divendres, de maig 18, 2012

Donna Summer - She works hard for the money

Doncs també li ha arribat l'hora. Per un càncer ocasionat per la inhalació de fums l'11-S (??) i gairebé sense avisar. Semblava que no podria ser però la diva del tecnopop i moltes altres coses dels 80 també l'ha palmat. Encara no ha passat ni un dia i no sé quantes vegades ja he llegit que Donna Summer ha fet el seu last dance. Titulars originals...

Donna Summer començà de joveneta igual que comencen el 90% de les cantants, en un cor d'església. Ja de jove i adolescent va participar en el musical "Hair" (1967) i es guanyava la vida a Alemanya fent cors i ajudant a gravacions. Fins que va arribar la figura del productor. Figura que, fixeu-vos si sou assidus als articles musicals, és imprescindible en qualsevol artista. En aquest cas és Giorgio Moroder (Irene Cara, Blondie, Bowie, Nina Hagen...) qui la va descobrir i obté immediatament els seus primers èxits a Europa. Seria la successora de Gloria Gaynor en la música disco de finals dels setanta i començaments dels 80. Avui al matí no sé quanta gent al Twitter les han confós.

El seu primer èxit ve amb la cançó "Love to love you baby" (1975), setze minuts de cors i sexe amb els quals Modorer s'encarregà que Donna Summer deixés del tot la seua pinta angelical. En poc temps arriba al nº2 de les llistes tot i les protestes dels moralistes i aconsegueix que el seu primer disc del mateix nom també entri amb força a les llistes. També grava pel mateix disc "Could it be magic" popularitzada sobretot per la versió dels Take That. A continuació grava una sèrie d'àlbums amb resultats més o menys descatables "A love trilogy", "Four seasons of love", "I remember yesterday"... Però com que Donna Summer va ser una artista més de single que d'LP passaré bastant de comentar discos i aniré als singles, tot i que... sé que hi ha molt purista del LP que em criticarà... tot i que els que som aficionats al single és un format que adorem... tot i que no es pot entendre Pink Floyd o Emerson, Like & Palmer sense el concepte de disc de llarga durada... tot i que els discs de llarga durada importen un rave en casos com el de Donna Summer. I punt.

El seu 2n tema sonat en llistes fou "I feel love" (1977) arribant al nº1. I aquest fou el començament d'un sèrie de nº1 consecutius en pocs anys. Un no parar amb "MacArthur Park" (1978),  la genialitat de "Hot stuff" (1979), la discotequera "Bad girls" (1979), el duet amb Barbra Streisand "No more tears (enough is enough" (1979) (que fabulosament van versionar i millorar el 1993 l'Erasure Andy Bell i la rara de la Kd Lang per la banda sonora de The Conneheads) i l'emocionant "On the radio" (1980).

També són d'aquesta meravellosa època "Last dance" (1978) que es va incloure en la banda sonora de "Por fin es viernes" on era protagonista i per la qual li van donar un Óscar a la millor cançó i un Grammy. "Heaven knows" (1979), "Dim all the lights" (1979) i "The wanderer" (1980)... i crec que no me'n deixo cap de les sonades.

Tot i que aquests anys des del 1978 fins al 1980 van ser els seus anys d'èxits més deorbitats, per mi la millor cançó arribaria el 1983, quan deixa la disco i es passa a una faceta més rockera amb "She works hard for the money" (videoclip moralista inclós), que no va arribar al nº1 perquè va haver de competir ni més ni menys que amb el "Flashdance" d'Irene Cara, el "Billy Jean" de Michael Jackson i l'"Every breath you take" de Police. Si us voleu emprenyar i indignar una estona podeu escoltar la versió que va perpetrar Pitingo d'aquesta cançó. Lamentable. D'aquesta època també és una curiosa versió que va fer de l'"State of independece" de Vangelis... molt curiosa...

A mitjans dels vuitanta, després d'haver estat la icona de la música disco es va tornar a convertir al cristianisme, la qual cosa no va ser l'única decisió extranya que va prendre. Va començar demandant la seua discogràfica Casablanca per 10 milions de dólars. La companyia tancà amb una festa de comiat en la qual tots els convidats van ser obsequiats amb una tempesta de neu en forma de cocaïna. Més tard es va estendre el rumor que Donna Summer havia dit que "la SIDA és la venjança de Déu contra els homosexuals", cosa que negà en múltiples ocasions però que potser l'impedí tornar a aixecar el cap comercialment parlant. Una de les cançons d'aquesta època fou "Happening all over again" que, per deseperació dels fans de Summer, va triomfar el 1990 en veu de Lonnie Gordon.

Tot i que amb molt menys d'èxit, Donna Summer no ha parat de fer coses més o menys acceptables: "Unconditional love" (1983), "There goes my baby" (1984), "Dinner with Gershwin" (1987) fins a l'últim "Stamp your feet" (2008). I d'aquí poc hi haurà temes inèdits, segur.

Així que us deixo amb el "She works hard for the money" que ja el 1983 va ser una premonició del que ens tocaria fer en els nostres temps: