per vindre (toma!). A pocs dies del partit del Camp d'Esports de la segona eliminatòra dels Play Off d'ascens penso que ha quedat clar que donem per bo el resultat. Sinó ja m'explicaran què féiem celebrant a la gespa del Camp d'Esports, dutxant l'alcalde, fent sonar els clàxons i ruixant amb cava només pel fet d'haver guanyat l'Osasuna B en l'últim partit de Lliga. Per classificar-nos!! Si arribem a pujar a 2aA ja no sé què farem per celebrar-ho... ja ho tenim celebrat, no? La qüestió és que el diumenge 10 de febrer després de l'empat a 1 contra un dels Logronyès de la categoria acceptàvem ja que la temporada havia estat mediocre i acabaria sent mediocre. Només gent amb quantitats industrials d'optimisme a la sang com el Jordi Ricart confiava en jugar un play off que teníem (crec recordar) a 12 punts. Disfrutem-ho!

2) Esportivament II. No em posaré a parlar sobre sistemes de joc de l'equip ja que no sóc un expert en el tema. Evidentment tothom té la seua opinió en futbol (i en política, i en economia...) però no conto pas que la meua sigui extremadament interessant. Penso que hi ha hagut un canvi en la mentalitat del Toni Seligrat, de la plantilla i del cos tècnic des d'aquell 10 de febrer del paràgraf anterior. Aquell dia s'ho van començar a creure...

3) Econòmicament. Durant l'assemblea crec que una de les coses que els abonats assistents volíem escoltar sobretot era el tema de la situació econòmica del club. Que sí, que sí, que està molt bé que la piloteta entri i que el nostre porter eviti això mateix a la nostra porteria, però si darrere d'un equip no hi ha una gestió econòmica només s'és això, un equip i no pas un club. I el Lleida ha de ser un club, que dic un club, un superclub (allò del "més que un club" està massa sobat). Segurament som poquets els interessats en saber com funciona administrativament el Lleida Esportiu, però hi som. I, almenys jo, no voldria pas que tornés a passar el que va passar amb l'antiga (EPD) Unió Esportiva Lleida per una gestió econòmica que semblava haver estat en mans del Miguel Blesa. Amb la teoria dels "ingressos consolidats", l'àrea econòmica va gestionant mes a mes. Em sembla perfecte. No estirem més el braç que la màniga i no fem el ruc amb la pestanyó*. Pujar a 2aA, sí i tant, però amb coneixement. Provin de contestar vostès aquesta pregunta "Què preferiu estar a 2aB nets o a 2aA amb un forat de 10 quilos?" Aaaaaah... jo ho tinc clar (no diré la meua preferència), però segur que molts de vostès hi donaran molts tombs.

4) Comunicativament. El Lleida ha de generar notícies. Cada dia. Els diaris de Lleida han de posar almenys una pàgina diària sobre el Lleida. Si no en tenen prou amb el que es genera el club que s'inventin reportatges i que facin estadístiques o infografies. Si l'Sport pot omplir 30 pàgines parlant del mateix, els diaris de Lleida, que són més seriosos, en poden omplir una. L'Albert Esteve no s'ha deixat veure gaire en rodes de premsa, conto que n'ha degut fer més en aquestes últimes setmanes que en una temporada i mitja. Preguntat pel silenci de la seua primera temporada ell esgrimeix que "tenien molta feina". M'ho crec. El club estava com estava, però no hauria d'haver estat excusa. Ara ha canviat la cosa també. A mi m'agrada que el president digui, i que expliqui, i que els periodistes preguntin, i que surti per la tele. Això és de club gran.  El Twitter no para amb el/la comunity manager del Lleida Esportiu, contínuament està fent bullir l'olla. Fenomenal. També el canvi va ser al febrer...

5) Socialment. El dia de l'assemblea vaig conéixer el David Freixes i l'Óscar Serramia, responsables de l'àrea social. Ei, us puc assegurar que són dels nostres, uns clàssics del Camp d'Esports. Si l'àrea econòmica és difícil de gestionar no em vull ni imaginar com és la social en aquesta ciutat que des de fa no sé quantes temporades viu d'esquena al futbol (al futbol de la ciutat em refereixo). Les coses poden sortir bé o malament, les idees poden ser millors o pitjors però he vist que en tenen moltes. Moltíssimes, que si packs així i packs de l'altra manera, que si entrades, que si invitacions, els autocars... Però no es poden rendir, l'afició aquí a la mínima es desunfla i al camp quedem els 1500 de sempre. Els beneeixo. 

El 10 de febrer (dia de Santa Escolàstica) sortíem en processó del Camp d'Esports... aquest diumenge hi entrarem de juerga. Com canvien les coses en 4 mesos.
Gràcies Lleida Esportiu.

*pestanyó: paraula que feien servir los gitanos del Pla de l'Aigua per refrir-se als quartos.