diumenge, de març 17, 2024

Nasir al-Din al-Tusi

Cap allà al s.IX va començar l’època més gloriosa del desenvolupament de la matemàtica àrab a la zona de l’antiga Mesopotàmia i des d’on es van deduir moltes de les idees actuals de l’àlgebra, la geometria i des d’on es va popularitzar l’ús del sistema de numeració hindú que encara avui dia fem servir i que va resultar molt més pràctic que el sistema de numeració romà. 

Avui, 18 de febrer, celebrem l’aniversari d’un dels matemàtics àrabs més influents en la història: Nasir al-Din al-Tusi. Nascut l’any 1201 a Tus, l’actual Iran, al-Tusi fou matemàtic, astrònom, metge, filòsof. arquitecte, escriptor i teòleg, un tot-terreny de l’època.

Els primers treballs d’al-Tusi van ser a l’observatori astronòmic de Maragheg des d’on, a partir de 12 anys d’acurades observacions dels moviments planetaris deixà escrites unes taules que permetien calcular les posicions dels planetes juntament amb un catàleg d’estrelles. Lector de l’astronomia i la matemàtica grega, en aquests escrits es va proposar millorar les idees de Ptolomeu i va deixar redactat el seu conegut teorema del parell de Tusi i que Copèrnic va utilitzar en la seua obra clau De Revolutionibus, traduïda i publicada al català per l’Institut d’Estudis Catalans. El teorema diu que si tenim dos cercles de diàmetres un el doble de l’altre, i el cercle petit el fem rodar interior al gran amb un punt tangent aleshores un determinat punt d’aquest cercle segueix un moviment rectilini al llarg del diàmetre del cercle gran.

A part d’aquest teorema de gran importància astronòmica, l’herència d’al-Tusi en el món de les matemàtiques és la trigonometria. La trigonometria, tal com diu el seu nom d’origen grec (trigonos vol dir tres angles) és la branca de les matemàtiques que estudia els triangles i les relacions i mesures entre els seus angles i costats. Va sorgir per la necessitat de realitzar càlculs de distàncies astronòmiques inabastables, de tal manera que, per exemple, si es coneixen dos costats d’un triangle i l’angle que formen es pot calcular el costat que falta. Al-Tusi va fer ús de la trigonometria per als seus càlculs però es considera que fou pioner en estendre l’ús d’aquesta branca per a càlculs fora de l’àmbit de l’astronomia, és a dir, per altres aplicacions més terrestres. De fet va publicar un tractat de cinc volums sobre trigonometria plana i esfèrica Kitab al-Shaki al-qatta, conegut com El tractat sobre el quadrilàter, el qual es considera el primer tractat íntegrament sobre trigonometria. En aquest tractat apareix per primer cop l’anomenat teorema del sinus, un teorema que relaciona els costats dels angles amb els sinus (un càlcul trigonomètric) dels seus angles oposats.

Unes altres contribucions d’al-Tusi va ser el càlcul d’arrels enèssimes (quadrades, cúbiques i moltes més) d’un nombre i la determinació i algunes propietats dels anomenats nombres combinatoris que a part de tenim propietats en l’àmbit de la combinatòria també s’utilitzen en àlgebra per a calcular potències de polinomis.

Doodle de Google

El 18 de febrer de 2013 Google va dedicar el seu doodle a la figura de Nasir al-Din al-Tusi. Tant Iran com Azerbaidjan tenen segells oficials dedicats a l’astrònom i matemàtic i a la Lluna un cràter de gairebé 60 km duu els eu nom.

Parell de Tusi
La circumferència blava té un diàmetre que és la meitat de la circumferència negra. Si fem rodar la circumferència petita de manera que es mantingui tangent per l’interior a la gran el moviment del punt E de la circumferència blava sempre serà seguint el segment verd.
(Article publicat al Lectura el 18 de febrer de 2024)

Un tetraèdric 2024

Ja fa dies que hem començat el 2024, un any de dígits parells i que si el descomponem per factors primers queda 2×2×2×11×23 i escrit en potència mostra una bonica simetria. Queda clar que 2024 no és primer però el 2024 té algunes cosetes molt xules. Per exemple el podem escriure d’aquesta manera 2024=(2+0+2+4)×11×23 i això vol dir que 2024 és múltiple de la suma dels seus dígits, aquests nombres ja vam veure en anys anteriors que s’anomenen harshad (de les paraules sànscrites harsa i da, que volen dir donar alegria). Des del 2022 que portem anys harshad tot i no ser gaire alegres i encara ho serà el 2025, però aprofitem que el 2026 ja no.

2024 té 16 divisors que els podem agrupar per tal que sumin el mateix: 1+2+4+8+11+22+23+46+88+184+253+506+1012=2160 i 44+92+2024=2160, quan succeeix això se diu que és un nombre de Zumkeller en honor al matemàtic alemany Reinhard Zumkeller. Una altra manera curiosa d’obtenir el 2024 jugant únicament amb els seus dígits és fent (20+24)+(20+24)+(20+24)×(20+24). Podem posar el 2024 com a suma de 8 nombres parells consecutius: 246+248+250+252+254+256+258+260=2024. I com una producte de dos nombres parells consecutius: 2024=44×46. Això fa que 2024 sigui un quadrat menys 1 i se diu que és un nombre de Cunnigham, estudiats pel matemàtic d’origen indi Allan Joseph Champneys Cunningham intentant buscar nombres primers.

Us serà interessant saber que si teniu una caixa de base quadrada de costat 1104 i alçada 1288 i hi voleu guardar un bastó la mida més llarga del bastó que hi podeu encabir és de 2024. Imagineu ara que sou 24 persones i heu de fer grups de 3, doncs resulta que podeu fer 2024 agrupacions diferents amb aquestes 24 persones agafades de 3 en 3 sense que importi l’ordre amb què es vagin triant. 

Suposem que ens dediquem a apilar taronges en una fruiteria de tal manera que cada pis de taronges forma un triangle, a dalt de tot tenim una taronja, a sota 3, al pis de sota 10 i així successivament fins aconseguir fer 22 pisos triangulars de taronges, és a dir, una piràmide de base triangular (tetraedre) plena de taronges. Si us dediqueu a fer això tindreu apilades ni més ni menys que 2024 taronges. Per tant direm que que 2024 és el 22è nombre tetraèdric. Els nombres tetraèdrics es poden obtenir a partir de l’expressió n×(n+1)×(n+2)/6 donant valors a la n a partir del 0 (2024=22×23×24/6) i els primers nombres tetraèdrics són 0, 1, 4, 10, 20, 35, 56, 84, 120, 165, 220, 286, 364, 455, 560, 680, 816, 969, 1140, 1330, 1540, 1771, 2024, 2300, 2600, 2925, 3276, 3654, 4060, 4495, 4960, 5456, 5984, 6545… que si us fixeu són gairebé tots parells excepte els que estan en les posicions següents a un múltiple de 4..

Per acabar bé l’article cal dir que 2024 és un nombre apocalíptic ja que si elevem 2 a 2024 apareix la cadena 666 entre els seus 610 dígits. Per tant, ara sí, bon 2024.


2024 amb potències
El 2024 el podem representar amb els quadrats dels 11 primers nombres parells i amb els cubs dels nombres consecutius del 2 al 9. També a la imatge veiem la descomposició en primers i la de Cunnigham.

(Article publicat al Lectura el 21 de gener de 2024)

dilluns, de gener 15, 2024

Rogelio Pàmpols

El passat 6 d’octubre va morir a Barcelona qui va ser porter de la UD Lérida Rogelio Pàmpols Morer. Nascut a Almacelles l’any 1936 va despuntar a l’AEM des d’on va arribar al primer equip del Lleida la temporada 54-55 (a la foto dret a l’esquerra amb Gensana al seu costat). Aquella temporada el club havia traspassat el porter del Poal Primitivo Eroles al Caudal i l’altre porter, García-Pérezchuecos al Real Madrid de tal forma que Félix Larrosa es va quedar sol a la porteria. L’entrenador Gaspar Rubio va pujar Pámpols del juvenil i Piñol de l’amateur.

Després de passar pel Terrassa i pel Real Zaragoza va fitxar pel Deportivo on va ser molt recordat perquè als anys cinquanta va aconseguir dos ascensos a Primera Divisió. Fou conegut com l’aranya negra per vestir sempre d’aquest color, Encabat aniria a l’Europa.on Pàmpols es retiraria el juny de 1970 després de patir una lesió al minut 36 en un matx en què l’Europa acabaria perdent 2-1 contra el Condal. Seria l’últim partit del Condal perquè la temporada següent passaria a ser el Barcelona Atlètic. Retirat del futbol va regentar el bar ‘La patata brava’ del Prat de Llobregat molt conegut per les seues tapes i és pare de l’actriu Blanca Pàmpols.

diumenge, de gener 14, 2024

2023: Francisco Ibáñez i Pepe Domingo Castaño

I amb el títol no caldria dir res més. Dos personatges que, igual que la meua família, m'han acompanyat tota la vida. Des de la ràdio i el Carrusel Deportivo i el Tiempo de Juego i dels des tebeos (tal i com ho déiem) del Mortadelo. L'homenatge als dos.

El 2023 començava amb polèmica per les campanes que la nit de Cap d'Any no van funcionar i entrevistaven alcaldes de tot arreu: Boí, Cervera, Girona... i amb la municipalització de la zona blava de Lleida, que a Lleida tot el que és blau sembla que ens agrada i ens ho prenem seriosament com la temporada del Lleida Esportiu i el debut en Champions del CE Llista Blava. El que no ens vam prendre tan seriosament va ser l'enderroc de les sitges de Pardinyes que vagi a saber si va ser culpa d'això que al Brasil van assaltar el Parlament, a Barcelona es va muntar una cimera franco-espanyola  i Shakira va fer una cançó amb Bizarrap que deia de tot al Piqué, però crec que era una figura oculta. Van tancar el Zona Franca i tot!

Es va fer viral i es van entrevistar dos-mil sociòlegs a causa d'un vídeo d'unes noies a les discoteques fent perreo. Sense Dani Alves, que és perillós a les discoteques. Veient això és normal que Jeff Beck, David Crosby, Tina Turner, Burt Bacharach, Tom Verlaine, Sinead O'Connor, Ruychi Sakamoto, Harry Belafonte, Andy RourkeAstrud Gilberto, Jonny RowanTonny Bennet, Steve Harwell, Jane Birkin, Robbie Robertson, Randy Meisner, el Llongue, Bernie MarsdenJimmy Buffet, Brendan Crocker, Shane MacGowanJack Sonni, Denny Laine vagin a buscar música a altres mons. I María Jiménez i Concha Velasco també, va.

Per coses virals també vam tenir aquella inferemera tiktoker que protestava perquè havia d'aprendre català a Catalunya. Potser enlloc de Ramon Tamames la podrien haver posat a ella els de la moció de censura a Pedro Sánchez. O Nicolás Redondo, que últimament extremadretejava. O Berlusconi. Ara bé, problemes en tindria perquè se veu que el català ja és oficial al Congrés, després de 45 anys.. i poca voluntat dels presidentes i presidentes que ha tingut. L'esperit de Carme Junyent sempre ha d'estar entre nosaltres. Allò de de l'amnistia i allò altre que han anomenat traspàs integral de Rodalies té menys credibilitat que una denúncia a un gag de l'Està Passant per fer mofa de la Virgen del Rocío. Tot continua igual amb la suspensió de Laura Borràs i la detenció de Clara Ponsatí. Valtonyc sí que ha pogut tornar i així poder fer la competència als The Tyets amb el "Coti x Coti".

Però coses per veure sembla que ho havíem vist tot i enguany hem vist tancar el rec del Canal d'Urgell, una plaga de conills i un fill-net de l'Ana Obregón. Sort que la Generalitat sap organitzar molt bé les proves d'oposicions, s'imaginen que haguessin de repetir unes proves d'aquestes' això no passaria! Com tampoc podria passar coses com aixecar l'avinguda Prat de la Riba i Rambla d'Aragó una altra vegada per obres quan feia 4 dies que les havien acabat. Les eleccions municipals han tingut culpa? No sé si ho haurem de preguntar al nou alcalde Larrosa o al chatGPT. O a Sílvia Orriols. Perquè hem perdut analistes de la realitat com Josep Maria Espinàs, Toni Batllori, Joan B Culla i Aurelio Bautista. I no sé si afegir Maria Teresa Campos, Carrascal, Laura Valenzuela i Mari Carmen y sus Muñecos.

Un desastre tot plegat. Els incendis de Hawaii, els terratrèmols de Síria, Túrquia i el Marroc, les inundacions de Líbia, els atacs de Hamas, l'operació Wagner a Rússia, els incidents de Molins de Rei, la fuga del Pastilla, les violacions de menors i el misteriós cas del jugador del Córdova que va morir electrocutat a l'estació de Sevilla. No ens en salvem mai de coses d'aquestes. Ni milionari no pots ser perquè si agafes un submarí i te'n vas a visitar el Titanic no et salves. Félix Millet i Marta Chávarri també han estat d'eixe món i també ens deixen, però després d'haver viscut com reis.

Ni per molt que ens entretinguem mirant fotos de l'embaràs de la Cristina Pedroche ni amb això de la Kings League que s'han inventat i que diuen que és futbol. Només hagués faltat Enríquez Negreira Ni Jean Luca Vialli, ni Gerard Escoda, ni Arsenio Iglesias, ni Terry Venables ni el mateix Bobby Charlton han suportat tal tonteria. Necessitem les negociacions de Henry Kissinger, de Xavier Ruvert de Ventós i explicacions de Pedro Solbes. amb petinat de Lluís Llongueras i moda de Paco Rabanne, l'estil de Gina Lollobrigida, l'art d'Àngel Jové. Me'n vaig a llegir el Manuscrito carmesí d'Antonio Gala que hem de tornar a adreçar això del PISA.

En fi, bon 2024, un petó ben fort però no a l'estil Rubiales i en cas de dubte, que us bombin! que diria Xavier Trias.

divendres, de gener 05, 2024

Eduardo Navarro

El 29 de setembre de 2022 va morir Eduardo Navarro, qui fou porter de la UE Lleida des del 2002 al 2006, 4 temporades i un ascens a 2A. Amb estudis d'enginyeria informàtica actualment era l'entrenador de porters del Deportivo Aragón. Molt bon porter, discret i gran professional.

Eduardo arribà la temporada 2002-2003 procedent del CD Binéfar per a ser el suplent de Carles Busquets. Però a poc de començar la temporada Busquets abandonà el club per culpa d'un enfrontament amb Paco Martínez Bonachera i Eduardo jugà 116 amb el Lleida partits des de llavors.

El punt més àlgid va ser l'ascens a 2A el 20 de juny de 2004 després de superar el Celta B per 3-0 amb una gran temporada que va costar arrencar ja que Bonachera i Solsona foren destituïts i amb Miguel Rubio començà la remuntada. Miquel Pons n'era el president.

Després del nou descens a 2B la plantilla es va renovar gairebé tota i Eduardo se n'anava al Barbastro que havia aconseguit l'ascens a 2B. Des de llavors el Lleida està immers en un pou, primer econòmic i després social i institucional…

Gerard Escoda

El 27 de gener de 2023 el destí va ser molt cruel amb la joventut del Gerard Escoda, la bala de Reus, potser el millor extrem dret que hem vist al Camp d'Esports. Molt estimat a Lleida va estar a la nostra ciutat en tres etapes: dos com a jugador de la UE Lleida i una altra com a director esportiu.

Va ser Agustín Lasaosa qui el va portar a Lleida per a fer la revolució que havia de ser la temporada 96-97 amb el també malaguanyat Txetxu Rojo a la banqueta. Aquella temporada es va posar tota la llenya al foc per al retorn a 1a i es van fixar en el jove davanter que venia de fer 2 bones temporades al Nàstic de Tarragona.

Després d'una excel·lent pretemporada, Gerard Escoda es va convertir en el nou 7 del Lleida substituint qui havia estat el mític 7 i també ja traspassat Antoni Palau. Escoda tenia velocitat, regat i gol. És a dir tot. Aviat es va convertir en un ídol de l'afició.

En aquesta primera etapa va estar a Lleida 4 temporades compartint medul·lar amb el milloret que hem vist pel Camp d'Esports: Roa-Escoda-Calderón-Setvalls sota la batuta de Víctor Muñoz quan ens vam quedar a un pèl de tornar a 1a. Acabada aquesta excel·lent 99-00 el Lleida necessitava oxigen per a la seua paupèrrima situació econòmica. Víctor Muñoz s'enduia Escoda, que era capità, i Quique Álvarez al Villarreal CF deixant-nos 175 quilos a caixa i a Raúl Garrido. El Lleida havia pagat per Escoda 4 durets i un amistós al Nou Estadi.

Al Villarreal no va jugar en excés i va decidir tornar a 2A a les files de la UD Salamanca. Allà va fer dos bones temporades però al final de la 2003-2004 es va veure embolicat en una polèmica quan no va dur una pancarta "Por la unidad del archivo" en plena reclamació catalana. L'any 2004 la UE Lleida retorna a 2A i Miquel Rubio el torna a reclamar pel seu nou projecte. Tot i una oferta del Nàstic i un emprenyament entre presidents ve finalment a Lleida. 

Però les lesions aquest cop li van passar factura i va haver de retirar-se de forma precipitada del futbol en actiu l'any 2006. A partir d'aleshores Gerard Escoda es va dedicar a dirigir esportivament equips com el Reus o el Llagostera ...fins que el 23 de juny de 2020 va arribar al Lleida Esportiu per a desenvolupar la tasca de director d’operacions, adjunt a la presidència i representant del club. Una setmana després es signaria l'acord de filiació amb el FC Vilafranca d'on va arribar per exemple David López. L’estiu de 2022 Gerard Escoda va anar cap a Sabadell de la mà de Gabri Garcia. Portava des del desembre d’aquell any de baixa fins que el càncer fatídic amb el qual portava temps lluitant va posar fi a la seua vida.

(Article publicat al número 15 de Lo lleida)

Txetxu Rojo

El dia 23 de desembre de 2022 va morir José Francisco Rojo Arroita, conegut esportivament com a Txetxu Rojo. Com a jugador ho va guanyar tot amb l'Athletic Club en l'etapa juvenil i en el primer equip. Com a entrenador triomfà amb el Celta pujant-lo a 1a i quedant subcampió de Copa, i després d'un pas no gaire afortunat per l'Osasuna arribà a Lleida l'any 1996.

El dia de Reixos de 1996 el Lleida perdia 1-3 al Camp d'Esports contra l'Extremadura. Mario Duran, que només havia fet fora un sol entrenador en 10 anys (Koldo Aguirre), es va veure obligat a destituir Antonio López per la pressió del públic i els accionistes. Antonio López va marxar emprenyat sense acomiadar-se de ningú i Joan Ramon Puig-Solsona es feia càrrec de l'equip de forma interina. Després de sonar Fabri, Víctor Muñoz i Paco Martínez Bonachera, aprofitant un Athletic B-Lleida a San Mamés, Duran es reuneix amb Txetxu Rojo.

Finalment, a mitjans de gener, Txetxu Rojo era presentat al Camp d'Esports juntament amb el preparador físic Ramon Català. Rojo salva la temporada i el Lleida li fa un bon projecte per la temporada 96-97 amb el fitxatge d’Antonio Calderón com a líder. La influència de Txetxu Rojo a Lezama va fer que arribessin cedits de l'Athletic el defensa Txutxi, el mig Gaizka Garitano (futur entrenador de l'Eibar i de l'Athletic entre d'altres) i el davanter Gorka Bidaurrázaga.

La temporada 96-97 a nivell institucional no va ser la millor, el 15 de novembre de 1996 la Paeria va vendre el 62% de les accions a Jaume Llauradó a esquenes de Mario Duran a canvi que liquidés el deute de 480 milions de pessetes (2,88 M€) que hi havia. Llauradó no només no va posar un duro sinó que volia fer pagar a la directiva tots els milions que ell va prometre i tot van ser problemes. Després de dos resultats desastrosos el president Josep Lluís González decideix destituir Txetxu Rojo també un dia de Reixos. És a dir, Txetxu Rojo va durar exactament un any com a entrenador de la UE Lleida. Miguel Rubio agafaria el relleu de forma interina fins que va arribar Paco Martínez Bonachera.

Txetxu Rojo és recordat a Lleida com un bon entrenador, molt elegant vestint i una bona persona que li va tocar viure els danys colaterals de la nefasta gestió de Jaume Llauradó.

(Article publicat al número 15 de Lo Lleida)


Roberto Álvarez

El 27 de juny de 2023 moria als 80 anys Roberto Álvarez, entrenador de la UE Lleida durant 3 temporades, des del 1982 al 1985. Era l'època en què s'estrenava el president Antoni Gausí i del sanejament econòmic i Álvarez va rebre l'ordre de Gausí de promocionar el planter.

D’aquesta manera la plantilla de la temporada 82-83 va quedar formada per 15 jugadors professionals i la resta es va completar tirant del planter del Lleida. De la mà de Roberto Álvarez van debutar al Lleida històrics com Miguel Rubio, Antoni Palau, Lluís Elcacho, Ramon AlióXavier Canadell, Jesús Hernández… Expliquen els jugadors que Roberto Álvarez feia les aliniacions i les tàctiques al vestidor amb xapes d'ampolles.

En acabar la temporada 84-85, Álvarez finalitzava el seu contracte i Antoni Gausí ja feia jornades que havia mantingut converses amb Jordi Gonzalvo, l'entrenador amb qui aconseguiríem l'ascens a 2A. Amb Álvarez no vam patir per baix en cap moment però excepte l’última temporada en la qual vam tenir algunes opcions d’ascens -vam quedars sisens- tampoc no vam mirar gaire cap amunt. El president Gausí volia alguna cosa més i per això va decidir canviar d’entrenador.

(Article publicat al número 15 de  Lo Lleida)


El gentleman del Lleida

El 7 de maig de 2021 ens llevàvem amb la notícia de la mort de l’Antoni Gausí, llegenda i història del Lleida, com a jugador i en dos etapes com a president. «Nosaltres teníem la filosofia de viure pel Lleida, no del Lleida» era la seua filosofia.

Antoni Gausí va néixer a Lleida el 10 de desembre de 1927 i ja de ben jove va mostrar el seu interès i destresa per al futbol. Després de practicar l’atletisme va començar carrera futbolística el 1945 al CF Ilerda, va seguir al CD Leridano, i quan es va fusionar amb el Lérida Balompié per crear la UE Lleida, UD Lérida en aquells temps, l’Antoni hi va acabar jugant. Era un futbolista ràpid, atlètic i amb bon físic i per això el feien jugar d'extrem.

Gausí figura ja com a jugador del primer equip de la UE Lleida la temporada 46-47, a la Tercera Divisió del grup aragonés amb Joan Porta a la presidència, Antonio Franco d’entrenador i al costat de jugadors com Rivero, Bademunt i Vendrell. El seu debut, però, no va ser fins el 23 de novembre de 1947 amb Josep Pérez a la banqueta en un partit al Camp d’Esports contra el Terrassa. Antoni Gausí marcà el primer gol del Lleida al minut 5 i el resultat final va ser 3-2. Aquella temporada va jugar 10 partits i va fer 4 gols.

Gausí viuria en primera persona una de les etapes més esplèndides del futbol lleidatà: la temporada 48-49, quan el Lleida puja a Segona sense perdre ni un sol partit a casa i en la qual va jugar deu partits i la 49-50 quan s’aconsegueix l’ascens a la Primera Divisió. Tot i viure-ho Gausí no va poder participar activament en l’ascens a Primera ja que aquella temporada una pleura el va mantenir inactiu sense disputar ni un sol partit.

Gausí formà part de la històrica plantilla que va jugar a Primera divisió la temporada 50-51, a la davantera, al costat de Di Paola, Fustero, Bidegaín, Pellicer o Nogués. Aquella temporada Gausí va ser titular en 6 partits: Lleida 2-Celta 3; Málaga 9-Lleida 0 (partit que provocà la dimissió del president Eduard Estadella); València 4-Lleida 1; Lleida 4-Sevilla 5; el partit de récord Athletic 10-Lleida 0 i el Lleida 0-Athletic 3. Amb aquestes anotacions no era d’estranyar que l’equip acabés descendint a Segona, però la temporada a Primera ja no ens la treia ningú.

Després de la dimissió d’Estadella com a president hi accedí Llorenç Agustí Claveria amb qui es començà una etapa de relacions amb el Real Madrid que comportaren partits del Lleida a Chamartín i uns bons ingressos per la sempre minsa economia del club. Uns d’aquests ingressos van arribar pel traspàs d’Antoni Gausí a l’equip blanc. Encara que de forma indirecta perdonant 30.000 pessetes (180 €) al Lleida, Gausí salvava econòmicament el club per primer cop. Al Madrid cobrava 2.500 pessetes (15 €) mensuals. A Madrid va compaginar el futbol, la mili i els estudis de filosofia.

Després de jugar al Madrid (51-53), el Celta (53-58), el Zaragoza (58-60) i el Llevant (60-62) va tornar a Lleida pel nou projecte del Ramon Vilaltella a la presidència la temporada 62-63 amb el Lleida un altre cop a Tercera divisió. Aquesta temporada va ser la del famós escàndol del partit contra l’Europa en què l’àrbitre Martínez Benegas va pitar un penalt contra el Lleida quan justament Gausí tenia la pilota a l’altra àrea i que va acabar amb expulsions, agressions i clausura del camp durant tres partits. Amb Arbea, Altisent i Trilles com a màximes estrelles Gausí va jugar encara 19 partits i va ser la temporada de la seua retirada com a jugador amb un còmput total de 149 partits i 22 gols. El seu últim partit va ser el 31 de març de 1963 a Vilafranca.

Posat ja en el món dels negocis immobiliaris, el president Josep Jové el va cridar la temporada 67-68 per una breu incursió en la comissió esportiva del club, però aquell primer contacte com a directiu no av acabar reeixint gaire bé.

L’any 1977 Pepito Esteve es va fer càrrec del club després de la dimissió de Lluís Nadal qui s’havia enfrontat vàries vegades amb els jugadors. Esteve, un home de caràcter afable i honrat, formà un equip de treball amb Rogelio Altisent, Manolo Buján, Marcel Montoy i Antoni Gausí, qui retornava al Lleida com a directiu. Joan Planes el substituí a la presidència quan Esteve morí de forma sobtada i Gausí continuà formant part de la junta directiva com a vocal. Eren els primers temps de la creació de la  Segona Divisió B. La temporada 80-81 Planes fa canvis en la junta i Gausí passa a ser vicepresident primer del club, el segon d'abord. En aquesta temporada Gausí va portar de primera mà les gestions amb Fermín Ezcurra i Pedro Mari Zabalza, president i secretari tècnic de l’Osasuna, per tal que arribessin cedits a Lleida Julio i Martínez-López Epi  de l’equip navarrés. Era l’inici d’uns temps de bona relació entre clubs que portarien a Lleida Lecumberri, Dioni, Azcona, Roberto i Rojo.

La 81-82 començava amb el president Joan Planes atabalat pel déficit de 18 milions de pessetes (108.000 €) entre els quals figurava un préstec bancari de 5,5 milions (33.000 €), aquesta angoixa i els seus negocis que els tenia a Barcelona va provocar que presentés la dimissió el novembre de 1981. Aquest buit de poder va ser ocupat per Antoni Gausí de manera interina. La primera decisió que va prendre va ser reunir-se amb Pablo Porta, president de la RFEF, per rebre una subvenció pendent que tenien. Gausí tornava a sanejar 30 anys després els comptes del club.

Per tenir clar com funcionava el club en aquells temps, Gausí en la seua primera assemblea de socis, va recalcar que el deute del club era de 34 milions de pessetes (204.000 €) i que en necessitava 10 (60.000 €) urgentment per a poder pagar la plantilla i que si no podia pagar els jugadors ell dimitiria. Entre la campanya soci protector, en la qual cada soci adquiria un carnet nou de Gol Nord per algú altre i la insistència de Gausí visitant empreses ho va aconseguir: «teníem la força que qualsevol acte del Lleida estava cobert per la premsa i això ens feia un club molt visible (...) amb molt ressò mediàtic». Ja com a president de ple dret, Gausí va formar una nombrosa junta directiva amb una important novetat: per primer cop una dona hi entrava, va ser Carmen Zapater.

La temporada 82-83 Gausí, amb experiència en el món empresarial de la construcció, donà prioritat al sanejament econòmic i li va dir a l’entrenador Roberto Álvarez que promocionés el planter, i així van sortir Rubio, Palau, Elcacho, Hernández, Canadell i Alió. Diu Gausí al llibre Blau al Firmament (Fonoll, 2017) «anàvem a les festes majors a jugar partits i això feia que la gent s’estimés aquell equip. I a nosaltres ens anava bé per veure si podíem pescar algun jugador. Com que a la caixa no hi havia un duro, havíem de mirar per la província.»

I aquell any també arriba una altra novetat: el primer sponsor de la UE Lleida que va ser el restaurant La Dolceta. Esportivament, l’equip amateur ascendeix a Primera regional de la mà de Ramon Rosell i Paco Guzmán i més tard fins a Preferent. Però no tot eren flors i violes, el novembre de 1982 amb les riuades a Lleida pel mig, el Nyaca Llorente es va declarar en rebeldia i es negava a viatjar a León amb l’equip per a jugar, va ser el periodista Aurelio Bautista qui va convèncer a Llorente per anar a jugar contra la Cultural, i al final va marxar en cotxe. tanmateix la directiva l’imposà una multa de 25.000 pessetes (150 €) i acabà discutint amb el directiu Jesús Bartolomé. La directiva l’apartà de l’equip, l’obrí un expedient i després de dotze anys causà baixa de la plantilla. Un altre fet polèmic d’aquell any va ser la destitució de Manolo Buján: en un partit contra el Barakaldo -que entrenava Mané- al Camp d’Esports l’àrbitre Caetano Bueno va pitar un penalt contra el Lleida a l’últim minut. L'àrbitre va fer retirar tots els jugadors perquè era el final del partit, excepte el porter del Lleida i qui havia de xutar el penalt del Barakaldo. El davanter Iturregi va fallar el penalt que aturà Duran, l’àrbitre el va fer repetir i Duran el va tornar a aturar. La directiva d'Antoni Gausí va acusar -sempre s’ha dit que injustament- Buján d’intentar agredir l’àrbitre, un espectador i increpar directius. Buján acabà anant-se a entrenar el Binéfar que havia pujat a 2aB.

A finals de 1983, després de reduir considerablement el déficit de l’entitat, Gausí va presentar la dimissió quedant Paco Burgués com a president en funcions. Després del termini protocolari de quinze dies per tal que es presentessin candidatures alternatives no s’hi va presentar cap aspirant. L’afició corejava el nom de Gausí al Camp d’Esports per a què es quedés com a president, però l’Antoni desistia fins que va aparéixer un altre Antònio, l’alcalde Siurana. I així després d’un sopar i de ser l’inici d’un gran suport econòmic de la Paeria al club, a començament de 1984 Gausí tornava a la presidència. Començava una llarga etapa d’excel·lents relacions entre la UE Lleida i l’alcalde de Lleida, fos qui fos.

Ja hem comentat algunes de les novetats de la junta de Gausí, però encara va tenir més novedoses idees. Durant el seu mandat es va crear una secció de bàsquet amb Jordi Souto d’entrenador i d’on va sortir Manel Bosch; una altra de voleibol portada per Pepito Esteve fill i es va reorganitzar l’Escola de Futbolistes de la UE Lleida. També va arribar de la mà de Jordi Gonzalvo d’entrenador el primer stage de pretemporada, va ser a Solsona. 

En l’assemblea de socis del 14 de juliol de 1986 Antoni Gausí va anunciar que deixava el càrrec proposant a Mario Duran com a nou president. Gausí marxava deixant la feina feta, renovant a Gonzalvo, Palau i Rubio i havent agafat el club amb un déficit de 46 milions (276.000 €) i deixant-lo amb un superàvit de 16 milions (96.000 €). Al dia següent es presentava la nova plantilla per la temporada 86-87 i ja ho feia amb Mario Duran als micròfons a peu de gespa.

En resum, polítiques econòmiques austeres -Gausí controlava els sous i les primes personalment fins a l’última xifra, tenia fama de ser un dur negociador-, donar valor al planter i buscar i rebuscar sponsors i aportacions per les empreses. Ell mateix ho diu «la recordo com la més bonica i entranyable… tot i que no teníem ni un duro.»

L’any 1998, amb l’equip a Segona A, després de l’efímera presidència de Josep Lluís González i de Joan Porta sota les accions de Jaume Llauradó, un cop la Paeria havia tornat a tenir el control del club, Tatxo Benet, Antoni Siurana i Josep Maria Menchón van anar a buscar a Gausí per dirigir el Lleida en una nova etapa: Tatxo posava els diners i Gausí només havia de fer les funcions representatives i de gestió del club. 

De problemes en va tenir molts més que en l’etapa anterior. La temporada 1998-1999 va ser la de la cessió de Tamudo per part de l’Espanyol que el va tornar a repescar en el mercat de desembre. Tatxo es va emprenyar tant que va tornar els altres jugadors que estaven cedits David Sánchez i Milosevic. Gausí va organitzar un sopar amb Benet i el president de l’Espanyol Dani Sánchez Llibre però «no es van parlar en tot el sopar».

Un altre fet on va haver d’intervenir va ser en l’agressió de Víctor Muñoz al porter Raúl Ojeda en la 1999-2000, la directiva va sancionar Víctor amb 1.000.000 de pessetes (6.000 €)  i a Raúl amb 500.000 (3.000 €), el porter va acabant retirant la denúncia.

Com a novetat, la UE Lleida va tenir equip femení d'handbol que milità a la Divisió d’Honor. Gausí ho va deixar el 2002 perquè li va recomanar el metge

Tant estimat era Gausí que el 2005 es va jugar un partit homenatge a Antoni Gausí al Camp d’Esports contra el FC barcelona. A més dels 5.000 espectadors hi van assistir companys seus del Madrid, Celta i Zaragoza. No hi va faltar polèmica ja que els socis del Barça van entrar gratuïtament i els del Lleida van pagar religiosament l’entrada. Per cert, per part del Lleida en aquell partit va marcar un tal Lluís Cortés. El 9 de maig es va guardar un minut de silenci a la ciutat esportiva Alfredo Di Stéfano per la seua mort.

(Article publicat al número 14 de la revista Lo Lleida)

Sosté Pereira

Per molts motius alhora han passat més de dos anys des de l’últim Lo Lleida. En aquests trenta-dos mesos hem hagut de veure una pandèmia inimaginable, una cancel·lació de la Lliga de 2aB, l’escaneig de codis QR per entrar al Camp d’Esports, ERTOS inacabables a la plantilla del Lleida, fotos d’Albert Esteve davant el cartell de l'Audiència Nacional, el retorn de Molo, la marxa de Molo, el retorn de Gerard Escoda, la marxa de Gerard Escoda, un acord de filiació (??) amb el Vilafranca, deutes amb Royalverd, un no descens perquè va ser una categoria posada entremig, informes falsos de positius en Covid, la creació d’un equip de futbol sala, la Guàrdia Civil al Camp d’Esports, jugadors demanant ajut als Serveis Socials, desnonaments de futbolistes del club, jugadors amb contracte de vagi-a-saber-què excepte de futbolistes, un tancament del camp perquè no entrés públic i finalment, l’adquisició per part de Luis Pereira del Lleida Esportiu. Bé, d’algun Lleida Esportiu perquè resulta que de Lleides Esportius n’hi ha dos. Deu ser allò que en diuen més que un club. Vaja, en resum, que a espera del que digui un jutge (ja saben que en aquest país tot depèn del si als jutges els agrada o no el que tenen entre mans) tenim club i tenim un NIF, que es veu que era l’important.

Luis Pereira va entrar en dinàmica lleidatana oficialment aquest gener passat acompanyat de Vicente Javaloyes, que és la cara visible de tot un equip, entre els quals s’hi troba l’advocat Marc Torres, a qui entrevistem en aquest número.

Sosté Pereira que ha vingut a fer que el Lleida sigui una “entitat viable”. Em sembla molt bé, no podem estirar més el braç que la màniga que aquí Lleida ja sabem com acaben aquestes coses. Les intencions són bones venint d’on veníem, però quin és el camí a seguir? Com es durà a terme aquesta viabilitat? Quins criteris econòmics es seguiran? 

Sosté Pereira que el van anar a buscar per a fer-se càrrec del club. Diu que té amics a Lleida, que estaven preocupats pel devenir d’un club que a finals de gener estava a punt de desaparèixer i que ja que ell hi havia jugat li hauria sapigut greu no haver-ho fet. Però qui va ser qui va anar a buscar-lo? No seria interessant conèixer com va sorgir aquesta idea i quin és l’entorn lleidatà de Luis Pereira? Sabem que un d’ells és Vicente Javaloyes, però personalment hi trobo a faltar més noms de la ciutat en el projecte. 

Sosté Pereira que el futbol “pertany a tots els que estimen aquest joc”. I jo hi afegiria que en el cas del Lleida també pertany a la gent que estima el Lleida, perquè aquí Lleida tenim el problema que la gent que estima aquest joc acostuma a estimar clubs de futbol estranys que es troben a 150 km. O a 500. M’agradaria que al club tots els abonats tinguéssim coneixement dels projectes, dels balanços econòmics i d’això que se’n diu el full de ruta, expressió que ha fet molta fortuna en els últims lustres a Lleida. L’opció Pereira no és pas una anomalia, estem acostumats a què els clubs de futbol siguin d’un propietari. És una opció però no és la que més m’agrada. Tot i això, si fan bé la feina que toca endavant. El Lleida no ha de ser una empresa però si la gestió empresarial ens permet tirar endavant benvinguda sigui, no? Tanmateix… és aquesta la forma de club que volem? 

Sosté Pereira que “estem molt lluny de guanyar diners.” Hi estic d’acord, perquè el forat que hi va trobar és poc comparat amb la fossa de les Marianes. Però per fer una entitat viable cal guanyar diners, i de moment no veig gens clar com es guanyaran. I això em porta a una altra pregunta… i quan el Lleida sigui viable què succeirà? S’ha parlat d’arribar a 2A, que em sembla un pla formidable després de 16 anys al pou baixant cap avall. Però un cop allí… es vendrà? Es convertirà en SAD? Quin futur hi ha previst?

Sosté Pereira que “venim a ser sincers, a explicar i ser transparents”. La comunicació és molt fluida a través de xarxes socials (recordeu només fa uns pocs anys com funcionaven es xarxes socials del club) i Vicente Javaloyes és una persona propera. A nivell social s’està fent bé la feina. Però sempre queden dubtes per a contestar, amb sinceritat i amb transparència.

I per últim, sosté Pereira que “A Lleida el que ha faltat és connectar amb la gent” i que volen “reforçar el futbol de Lleida”. I aquí sí que els hi dic que nostresinyó els agafi confessats, perquè si una cosa costa aquí Lleida és connectar la gent amb el futbol. Els animo, però si no ho aconsegueixen que no els vingui de nou. La qüestió és no destruir la massa social com se van dedicar a fer juntes anteriors amb el braç executor d’àrees socials, certa premsa i grups de Twitter.

Dit tot això benvingut Luis Pereira i molts encerts en el futur. Aplaudirem tot allò que hem d’aplaudir però fiscalitzarem tot allò que creguem que hem de fiscalitzar. Que de males experiències en portem unes quantes a l’esquena. Molta sort i aquí ens trobareu per a col·laborar!

N de l’A: El títol de l’article prové d’una coneguda novel·la de l’escriptor italià Antonio Tabucchi, popularitzada per la pel·lícula homònima protagonitzada per Marcello Mastroianni.

(Article publicat al número 14 de la revista Lo Lleida)