dijous, de novembre 23, 2017

Proporcionalitat

Proporcionalitat

En les últimes setmanes, arran dels lamentables fets succeïts el diumenge dia 1 d’octubre, alguns polítics han posat de moda la paraula proporcionalitat. Però què és la proporcionalitat matemàticament parlant?

Direm que dues magnituds són directament proporcionals si quan creix una d’elles també creix l’altra. En el nostre dia a dia en trobem per tot arreu, per exemple a les receptes de cuina. Quan llegim un llibre de cuina i observem que la recepta està pensada per a 4 persones però en canvi tenim previst ser 6 a taula necessitem aplicar l’aritmètica de la proporcionalitat directa: dividir les quantitats entre 4 i multiplicar-les per 6… tot i que a vegades ens pot sortir un nombre decimal de filets o de gambes. 

Per resoldre aquests problemes també s’utilitza la coneguda regla de tres, anomenada així perquè coneixent tres valors es pot conèixer automàticament el quart: si per a 4 persones hem de posar 8 ous, quants n’haurem de posar per a 6 comensals? Tot i que el mètode és efectiu, des d’un punt de vista de la didàctica matemàtica porta algun problema ja que l’alumnat acaba aplicant regles de tres a tots els problemes, fins i tot quan no es poden aplicar. El divulgador matemàtic Claudi Alsina arribà a afirmar que "La regla de tres es diu així perquè solament s'explica a tres països: Espanya, Grècia i Portugal". També és proporcionalitat directa el càlcul de percentatges, la relació entre productes comprats i preu pagat o les escales de mapes i plànols.

En canvi, direm que dues magnituds són inversament proporcionals si quan creix una l’altra decreix. Per exemple, pensem en la relació entre la velocitat i el temps necessari per a recórrer una distància fixa, si augmenta la velocitat el temps necessari per a fer el desplaçament disminueix. Per tant la velocitat i el temps són magnituds inversament proporcionals. També seria inversa la relació entre el temps necessari per a pintar una paret i el nombre de pintors: a més pintors menys es trigarà a pintar-la. O el temps per omplir un dipòsit i el nombre d’aixetes que ragen, amb més aixetes menys temps. 

Quan preparem una recepta sabem que per al doble de comensals haurem de posar el doble d’ingredients, però cal anar amb compte perquè no tot el que és proporcional augmenta de la mateixa manera. Per exemple, una taronja amb un determinat radi té un determinat volum, però una taronja amb el doble de radi no té el doble de volum sinó que el volum és vuit vegades més gran.

(Article publicat al suplement Lectura el 29/10/2017)

diumenge, d’octubre 29, 2017

Fats Domino - I'm walking

Nascut a Nova Orleans, als 10 anys Antoine Domino ja va aparèixer per primer cop en públic cantant i tocant el piano, el seu mestre era el seu cunyat Harrison Verrett. Curiosament, la seua feina gairebé l'impedeix continuar amb el piano, ja que mentre treballava en una fàbrica de llits una de les màquines va estar a punt de tallar-li els dits, però paradoxalment els exercicis de rehabilitació d'aquest accident van fer que encara dediqués més hores al piano per millorar el seu estil. Amb dinou anys es casà amb la seua nòvia de tota la vida, Rose Marie, i per a completar els ingressos familiars tocava el piano en un club de la ciutat. I va ser en un d'aquests locals, The Hideaway, on fou descobert per Dave Bartholomew, qui li oferí un primer contracte amb Imperial Records. Tocava sota el nom d'Antoine Domino en el grup de Billy Diamond. Antoine era una home gros, de més de cent quilos, i amb l'humor que el caracteritzava es posà el sobrenom de Fats Domino

La seua primera gravació fou el single "The fat man" (1949), una cançó que seria el primer de 36 singles consecutius en el Top 40 durant 8 anys. Encara que no n'eren conscients en aquell temps, molts consideren que aquesta és la primera gravació genuïna de rock'n'roll i de l'estil anomenat New Orleans. La cançó arriba al nº6 de les llistes de rhythm and blues i el single no va deixar de vendre's durant molts anys de tal manera que l'any 1953 aconseguia la xifra d'un milió de còpies venudes del single.

Aquest single i els següents que gravaria fins el 1952 eren enregistrats amb la banda de Diamond. A partir del 52 Fats Domino forma el seu propi grup d'acompanyament i fruit d'això el single "Goin' home" torna a encapçalar les llistes d'èxit. L'any 1954 mentre Bill Halley publicava la cançó considerada com el naixement del rock'n'roll "Rock around the clock" i Elvis començava a fer les primeres gravacions per a Sun de Memphis, Fats protagonitzava una gran gira per tots els EUA per a divulgar aquest nou estil sota el nom de Top Ten Rhythm ans Blues Show.

El rock'n'roll era un moviment mal vist per alguns sectors de la societat i Fats Domino comença a patir aquesta repressió quan la policia suspèn una actuació a Bridgeport (Connectitut) perquè un concurs de ball de rock'n'roll havia acabat en un "gairebé-disturbi" en dies anteriors. L'estiu del 1955 el deliri pel rock'n'roll ja s'ha generalitzat en tot el jovent americà i Fats Domino amb el single "Ain't that a shame" entra en les llistes d'èxit generals a la posició 10 i mantenint-se 13 setmanes. No pujà més en la llista pel boicot que li va fer una altra companyia que publicà el mateix tema gravat pel cantant blanc Pat Boone i que sí arribà al primer lloc. 

La seua popularitat ja està al més alt nivell i la revista Billboard el considera com el millor cantant de rythm'n'blues dels anys 1955 i 1956. Són anys on és l'amo i senyor de les llistes: "I'm in love again" (1956),  "Blueberry Hill" (1956) -cançó clàssica del country en la qual Domino es fixà en la versió de Louis Armstrong del 1949, Carl Perkins va reconèixer que en els locals blancs on sonava aquesta cançó la gent ballava música negra per primer cop-, "Blue monday" (1957) -que serví d'inspiració 25 anys després pels New Order-, "I'm walking" (1957) -perfecte rock d'estil New Orleans- , "Valley of tears" (1957) per citar-ne només alguns dels setze singles que va posar en llista.

El seu estil en directe com a cantant no era agressiu ni excepcional, la seua imatge sobre els escenaris era sòbria i tranquil·la però es va formar com una dels motors i líders del naixement del rock'n'roll i es converteix en el cantant millor valorat pel públic de color. La popularitat el porta a la gran pantalla en les pel·lícules The girl can't help it i Shake, rattle and roll, no com actor sinó com a showman. També és protagonista de "Rock and roll show" de Frankie Lymon al Paramount Theatre de Nova York, el 1957 és l'estrella principal de "Greatest show of 1957" i el 1961, en plena explosió del twist, és cap de cartell del "The Biggest Show of Stars" juntament amb Chubby Checker.

Mentrestant continuen els èxits "Whole lotta loving" (1958), "I want to walk you home" (1959), "Be my guest" (1959), "Walking to New Orleans" (1960), "My girl Josephine" (1960), "Jambalaya" (1960)... aquesta última també coneguda per una versió de Coyote Dax el 2003 i de la quan prengué el nom artístic el crooner madrileny del rock'n'roll Kike Jambalaya, recordo el gran "Solamente es rock'n'roll" del 1992.

A partir dels anys 60 comencen els temps més fluixos de gravacions, els canvis de discogràfica d'Imperial a ABC, d'ABC a Mercury i de Mercury a Broadmoor, la discogràfica que ell mateix creà. El seu major reconeixement en aquesta dècada li ve gràcies al "Lady Madonna" dels Beatles que Paul McCartney composà en "estil Domino" segons ell mateix reconeix i que Fats versionà l'any 1968. També el rockabilly sevillà dels Loscomotoras s'atreví amb aquest estil amb "Mi chica Teddy" (1989).



Assidu animador de vetllades a Las Vegas, les últimes dècades Fats Domino actuava amb regularitat a Europa, sent el prototip de músic incombustible, somrient, bonachón, clàssic del rock'n'roll. Ara ha mort als 89 anys a Harvey (Louisiana).

Altres articles relacionats:
- Chuck Berry.
- James Cotton.
- B.B. King.

dissabte, d’octubre 14, 2017

Tom Petty - Mary Jane's last dance

El cantant i guitarrista Tom Petty (el disc-jòquei Albert Malla l'anomenava trompeti) va néixer a Florida l'any 1952. Als 17 anys comença els seus pinitos musicals amb el grup Mudcrutch, juntament amb Mike Campbell i Benmont Tench, que es dissoldria el 1974 després de firmar un primer contracte amb la companyia Shelter de Leon Russell.

El conjunt es reagrupa l'any 1976, incorporant a Stan Lynch i Ron Blair prenent el nom de Tom Petty and the Heartbreakers. Aquell mateix any editen un LP amb el seu nom "Tom Petty and the Heartbreakers" (1976). En aquest disc s'inclou el single "American girl", amb un so tan country-pop que arribaria a ser versionada per Roger McGuinn dels The Byrds. La lletra d'aquesta cançó ha suggerit un munt d'interpretacions, des del suïcidi d'una estudiant de la universitat de Florida fins a un anhelat so de l'aigua del mar que trobava en falta Petty quan vivia prop d'una autopista. Després d'escoltar aquesta cançó poden escoltar "Last nite" (2002) de The Strokes... a veure què en pensen.

El seu segon disc seria "You're gonna get it!" (1978), un dels seus millors discos de la carrera. Gràcies a la bona acceptació, a les crítiques, als singles "I need to know" i "Listen to her heart" i a les gires els portaria a guanyar el seu primer disc d'or.

Aquell any Shelter canvia de mans i Tom Petty es veu embolicat en problemes legals i econòmics derivats d'aquesta decisió. Amb la nova discogràfica publiquen "Damn the torpedoes" (1979) amb un gran single com és "Don't do me like that".

Ja fermament consolidats, gràcies a la seua qualitat instrumental els porta a ser la banda d'acompanyament d'Stevie Nicks (de Fleetwood Mac) en el disc "Bella Donna" (1981). Tom Petty protagonitza el duet "Stop draggin' my heart around" amb Nicks, el qual va ser un rotund èxit.

Tom Petty continua editant excel·lents discos de rock americà durant els vuitanta: "Hard promises" (1981), "Long after dark" (1982), "Southern accentes" (1985) i "Let me up" (1987). Tots aquest èxits també li serveixen per a gravar dos discos amb Bob Dylan "Empire burlesque" (1985) i "Knocked out loaded" (1986), al mateix temps que l'acompanyaven en les seues gires. D'aquesta època són "Don't come around here no more" (1985), "Jammin' me" (1987) i "Runaway trains" (1987).

A "Songs from the garage" (1988) hi col·laboren Bob Dylan, Jeff Lynne, George Harrison i Roy Orbison. Això provoca el naixement del projecte Travelling Wilburys l'any 1988 amb un disc del mateix nom, al qual el seguiria un segon disc titulat de manera curiosa "Travelling Wilburys, vol 3" (1990) ja com a quartet a causa de la mort de Roy Orbison. Tot i ser un supergrup no van tenir l'èxit que es podia haver d'esperat d'ells a priori. Cançons com "Handle with care" (1988), "End of the line" (1988), "Nobody's child" (1990), "She's my baby" (1990) o la meua preferida "Wilbury twist" (1991) han quedat injustament oblidades.


L'any 1989, teòricament ja sense els Heartbreakers, Tom Petty publica el seu disc més exitós "Full moon fever", amb més de cinc milions de còpies venudes guanyà el Grammy al millor disc de l'any i on s'incloïa una cançó que, literalment, podia fer ressuscitar morts "Free fallin'", escrita per Petty i Jeff Lynne en només dos dies i que no va agradar en un principi a la seua discogràfica que li rebutjà el disc. Després de sis mesos tornà amb el mateix disc i els va encantar. Tot i ser un disc de nova etapa curiosament es va rodejar de Tench, Epstein i Campbell músics dels Heartbreakers i també amb Jeff Lyne, Roy Orbison i George Harrison dels Travelling. El disc no era res més que un más de lo mismo que els discos anteriors, però vagi vostè a saber perquè aquest li va sortir de cara.

El 1991 publica "Into the great wide open" amb una altre Grammy a la millor cançó de rock aconseguit pel tema "Learning to fly" . El 1993 arriba un disc de grans èxits amb "Mary Jane's last dance"  i "Something in the air" com a temes inèdits i que, per mi, són de les seues millors cançons.  També aquell any participa en el concert del trentè aniversari de Bob Dylan, reformulant de forma excepcional el clàssic "My back pages" en companyia d'Eric Clapton, Neil Young, George Harrison i Roger McGuinn. Continua la seua gran època amb "Wildflowers" (1994) i el single "You don't know how it feels" que aconsegueix un altre Grammy, aquest cop a la millor actuació masculina de rock i el premi MTV al millor vídeo masculí. Si vostè és un friqui de Tom Petty ha de saber que el grup Terrorvision -aquell que va actuar a LLeida un any per l'Aplec- va fer una cançó l'any 1995 de títol "Tom Petty loves Veruca Salt" que es troba al disc "Help", que es va publicar per a recaptar fons per l'oenagé War Child que treballava a la guerra de Bòsnia.

En plena etapa d'èxits publica un disc per la banda sonora de la pel·lícula "She's the one" amb el tema "Walls" (1996) com a més representatiu.  Continuaran els Grammys amb "Echo" (1999), un disc que trobo del tot prescindible després de tot el que Petty havia fet, però bé,  "Room at the top" aconseguí el Grammy a la millor cançó de rock. El 2002 torna amb "The last DJ", aquest disc em va agradar més però no va tenir Grammy. Amb el disc "Highway companion" (2006) i els tema "Saving grace" va ser nominat al Grammy de millor interpretació vocal de rock, però no el va guanyar. Les seues últimes gravacions han estat "Mojo" (2010) i "Hynotic eye" (2014). També, en aquest últims anys va reflotar el seu primer grup, Mudcrutch, amb qui publicà dos discos el 2008 i el 2016.

Tom Petty morí el dia 2 d'octubre a Los Ángeles, als 66 anys, després de patir una aturada cardíaca. Un geni poc reconegut.



Articles relacionats:
Leon Russell.

dijous, d’octubre 05, 2017

L’escala musical pitagòrica

Fa uns dies el músic Alejandro Sanz, aquell que l'any 1997 deixava més d'una amb el Corazón partío, va publicar una misteriosa piulada a Twitter en què deia “La música es matemática pero la matemática no es música” i ho postil·lava amb un No es lo mismo parafrasejant una altra cançó seua de l'any 2003.

Apart de les més o menys conegudes reflexions matemàtiques de W.G. Leibniz "La música és el plaer que experimenta la ment humana quan compta sense adonar-se que està comptant." o de J.J. Sylvester “Les matemàtiques són la música de la raó”, hi ha un bon sarpat de relacions entre les dues disciplines. Vegem-ne una.

El matemàtic grec Pitàgores (582-496 aC), que creia que els moviments dels planetes generaven vibracions anomenades música de les esferes, fou el primer en estudiar els sons harmònics. El sistema musical pitagòric fou creat a partir dels sons ocasionats en fer vibrar  una corda tibada d'un monocord -instrument musical d'una sola corda- adonant-se que quan més curta era la corda, més agut era el so que produïa. 

Si agafem una corda tibada i la fem vibrar sentirem un so amb una certa freqüència sonora. Si ara fem vibrar una corda amb la meitat de longitud sentirem un so més agut, amb major freqüència. Aquesta diferència de freqüència entre ambdues cordes correspon al que musicalment es coneix com una octava (distància entre un do i el següent do) i la relació s'expressa com 2:1. Si ara la corda té una longitud de dos terços de la longitud inicial, la diferència de freqüències del so és una cinquena (distància do-sol) i la relació és 3:2. A continuació fem vibrar una corda de longitud tres quartes parts, la relació és 4:3 i correspon a un interval musical de quarta (distància do-fa). Això fou interpretat pels pitagòrics com una confirmació de la relació entre el nombre i l'harmonia, entenent com harmonia els sons que els hi eren agradables a l'oïda. D'aquesta manera, a partir del do, el fa i el sol de l'escala pitagòrica podem anar construint totes les notes simplement multiplicant per potències de 3 i dividint entre potències de 2 sense passar-nos del valor 2 (2/1) que és el valor de la nostra octava.

I com en aquestes proporcions apareixien els números 1, 2, 3 i 4 els pitagòrics estaven la mar de contents perquè formaven el tetrakis, uns nombres molt adorats per ells.

El càlcul pitagòric de les potències de 3 i 2 cometia un petit desafinament en la dotzena nota anomenat “coma pitagòrica”. Tanmateix aquesta escala pitagòrica es va utilitzar fins al segle XVII quan es desenvolupà l'escala temperada, que divideix una octava en dotze parts iguals i solucionà aquest desafinament.

(Article aparegut al suplement Lectura l'1 d'octubre de 2017, dia de la salvatge ocupació i repressió policial a Catalunya)

divendres, de setembre 08, 2017

L’Institut Clay

Aquest estiu ens ha deixat Landon T. Clay (1926-2017). Clay era un ric empresari de Boston que juntament amb la seua senyora Lavinia D. Clay van fundar l’any 1998 el Clay Mathematics Institute (CMI) amb l’objectiu d’«incrementar i difondre el coneixement matemàtic». Sense ser matemàtic -Clay era graduat en anglès per Harvard- va adonar-se de la bellesa i la importància de les matemàtiques durant la seua exitosa carrera en el món de les finances i el capital de risc, un món on justament tot es basa en models matemàtics.

El CMI dóna suport a excel·lència matemàtica de moltes maneres, per exemple amb el Clay Research Fellowships, una espècie de beca que dona cinc anys de llibertat econòmica a brillants joves matemàtics per a dedicar-se a la recerca. D’aquí han sortit molts medallistes Fields.

Però potser la iniciativa més famosa que ha dut a terme el CMI ha estat -i és- la dels Millenium Prize Problems, un conjunt de set problemes que en cas de ser resolts premiaria amb un milió de dòlars de recompensa a qui obtingui aquesta resolució. Les normes per guanyar el premi són prou clares: la demostració ha de ser publicada en alguna revista matemàtica de prestigi, han de passar dos anys perquè la demostració sigui ben estudiada i un comitè d’experts del CMI determinaria finalment si el treball mereix o no el premi.

Els set problemes proposats són -per si el lector o lectora s’hi vol posar-: 1) La teoria de Yang-Mills en camps quàntics; 2) les equacions de Navier-Stokes; 3) el problema P versus NP sobre temps de càlcul en algoritmes; 4) la conjectura de Hodge; 5) la hipòtesi de Riemann; 6) la conjectura de Birch i Swinnerton-Dyer en corbes el·líptiques i 7) la conjectura de Poincaré. Unes coses gens òbvies, vaja.

D’aquests set problemes proposats només un ha estat resolt: l’any 2006 el matemàtic rus Grigori Perelman resolia la conjectura de Poincaré. Tot i això al senyor i la senyora Clay no els va caler afluixar la mosca perquè l’excèntric Perelman va rebutjar el milió de dòlars i també la medalla Fields. Perelman va dir que tampoc tenia tant mèrit el que havia fet.


UN ESTIU TRIST
Aquest estiu també ens ha deixat una de les joves i més brillants ments matemàtiques actuals. Amb només 40 anys, moria per culpa d’un càncer la iraniana Maryam Mirzakhani (1977-2017). Professora a la Universitat de Stanford, va ser la primera dona a rebre una medalla Fields de matemàtiques l’any 2014. Mirzakhani també havia fet recerca per al CMI.

(Article publicat al suplement Lectura el diumenge 3 de setembre de 2017)

Steely Dan - Reelin' in the years

El cantant i teclista Donald Fagen i el baix Walter Becker es coneixen al Bard College de New York. Mentre Fagen es graduava en Filologia Anglesa s'entretenien a composar cançons com a duet. Ambdós comencen a tocar com a músics d'acompanyament en diferents grups destacant per exemple en Demian Jay and the Americans.



L'any 1972, després de vàries aventures i instal·lant-se a Los Angeles, decideixen prendre de forma definitiva el nom d'Steely Dan, nom pres d'un aparell que apareixia a la novel·la Naked lunch de William Burroughs. Burroughs era l'escriptor de capçalera per la generació beat i que tingué forta influència en el món del rock, ell mateix va gravar-se recitant juntament amb John Cale o Sonic Youth

El primer disc dels Steely Dan va ser "Can't buy a thrill" (1972) és un èxit contra tot pronòstic gràcies al gran single "Do it again" (1973), que segur recordaran. El seu estil pop de melodies amb tocs de jazz, la producció de Gary Katz, l'interès de la discogràfica ABC, la guitarra de Jeff Baxter i la veu de David Palmer es pot sentir també en l'extraordinari "Reelin' in the years" inclòs en aquest disc i que va ser la primera cançó dels Steely Dann que tinc consciència d'haver sentit gràcies a uns grans èxits de l'any 1994. En aquesta cançó Fagen canta sobre el fracàs d'una relació entre universitaris amb una tornada apegalosa. Buah! Bestial aquesta cançó!

El segon disc és "Countdown to ecstasy" (1973), on Fagen canta ja totes les melodies vocals ja que David Palmer deixa el grup per formar Wha Koo. El tercer disc és "Pretzel logic" (1974). En aquest disc es va incloure el hit "Rikki don't lose that number" que arribà al 4 de les llistes americanes. Després de la gira d'aquest disc el grup abandona els directes durant tres anys perquè deien que els agradaven més les gravacions que no pas les gires. Tant el primer, com el segon i aquest tercer disc aconsegueixen el disc d'or en les llistes de vendes.

Aprofiten aquest breu període de "crisi" per efectuar canvis en els músics que acompanyen la formació. El quart disc "Katy lied" (1975) també arriba a disc d'or. Seguidament, el 1976 publiquen "The royal scam" amb la cançó "Haitian divorce" amb un fons reggae com a més destacada. Pot comprovar que amb aquestos dos no m'hi recreo gaire tampoc.

Els canvis en la formació continuen perquè segons diu Fagen el seu grup és més "un concepte que una banda típica de rock". Per les diferents formacions van passar músics del nivell de Jeff Porcaro (Toto) o de Michael McDonald (Doobie Brothers). El duet es va fent molt perfeccionista i es mira i remira qualsevol de les gravacions que fa, fins al punt que, la seua companyia discogràfica els demana la finalització de la gravació d'un disc el 31 de març de 1977 i ells l'acaben publicant al novembre. El disc "Aja" (1977), conegut per la seua fosca portada,  es converteix en un altre èxit -no tant com els anteriors- però que guanya un Grammy pel disc de música no clàssica millor enregistrat. El tema més destacat és "Peg", que sona gairebé a música disco. Com a curiositat en el disc s'inclou el tema "Deacon blues", que serviria de nom per a un dels famosos grups de pop de finals dels 80.

El 21 de gener de 1981 i ja amb el disc "Gaucho" enllestit anuncien la seua separació. En aquest elapé es va incloure el seu major èxit "Babylon sisters", que arribà al 2 de les llistes americanes. També és d'aquest disc el fabulós "Hey nineteen".  Després d'aquest final conjunt, Donald Fagen comença a gravar discos en solitari i Walter Becker es dedica a la producció de grups dels vuitanta com China Crisis o Rickie Lee Jones.

L'any 1985 amb la publicació del "Best of" tornen a tenir demanda i fins i tot Fagen i Becker apareixen junts col·laborant en el disc "Zazu" (1986), disc de debut -i únic- de la cantant i model Rosie Vela, però de moment no serveix per a tornar a ajuntar-los. L'any 1992 Becker produeix el disc "Kamakiriad" de Fagen i aquest li torna la producció en el disc "11 tracks of whack", el primer disc en solitari de Walter Becker. L'any 2000 sí que finalment tornen a gravar conjuntament amb el nom d'Steely Dan vint anys després, el disc "Circus money" és àmpliament celebrat amb cançons com "Cosin dupree" i "Jack of speed".

Walter Becker ha mort als 67 anys per causes que no s'han fet públiques, però després d'una llarga malaltia anunciada ja al juliol després que Becker no pogués participar als festivals  Classic West i Classic East.

dimarts, d’agost 22, 2017

Glen Campbell - Wichita lineman

Glen Travis Campbell va néixer el 22 d'abril de 1936 a Delight, Arkansas. Cantant i guitarrista, nascut al mig dels Estats Units en aquell època no podia dedicar-se a un altre tipus de música que no fos el country -si hagués nascut al Pla de l'Aigua hagués tocat garrotins, però no va ser així-. Així que a començament dels anys cinquanta s'enrolà a tocar en bandes com Uncle Bill's Western i Western Wranglers. Noms també molt countries i molt de l'oeste.

Conjuntament amb aquestes bandes també col·labora com a músic de sessió amb Nat King Cole, Frank Sinatra, Elvis Presley, The Monkees, Beach Boys -amb els que se'n va de gira- o Mama's and the Papa's. Ja veuen que el paio devia ser una mica bo si més no perquè el fitxessin gent amb cert currículum musical.

Després de deu anys col·laborant amb molta gent i molts estils finalment l'any 1961 debuta com a solista amb la melòdica "Turn around, look at me", però sense gaire èxit el pobre. Hauria d'esperar sis anys més tard per veure's a la glòria, l'any 1967 publica "By the time I get to Phoenix" -amb el qual guanyà tres Grammy i va vendre un milió de discos- i "Gentle on my mind" -amb també tres Grammy- que li suposen convertir-se en una estrella. L'any 1969 Isaac Hayes grava una versió psicodèlica de "By the time I get to Phoenix" amb 19 minuts de durada!

A partir d'aquests dos singles li van ploure uns quants èxits més: "Wichita lineman" (1968) -únic número 1 i tema inspirat en la soledat d'un instal·lador de postes telefònics en la frontera entre Kansas i Oklahoma, si us fixeu en el so final que evoca un senyal telefònic s'aconseguí amb un orgue d'església i fou versionada pels REM-, "Galveston" (1969), "It's only make believe" (1970)... de tal manera que en el període 1967-1972 va obtenir 12 discos d'or i 7 discos de platí. 

En aquest període també va fer d'actor interpretant a les pel·lícules "True grit" (1969) ni més ni menys que amb John Wayne i "Norwood" (1970). Durant els tres anys següents va mantenir una sèrie pròpia a la televisió americana The Glen Campbell Goodtime Hour mentre continuava guanyant-se bé la vida amb els singles "Rihestone cowboy" (1975) i "Southern nights" (1977). Uns quants milions de discos venuts a finals dels anys seixanta en una difícil època en què el country-pop havia de competir amb els Beatles.


Altres cançons que m'agradaria recordar són: "Country boy (you got your feet in L.A." (1975), "Honey come back" (1970), "I knew Jesus (before he was a star)" (1973) amb un estil molt godspel·lià que diguem.

En els anys vuitanta va deixar de ser country-pop per dedicar-se exclusivament al country més pur amb la qual cosa el seu vessant més comercial va caure, i els seus ingressos també. L'any 2011 fou diagnosticat d'alzheimer de tal manera que aquell any va fer la seua gira de comiat immortalitzada en el documental "I'll be me" nominat a un Oscar i guanyador d'un Grammy per la seua banda sonora. El juny de l'any 2017 Campbell publicava el seu últim disc amb el nom "Adiós" -així tal qual en castellà- ja bastant premonitori de la factura que li podia acabar passant el seu estat de salut.



Ara Glen Campbell -aquest cantant que sempre he pensat que tenia nom de whisky- ha mort en una residència a Nashville als 81 anys.

dilluns, de juliol 24, 2017

Mosquits i matemàtiques

Des del 21 de juny que som a l’estiu i ja se sap que a l'estiu tota cuca viu i arriben les mosques i els mosquits que crien a partir de 25ºC de temperatura. Quanta més calor fa més crien (és aplicable a l'espècie humana?) i, esclar, més n'hi ha. Tanmateix enguany a Lleida, amb mosquits i mosquites -que són les que piquen-, portem convivint-hi des de la primavera.

L’evolució de les poblacions d’insectes, bacteris, humans i altres bèsties en general ha estat motiu d’estudi de les matemàtiques des de fa més d’un parell de segles. El primer que s’hi posà fou el clergue anglicà Thomas Malthus (1766-1834) l’any 1798 quan publicà l’Assaig sobre el principi de la població. En ell conjecturava que en algun moment en la vida de la Terra el nombre d’éssers humans creixeria en progressió geomètrica (1, 2, 4, 8, 16…)  i els recursos en progressió aritmètica (1, 2, 3, 4, 5…) fins arribar al punt en què una alta natalitat provocaria una manca de recursos alimentaris.

L’any 1838 el matemàtic belga Pierre F. Verhulst (1804-1849) modificà l’expressió matemàtica del creixement malthusià introduint la idea que hauria d’haver una mida màxima de població ja que l’espai és limitat. La fórmula desenvolupada per Verhulst se la coneix com a “equació logística” i a més de modelitzar el creixement de poblacions també s’usa per a l’estudi de la propagació d’epidèmies, d’usuaris en xarxes socials o de clients d’una companyia de telefonia.

El 1825 el matemàtic britànic Benjamin Gompertz (1779-1865) modificà la llei de Malthus adoptant el fet que la mortalitat creixia en progressió geomètrica segons l’edat. Aquesta llei de Gompertz la utilitzaren en un primer moment les companyies d’assegurances i el 1964 la doctora Anna Kane Laird (1922-2007) i més tard, el 1988, l’investigador T.E.Wheldon (1944-2000)  l’aplicaren en l’estudi del creixement de tumors cancerígens.


No només s’estudia l’evolució de les poblacions, sinó també com interactuen entre elles. El model més conegut és el presa-depredador de Lotka-Volterra (1926), unes equacions que es basen en la convivència entre taurons i tonyines. O el model Ross-Macdonald (1957) sobre contagis de malalties a partir de les picades de mosquits, a partir d’un càlcul es pot predir si una malaltia es perllongarà o bé si ja està minvant.

Article publicat al suplement Lectura del diari SEGRE el diumenge 15 de juliol de 2017.

divendres, de juny 30, 2017

Antoni Palau, lo tractor de Torrefarrera

Pancarta d'O Rei Palau. Foto del David Melé.
Antoni Palau Vila amb el sobrenom de lo tractor de Torrefarrera posat pel periodista Antoni Laso o també conegut per O Rei, que li va posar una penya, ha estat un dels jugadors mítics pels que vam viure la que potser és la millor etapa de la història de la Unió Esportiva Lleida, els finals dels vuitanta i els començaments dels noranta.




Palau caricaturitzat per Pep Monyarch l'any 93
Nascut a Torrefarrera va començar jugant a futbol al camp del Recasens amb la Penya Barcelonista de Lleida, després amb l'equip juvenil del FC Barcelona -entrenat per Quique Costas i De la Cruz i compartint vestidor amb Carreras, Fradera, Pedraza o Vinyals-arribant a disputar algun partit amb el Barcelona Atlètic, el nom que rebia el filial en temps vintages. Palau va arribar a les categories inferiors de la UE Lleida la temporada 81-82, la temporada de la mor de Pacheco amb el Lleida al Grup Nord de la 2B.  Finalment, el 3 de gener de 1982 al camp del Barakaldo, Antoni Palau debutava amb el primer equip ja que Manolo Buján se'l va endur convocat, juntament amb Alió, a causa de les baixes per sanció de Noly i dels lesionats Aniano, Clotet, Plou i Vila.
Crònica del partit en el qual debutà Palau amb el Lleida.

La temporada 82-83, amb el descobriment d'un forat de més de 700.000 peles (4200 €) i sota la direcció de Roberto Álvarez se potencia el planter, com sempre es fa quan no hi ha un duro. A més de Palau i Alió també s'incorporen al primer equip Rubio, Elcacho, Hernández, Cris, Alegre i Canadell. Aquest fou el començament d'una generació que va representar  pels que ara rondem la quarantena els nostres inicis del futbol i amb la qual ens sentim totalment identificats.

Antoni Palau, dibuixat per l'Ermengol.
En la temporada 83-84 Palau ja té la titularitat habitual convertint-se, juntament amb Rubio, en la banda dreta del Lleida més recordada. Habitualment Rubio jugava de lateral (2) i Palau (7) de migcampista pel davant, però també els recordo amb les posicions intercanviades algun partit. Només Pizo Gómez li feu una mica d'ombra a la seua posició.

Palau en primer terme i Miguel Rubio en segon.
La temporada 85-86 el Lleida guanyava el Nostra Catalunya -la Catalunya Cup d'aquella època, amb més gràcia i millor organitzada- guanyant 1-0 al Nàstic amb gol de Mariano Azcona, la crítica va escollir Palau com a millor jugador de la final per 20 vots. 

Palau, el primer acotxat per l'esquerra, la temporada 85-86

Jugadors del planter del Lleida la temporada 87-88

Palau, segon acotxat per la dreta, l'any 89-90

Plantilla de la 90-91. Palau assegut el quart per l'esquerra, amb Lecumberri
El 12 de gener de 1992 Antoni Palau marca el que potser seria el seu gol més emblemàtic. En un partit al Camp d'Esports contra la SD Compostela el Lleida arribava al minut 88 amb empat a zero en al resultat.  En aquell moment Palau, que havia entrat substituint Sergi Parés, veient el porter Docobo avançat es va inventar una vaselina des de 25 m que acabà en gol. Curiosament Domingo Serrano, al minut 92, marcava el 2-0 de la mateixa manera. Aquella temporada 91-92 el Lleida acabà cinquè a 2A, fou la temporada del 6-2 al Betis, la de Mani Lagos, la del Lleida-Figueres ajornat per la boira, la de l'inici de la subscripció d'accions per la conversió en SAD i la de José Emilio Amavisca quedant, amb 14 gols, com a 4rt golejador de la categoria. El liderat fou pel mític davanter del Celta Vlado Gudelj.



La temporada 92-93 és la de l'ascens a 1a. Palau va jugar 29 partits, 21 com a titular, i només va marcar un gol, contra el Sestao. Un gol que no va servir de res perquè quinze dies abans ja havíem pujat matemàticament. Les seues paraules al balcó de la Paeria van ser "Sou els millors! Sou collonuts! Visca el Lleida!"

La mítica alineació del 3-0 al Badajoz.  Palau a baix a la dreta.
I arriba el Lleida a 1a, Palau juga amb força assiduïtat tot i no ser un titular indiscutible -de fet a Mané li costà trobar un onze aquells primers partits-, però en la jornada 10, el 7 de novembre de 1993 Palau es lesiona de gravetat en el partit contra la Real Societat, primer partit que guanyaria el Lleida aquella temporada i primer equip que guanyava al nou camp d'Anoeta.  No tornà a jugar en tot el que quedava de temporada. L'Antoni encara s'emocionava quan ho recordava. Una fractura de turmell que l'hagué de portar a l'hospital de Donostia i va haver de tornar amb el doctor Biosca enlloc de l'autocar de l'equip.

Som de Primera!
Després, ja saben, el descens i la fatídica promoció contra l'Sporting, en la qual Palau va ser titular. Aquella temporada, ja recuperat de la lesió, l'Antonio fou titular indiscutible jugant 37 partits. Potser, apart del partit de l'Sporting, segurament també recorden els dos gols que va marcar en el 5-0 contra el Cartagena.

Alineació del Lleida al Molinón

Partit contra l'Sporting al Camp d'Esports
La temporada 95-96, aquella temporada insulsa que va començar amb Antonio López i que va acabar amb Txetxu Rojo, fou l'última de Palau al Lleida, que amb 32 anys i poques titularitats es retirava. Palau va estar catorze anys al Lleida mostrant-nos la seua velocitat i regat per la banda.

Palau, el segon acotxat per l'esquerra
Palau, delineant de professió, continuà dedicant-se al futbol. Primer s'encarregà de la coordinació del futbol base del Lleida i després com a segon de Mauro Ravnic assolí aquell sonat ascens amb el CF Benavent a Tercera Divisió. Després continuà a l'Ascó tornant-se a retrobar amb Miguel Rubio.



Home molt afable, senzill i amb ganes d'explicar coses era habitual de tertúlies futboleres com ens recordava el periodista Jordi Guardiola


Una de les últimes aparicions va ser en una tertúlia organitzada pel Amics del Lleida on juntament amb el Txema Alonso ens van amenitzar el vespre amb un seguit de records i anècdotes de la seua etapa al Lleida i es van acabar vestint la samarreta que els va veure triomfar:

Palau i Txema amb les samarretes de l'ascens i de 1a.
Per acabar els recomano la lectura d'aquests articles i escoltar l'àudio del Dani i la cançó que li van dedicar la Moniatos Band. A veure si canvia una mica aquest 2017...:
-Jordi Guardiola: "Palau, mite i amic".
-Jordi Guardiola: "La corbata del Palau"
-Daniel Badia: "El futbol lleidatà de dol per la mort d'Antoni Palau".
-Amics del Lleida: "Adéu al mite O Rei Palau"



dijous, de juny 15, 2017

La geometria del gelats

En matemàtiques, un cos de revolució és una forma geomètrica tridimensional que s’obté en fer girar una figura plana al voltant d’un eix. Per exemple, si agafeu un tros de cartró rectangular i el feu girar ràpidament al voltant d’un dels seus costats els vostres ulls intuiran que es forma un cilindre.
Una altra figura de revolució prou coneguda és l’esfera. Aquesta s’obté en produir-se una rotació d’un semicercle al voltant del seu diàmetre. Podeu veure formes esfèriques en les pilotes de diferents esports, en taronges i síndries, en bombolles, en elements decoratius d’alguns carrers per impedir que hi aparquin cotxes, en els projectils dels canons de les pel·lícules de pirates, en alguns formatges o en coneguts caramels de llepar on les esferes venen acompanyades d’un bastó per a subjectar-les.
Ara agafeu un escaire -un triangle rectangle- i feu-lo girar molt ràpid al voltant d’un dels costats que formen l’angle recte -catets-, la figura que s’intueix és un con. Els cons els associem amb la policia o les obres perquè es fan servir per tallar carrils, a la forma de les copes de cava o de vermut, al colador xinés de la cuina o a la trompeta de cartró de les bosses de revetlla de Cap d’Any.
I ara si ajuntem una esfera amb un con obtenim el famós gelat de cucurutxo. La forma esfèrica de la bola de gelat ve donada pel giny amb què s’agafa el gelat, ja que té forma semiesfèrica. Aquesta forma fa que el tros de gelat agafat sigui fàcil de desprendre i fa que l’estri en qüestió sigui senzill de netejar perquè no té arestes. Aquesta bola es posa sobre un con de cap per avall fet de galeta i fàcil de subjectar, l’esfera s’acobla perfectament ocupant una part del volum dins del con. El con és una forma òptima ja que en anar fent-se estret és fàcilment apilable posant uns dins dels altres. I si no volem cucurutxo en forma de con per a menjar el gelat el podem demanar en terrina, que té forma de tronc de con i que no és més que un con al qual li hem tallat la punta i per tant també hi ha diferència d’amplada entre les dues bases, la qual cosa també el fa fàcilment apilable per tenir-lo als mostradors. La geometria al nostre servei.


En les geladeries dels passeigs marítims hi ha una gran varietat de sabors per a fer boles de gelats. I fins i tot permeten que en el con de cucurutxo es posin dos o tres boles. Suposeu que hi ha 20 sabors diferents i els combineu en gelats de dos boles, quants gelats diferents podríeu menjar? Doncs 190, menjant-ne dos cada dia d’estiu encara no en tindríeu prou per tastar totes les combinacions possibles.

(Article publicat al Lectura el diumenge 11 de juny de 2017)