divendres, de gener 05, 2018

El carrer d'Esperança González.

La mare Esperança González i Puig va néixer a Lleida el 19 de maig de 1823 i hi morí el 5 d'agost de 1885 víctima de l'epidèmia de còlera que patí la ciutat (encara no hi havia polítics del PSOE desinfectant pel que es veu). Filla d'una família adinerada nasqué al Palau de la Paeria, però de seguida el seu pare va comprar l'antic convent dels hospitalers antonians, a l'inici del carrer Sant Antoni -on hi ha l'església de la Sang- i se n'anaren a viure allà. Durant els seus 62 anys de vida conegué revolucions i governs de tots colors d'aquella època, però mai no li interessà la política i se centrà en els problemes de la gent passant-se molts anys ajudant materialment sobretot a la gent jove desvalguda. L'any 1862, el seu treball infatigable, la portà a fundar la institució de les Missioneres Esclaves de l'Immaculat Cor de Maria amb, actualment, col·legis, centres educatius i d'acollida per tot el món. Foren 62 anys viscuts com una santa i actualment té el procés de beatificació obert.

No sé què devia pensar la mare Esperança González quan l'1 d'octubre de 2017 a les 9.15 del matí al carrer que duu el seu nom perpendicular a l'edifici del CAP del barri de Cappont de Lleida van començar a entrar en fila un bon sarpat de lecheres -el nom familiar que reben les furgonetes de la Policía Nacional, però nacional d'allà-. Amb l'acompanyament de la Guàrdia Urbana de Lleida (!!) i d'una unitat del SEM -ja es preveia què podia passar- tota la ringlera de furgons va quedar aparcada des del carrer Marqués de Leganés fins al carrer de l'Abat Escarré -que en el seu temps també va patir els efectes del a por ellos-. La bonhomia de la Mare Esperança González enterbolida per dotzenes de matalots de 2 x 2 armats amb vagi a saber vostè quina bona voluntat.

Senyors que es volien colar a la cua del CAP
La Mare Esperança, que no es posava en política però sí davant de les injustícies, ens estava protegint el CAP des de la nit abans on veïnes i veïns del barri ja s'havien instal·lat per garantir el fonamental, legítim i democràtic dret de votar per a decidir què volem ser. Però això de les paraules legítim i democràtic se veu que no les entén tothom igual i uns senyors vinguts des de León -tal com mos va dir algun- ens van tractar de convèncer de seguida. A les 9.15 del matí i amb el col·legi electoral recent obert, al mòbil ens començaven a arribar les primeres imatges d'amics des de Soses o Artesa de Lleida, un servidor anava escoltant la ràdio amb el Jordi Basté i el Xavi Bundó explicant-nos les primeres intervencions democràtiques i pacificadores al mateix temps que ens arribaven els primers vídeos on allò que en diuen Fuerzas y Cuerpos de Seguredad del Estado començaven a fer pràctiques de cagar el tronc de Nadal i de ball de bastons com a símptoma d'integració en la nostra cultura.
Impotència per no poder fer res
per protegir la gent pacífica. 
A aquella hora ja érem molta gent fent cua per a votar -no per atracar un banc- i en veure venir tota aquella colla de senyors amb casc que no feien cara de venir a jugar a la butifarra tot i que tenien la manilla de bastos repetida, els dos nens que hi havia en aquells moment a la cua van ser portats al pis de dalt de l'edifici del CAP. Ni escudos ni hòsties. I a partir d'allà na fent, amb tota la cura i bones formes possibles vam ser apartats perquè uns altres senyors amb passamuntanyes s'enduguessin un gran botí que va resultar ser... una urna! Vaja, ni el guió d'aquesta gran pel·lícula de la història del cinema com va ser El robobo de la jojoya amb els Martes y Trece de protagonistes. Sense anar més lluny, a mi molt amablement perquè no em cansés ni patís cap esforç, un parell d'aquests senyors forçuts me van portar agafat per les cames i arrossegat per terra perquè no caigués. El més curiós és que per buscar una urna van estar regirant tots els calaixos dels despatxos dels metges del CAP. Potser es volien preocupar pel nostre colesterol o pel nivell de triglicèrids. Tan majos ells. De fet van quedar contents amb la nostra ciutat perquè unes setmanes després van fer una visita al Museu de Lleida de vàries hores, i els va agradar tant que van acabar emportant-se unes cosetes i tot de record.

Les imatges del CAP de Cappont, de l'Escola Oficial d'Idiomes i de la seu dels serveis Territorials de Benestar Social, on els senyors aquells volien obrir una porta amb el cap d'una senyora, corrien per tots els Watsapp de Lleida. Per tots? No! Algú, a les 11.00 del matí, es veu que no havia obert el mòbil i era aliè a tot el que succeïa a la ciutat. En plena era de la circulació immediata de la informació encara algú no havia vist cap càrrega policial, cosa que només s'entén si l'home va amb un tam-tam enlloc d'un smartphone. No deu estar en cap grup de wats... perquè algun regidor sí que sabia què estava passant...  Un bon sarpat de veïnes i veïns involuntàriament jugaven a arrancar cebes amb uns senyors vinguts de fora. Però proporcionadament.

Quin dia.

Un any impossible de resumir

(Filòlegs i professorat de llengua i literatura: disculpeu la falta d'estructura sintàctica, però és que no tinc temps de redactar gaire. I segons com no cal, ja s'entén prou.)

Nou vocabulari: Desconnexió exprés. Pau social. Postveritat. Turismofòbia. Nous virus: wannacry. Nous sistemes planetaris: Trappist-1. Noves lleis: la llei de transitorietat. I l'aturada de país enlloc de la vaga general. Moltes dates noves: 17A. 20S. 1O. 3O. 27O. 8N. 21D. 

Els agents rurals d'Aspa. El crim del carrer Acadèmia. El de Bellvís. El del Puig-gros. Atacs a Londres. A Sant Petersburg. A Manchester. A Estocolm. A les Rambles. A Cambrils. La casa d'Alcanar. El noi de Vilafranca. No tenim por. Tots som Barcelona. Tots som Cambrils. L'Imam de Ripoll. Confident del CNI. Youness Abouyaqoub. Les portades de El Periódico. Les portades de El País. «Els Mossos seran sempre nostres.» I els carrers. I els bombers. Joaquim Forn. El Major Trapero. Herois. «Pues bueno, pues molt bé, pues adiós

¡A por ellos! ¡Que nos dejen actuar! Más dura será la caida. Piolins. Les croquetes del menú de Nadal. «No ha habido referéndum». No hubo urnas. No hubo papeletas. No hubo heridos. Fake news. Dastis. Zoido. Catalá (el ministro). Els clavells. Webs clausurades. Impremtes. Unipost. Rebelión. Sedición. Tumultuosos. El osito.  Oriol Junqueras. ¡A la cárcel! Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. ¡A la cárcel! Quim Forn. ¡A la cárcel! Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Carles Mundó, Meritxell Borràs, Dolors Bassa. ¡A la cárcel! Major Trapero. ¡A hacer fotocopias! Els professors, els bombers i els alcaldes. ¡Al cuartelillo! El color groc. ¡Prohibido! Els fatxes de Blanquerna. ¡En libertad! President a l'exili.  «Como Companys». Consellers a l'exili. Consellers a la presó. La separació de poders. La Junta Electoral. La fiscal Magaldi. La jueza Lamela i el juez Llarena. El juez Maza i el fiscal Romero de Tejada. Carmen Franco. I Miguel Blesa. I altres polítics. Carmen Chacón. Verde Aldea. Manuel Marín. Joaquim Molins. Helmut Khol. Francesc Sanuy.



Esports. Sergio del Pinto. Jaume Llauradó. Josep Maria Rúbies. Emili Vicente. Antoni Palau, El Nyaca Llorente. Yerai. Marc Retamero. Siviero «el millor entrenador de la història». Gerard Albadalejo. El gol de Radulovic. La senyera a la samarreta prohibida. Agustí Mestre. El Llista a Europa. L'AEM femení. El Pardinyes femení. El Club Patí Vila-sana femení. El Girona a 1a. Ángel Nieto. Juanjo Diaz. Nicky Hayden. Jana Novotna.

La música de dol: Tom Petty, Fats Domino. Malcolm Young. Carles Santos. Tony Luz. Chuck Berry. Al Jarreau. James Cotton. Pere Tàpies. Bruce Langhorne. Chris Cornell. Robert Miles. Glen Campbell. Gregg Allman. Walter Becker. I Lluís Virgili. Les matemàtiques també: Maryan Mirzakhani i Landon Cly. El cine de Jerry Lewis, Roger Moore i Jonathan Demme. Francesc Luchetti. Bimba Bosé. El Higgins. Chiquito de la Calzada. Bimba Bosé. Bona gent com el pare Joan Suñol. Patricia Gabancho. I Carles Capdevila. I Salvador Pàniker. I no tan bons com Charles Manson. Els escrits de Juan Goytosolo. La tele de Paloma Gómez Borrero. I el Gas Natural de Salvador Gabarró.

Bon 2016.

divendres, de desembre 29, 2017

El dotze

Els nombres naturals són els primers nombres que la humanitat va tenir necessitat d’utilitzar perquè són els que es fan servir per comptar coses senceres. Els naturals ens els ensenyen de petits a col·legi i com bé sap n’hi ha infinits. El primer natural és l’1 però el primer nombre que realment es feu servir fou el 2, ja que amb només una cosa no hi havia necessitat de comptar, però amb dos coses ja sorgí l’obligació de numerar.

Aprofitant que estem al mes desembre parlarem del dotzè nombre natural. Els babilonis ja van començar a fer servir aquest número per fixar divisions en el temps: van ser els primers en dividir un any en 12 mesos, que per ells era el temps entre dues llunes plenes consecutives. Van dividir el dia en dos períodes de 12 hores (2 × 12 = 24), cada hora en 60 = 12 × 5 minuts i cada minut en 60 = 12 × 5 segons. Els egipcis i els grecs també tenien especial predilecció per aquest número. Però el fet de tenir 10 dits a les mans va fer que, a l’hora de comptar, s’imposés el sistema de numeració decimal -base 10- enlloc del duodecimal -base 12- o sexagesimal -base 60-.

Tanmateix el 12 és un número molt útil per a fer repartiments. Si tenim 10 coses només les podem agrupar en paquets de 1, 2, 5 i 10 si no en volem trencar cap, en canvi si en tenim 12 les podem agrupar en paquets de 1, 2, 3 ,4, 6 o 12. Aquests nombres s’anomenen divisors. També si dividim una mesura en 12 parts es poden mesurar les fraccions ½, ⅓, ¼, ⅔ o ¾, totes elles molt habituals. Així en antigues mesures -segons la zona- trobem multitud d’equivalències que impliquen el nostre benvolgut 12. En longituds: 1 peu = 12 polsades, 1 pam = 12 dits, 1 polsada = 12 línies, 1 línia = 12 punts, 12 dits = mitja colzada = un quart de pas; en capacitats: 1 faneca = 12 almuds, 1 almud = 2 × 12 quarteres, 1 cafís = 6 faneques = 12 barcelles; en pes: 1 lliura = 12 unces, 1 càrrega = 12 arroves; en monedes: 1 xíling = 12 penics... I no oblidem que els ous encara es compren en dotzenes.
I per acabar una bonica simetria del 12: 12 × 12 =144 i 21 × 21 =441.

El 12 deu ser l’únic nombre natural que té clubs de fans en el seu honor: The Duodecimal Society fou creada per l’escriptor F.E. Andrews l’any 1944, actualment s’anomena The Dozenal Society i té seus als EUA i a la Gran Bretanya -aquesta fundada per Brian Bishop el 1959-. La publicació The Duodecimal Bulletin es dedica a fer difusió de les bondats del número 12.

(Article publicat al Lectura el diumenge 24 de desembre de 2017)

diumenge, de desembre 24, 2017

Betagarri - No hi som tots

Bé, amics i amigues lectors i lectores d'aquest humil blog, com bé saben vostès, i si fiscals, jutges, guàrdies civils, desinfectadors, gent normal, alcaldes de Sixena, càrregues proporcionals, 155, PSOE, PP i C's ho permeten, els i les acostumo a felicitar les festes amb una nadala pop. A la part de més a sota del post podrà trobar les escollides anys anteriors.

Tanmateix, enguany no dedicaré gaires paraules per explicar perquè he escollit "No hi som tots", cançó dels bascos Betagarri de l'any 2003 i que és una de les dos cançons en català que podeu trobar en el seu disc "Hamaika gara". Només posant aquesta estrofa de la lletra segur que m'entendran.

Això que havia de ser només una cançó
Que parlés de nadal i amor
De quant ens agrada la pau al món
Dels nostres desigs d'una vida millor
No m'apeteix que parli d'això
Parlarà d'amics, distància i amor
Perquè aquesta nit en aquesta taula
Falta un germà i sobra un lloc

Va per vatres: Oriol, Quim, Jordi i Jordi.



Les nadales dels anys anteriors:
2016: Shakin Stevens "Merry Christmas everybody"
2015: The Darkness "Christmas time (don't let the bells end)"
2014: Joe Cocker "One word (peace)"
2013: Madonna "Santa baby"
2012: Lynyrd Skynyrd "Run run Rudolph"
2011: Band Aid "Do they know it's Christmas"
2010: Elton John "Step into Christmas"
2009: Slade "Merry Xmas everybody"
2008: The Ramones "Merry Christmas baby"
2007: Wham "Last Christmas"

Bulldog - Manolita Gómez

L'any 1960, al voltant del guitarrista Tony Luz s'agrupen el saxo Alfonso Sáinz, el baix Ignacio Sequeros, el guitarra -i germà d'Alfonso- Lucas Sáinz i el bateria Eddy Guzmán.  Es fan anomenar Los Pekenikes. De seguida editen un primer Ep amb Hispavox "Madrid" (1961). 

El segon Ep fou "Chica alborotada" (1962) amb la incorporació de Pepe Nieto com a bateria i del cantant Antonio Morales Junior i l'estil ye-yé propi de l'època. Durant els següents anys s'incorporen José Barranco, Felipe Alcover i Juan Pardo, qui juntament amb Junior abandonarien el grup per crear Los Brincos i més tard Juan y Junior. En aquest temps es publiquen els següents EPs, versionants clàssics dels temps: "Locomotion" (62), "Loop de Loop" (63), "Da dou ron ron" (63), "Please, please me" (64), "Los cuatro muleros" (64) , "El vito" (64) -molt rotllo Shadows-, "Linda chica" (65) -horrible versió de Roy Orbison-, "El tururú" (65) -caspa en estat pur- i "La gitana" (65).

L'any 1965 i gràcies, entre d'altres coses, a alguna versió, els arriba un dels principals moments de la seua carrera, Los Pekenikes es converteixen en els teloners dels The Beatles en el concert que van fer a la Plaza de Toros Monumental de Las Ventas de Madrid.


Cansats de tants canvis de cantant Los Pekenikes prenen la salomònica decisió de prescindir de les veus i es converteixen en una formació purament instrumental, gènere en el qual ja havien fet algunes incursions. D'aquesta manera debuten amb un LP de títol "Los Pekenikes" (66) amb grandiosos temes com "Sombras y rejas" i "Hilo de seda", el millor instrumental del pop espanyol. Curiosament aquest canvi els consagra com a grup de música instrumental. Aquest nou so els obliga a agafar més músics: Pedro Araiz a la flauta i el trombó, Vicente Gasca a la trompeta i Félix Arribas a la bateria. D'aquesta manera van sorgint nous discos: "Alarma" (69), "Sus seguros servidores" (71), "Pop corn" (72) -amb la típica cançó de les palometes-, "Saltamontes" (73), "Cachimba" (77)...

Als anys vuitanta es reincorporen els germans Sáinz, que havien estat fora de l'estat, amb la intenció de tornar a situar el grup en els èxits de les dècades anteriors. Però com allò era un no parar d'entrar i sortir gent diverses escissions van portar problemes legals i de confusions entre els seguidors del grup fins arribar a l'estrambòtic punt que formacions diferents publiquessin discos sota el mateix nom de Los Pekenikes. Qui havia registrat el nom fou Pepe Nieto i aquest li cedí a Ignacio Martín Sequeros. Félix Arribas i Ignacio se n'anaren i formaren un altre grup; Tony Luz i Lucas Sáinz van seguir amb el nom i la història acabà als tribunals. 

Entremig Tony Luz fundà un altre grup, Zapatón que derivaria l'any 1983 a Bulldog, Influenciats pel country i el rockabilly dels Stray Cats publiquen "Bulldog" (1983) amb temes destacats com "El ingeniero rockero" o "Manolita Gómez".  El seu segon disc "Swing on the rocks" (1985) incloïa més versions i menys temes propis, la repercussió fou escassa i el grup es va dissoldre. Més tard, juntament amb Ille Hamalainen fundaren Los Silverstones -la marca de la seua primera guitarra- sent "Amigo Chet" (2010) el seu últim disc.

A part de la seua faceta de músic, Tony Luz també era dissenyador gràfic, productor (Rebeldes, Loquillo, Más Birras...) i tingué la seua quota de presència a les revistes del cor l'any 1973 a causa del seu matrimoni amb la cantant Karina, a qui li va composar el seu èxit més famós "El baúl de los recuerdos" o l'eurovisiva "En un mundo nuevo" amb la qual Karina queda segona en el festival.


Ara, Tony Luz, ha mort a Madrid als 74 anys.

dissabte, de desembre 23, 2017

Vito Volterra

Vito Volterra (1860-1940) fou un físic i matemàtic italià conegut, sobretot, pels seus estudis sobre l’aplicació de la matemàtica en la biologia. Les equacions diferencials de Lotka-Volterra descriuen com grups de depredadors i les seues preses interactuen entre ells.

La mare de Vito enviudà sent ell molt petit i amb seu oncle Alfonso Almagià es feren càrrec del nen. Alfonso volia que Vito deixés els estudis i treballés de comptable en un banc, cosa que a ell no li feia gens d’il·lusió. Però gràcies a Antonio Ròiti, el seu professor de física, pogué fer els estudis desitjats a la universitat de Pisa presentant el 1882 la tesi doctoral sobre hidrodinàmica de sòlids en líquids incompressibles. Fou destinat com a examinador extern a instituts de Catània (Sicília), on un alumne, en veure el seu nom en una llista de suspesos, va treure una pistola i disparà contra Volterra. Per sort no era bo ni en matemàtiques ni en punteria i errà el tret. Passat l’espant, el 1892 ocupà la càtedra de Física Matemàtica de la universitat de Torí i el 1900 la de la universitat de Roma.

Amb una visió moderna de les matemàtiques durant la seua vida va escriure més de dos-centes publicacions. Era un matemàtic prolífic, brillant i bon orador que va recórrer Europa fent conferències. Gràcies a aquesta reputació, el 1905, Itàlia el nomenà senador. En aquesta nova condició es troba enmig de la Primera Guerra Mundial i es va presentar voluntari al cos d’enginyers de l’exèrcit italià. Volterra salvà la tripulació d’un zepelí fent els càlculs de la trajectòria que havia de seguir després que n’haguessin perdut el control.

Centrat en la vida política Volterra veu com Mussolini forma govern i assassina vint companys senadors. Volterra li presenta una moció de censura que perd; això provoca el final de la seua vida política i la destitució de la seua càtedra i dels seients que ocupava en totes les societats científiques italianes. Itàlia deixava de ser una potència científica mundial i Volterra, de família jueva, es veia obligat a l’exili. En el seu epitafi es llegeix: “Moren els imperis, però el teorema d’Euclides sempre conservarà la seua joventut.”


“Ara mateix, a Itàlia, sóc un aturat més. El govern feixista m’ha acomiadat del meu lloc de professor, que ocupo des de fa més de mig segle, ja que els meus principis i la meua consciència m’impedeixen acatar el jurament de lleialtat al règim feixista.” D’aquesta manera Volterra comunicava la seua expulsió de la comunitat universitària italiana.


(Article publicat al Lectura del 26 de novembre de 2017)

dissabte, de desembre 02, 2017

AC/DC - Hard as a rock

L'any 1968 s'anaven marxant del grup tots els components de la banda de blues Yardbirds però Jimmy Page, que era l'únic que creia en el projecte, va decidir renovar-los i crear uns nous Yardbirds contractant nous músics. La seua gira durà deu dies i va recórrer els països escandinaus sent un autèntic fracàs. Keith Moon, bateria dels Who tenia una frase per a definir un concert que els havia sortit malament "going down like a lead zeppelin", Page es quedà amb les dos últimes paraules i suprimí la a de la primera construint una nova banda de nom Led Zeppelin. El rock es posà dur i el heavy rock va néixer d'aquí.

En el heavy britànic destacaren Iron Maiden, Judas Priest, Def Leppard o Black Sabbath. El corrent americà va ser primer per a Iron Butterfly i Vanilla Fudge i després per Van Halen o Guns'n'Roses. I a nivell internacional els alemanys Scorpions, els suecs Europe i amb molt prestigi el grup australià que molts posen com a grup número 1 de heavy en el món: AC/DC

La banda es forma a Sidney el desembre de l'any 1973 amb dos germans guitarristes d'origen escocès liderant-la: Angus Young i Malcolm Young. Però qui realment destacava era el cantant Bon Scott. Segons expliquen el nom el van escollir perquè feien música d'alt voltatge i en llengua anglesa AC/DC són les inicials d'altern current i direct current (corrent altern i corrent continu) que apareixen en alguns aparells electrodomèstics. Els paranoics del satanisme que veuen dimonis per tot arreu i que també han trobat missatges satànics en els discos d'AC/DC diuen que el nom correspon a les inicials d'Anti Christ, Dead Christ.

Els seus primers discos van funcionar realment bé però limitats al mercat australià. Quan els contractà Atlantic van fusionar els dos primers discos en un de sol "High voltage" (1976) per a fer el llançament internacional. En aquells temps on al regne Unit triomfaven la new wave i el punk no era el millor moment per presentar una banda de heavy metal, així que la seua discogràfica els vestí amb pantalons curts i uniforme escolar intentant fent-los passar per una banda punk. No va servir de res per intentar ocultar l'origen del grup, però és igual. Un tercer germà de Malcolm i Angus, George, era el productor de la banda i tenia com a currículum haver treballat pels Bee Gees. "Dirty deeds done dirty cheap" (76) segueix la línia de rock'n'roll de l'anterior amb temes com "Dirty deeds done dirt cheap", "Love at first feel", "Big balls" i "Ride on"  amb un toc sorprenent de blues. El disc arriba al 3 de les llistes americanes i va vendre sis milions de còpies.

Després van venir els discs "Let there be rock" (77), "Powerage" (78) i "If you want blood" (78). Però el gran salt a nivell internacional els arribà l'any 1979 amb el sobradament conegut "Highway to hell", que supera els tres milions de còpies venudes i on s'estrena Robert John Mutt Lange en la producció. El riff de Malcolm Young a "Highway to hell" potser és el famós del rock potser només fet ombra pel "Smoke on the water" de Deep Purple. A part d'aquest himne que els Siniestro Total van adaptar de forma autobiogràfica, s'inclouen "Touch too much", "Get it hot" i "Love hungry man". Aquesta portada amb Scott amb banyes i cua juntament amb el tema "Night prowler" dispara les alarmes dels conspiranoics satanistes, fins al punt que l'associació ultraconservadora Majoria Moral impulsava lleis contra la llibertat d'expressió en els seus concerts i impulsava pares i mares a prohibir que els seus fills i filles compressin els seus discos. La lletra de la cançó no diu res estrany però unes misterioses paraules finals shazbot nunu nunu va fer creure que era un extracte d'un llibre de bruixeria quan en realitat feien referència a una sèrie televisiva d'extraterrestres. A més, un assassí en sèrie que actuà als EUA en aquella època tenia el sobrenom de The Night Stalker, de pronuncia similar, i vestia amb una samarreta d'AC/DC i on cometia els seus crims hi deixava una gorra del grup.

La mort de Bon Scott el 21 de febrer de 1980 culpa d'una borratxera sembla que hagi de truncar el progrés de la banda però fitxen Brian Johnson de Geordie, un cantant que no desentonà gens en la formació. El primer disc amb Brian, el de la portada negra, "Back in black" (1980) superà els dinou milions de discos venuts obrint la música heavy a tot el públic i no només al heavy convençut. El disc, que fou el 2n més venut de la dècada dels 80 només superat pel "Thriller" de Michael Jackson, fou també produït per Mutt Lange i conté potents temes com el mateix "Back in black" -un altre riff bestial de Malcolm Young-, "Rock and roll ain't noise pollutionm", "Hell's bell" i el brutalment pujador de moral "You shook me all night long". Si li va més un altre estil existeix una versió d'aquest himne perpetrada per Anastacia i Celine Dion.

"For those about to rock (we salute you)" (81) fou el següent disc al de major èxit, tot i no tenir la repercussió de l'anterior el disc de la portada del canó aconseguí vendre més de quatre milions de còpies. Destaco el treball vocal de "Let's get it up" i "For those about to rock". Aquest disc és una de les obres més buscades pels col·leccionistes de l'estat espanyol ja que la primera edició va sortir amb els colors de la portada al revés, amb fons negre i lletres i canó daurats, quan a tot el món s'havia publicat amb fons daurat i lletres negres. En la 2a edició es rectifica l'error i això fa que sigui un dels discos més buscat pels melòmans. El canó esdevingué un símbol inseparable de la banda i en la gira del disc van carregar canons reals sobre l'escenari que disparaven fins a 21 cops.

Van començar una deriva experimental estranya amb "Flick of the switch" (83) i "Fly on the wall" (85). Però amb "Who made who" (86), un àlbum poc corrent sent la banda sonora de la pel·lícula d'Stephen King Maximun Overdrive, tornen a liderar vendes. Aquest disc és una barreja dels seus temes favorits en directe amb nou material.

Més endavant arriben "Blow up your video" (88) i "The razors edge" (90), gràcies al qual tornen a liderar vendes ajudat per temes com l'apoteòsic "Thunderstruck" o "Moneytalks". Aprofiten la reviscolada per editar el directe "Live" (92) amb els seus grans èxits. El 1993 publiquen el tema "Big gun" per la banda sonora de The Last Action Hero, un tema condemnat a l'ostracisme pels fidels seguidors de la banda però que, personalment, és dels que més m'agraden. Va ser el primer single que vaig comprar d'AC/DC.

El següent disc és "Ballbreaker" (95) després de cinc anys de descans de gravacions i de recuperar el bateria original de la formació. El disc no té l'acollida dels anteriors però també hi trobem un dels meus favorits "Hard as a rock". D'aquest disc potser també recordaran "Cover you in oil", "Hail CAesar" o el mateix "Ballbreaker". El 1998 a causa de la publicació d'un box set de títol "Bonfire" d'homenatge a Bon Scott es publica "Dirty eyes" en single, un material de col·leccionista que orgullosament estic content d'haver adquirit en el seu temps.  El 2000 arriba "Stiff upper lip", un dels pitjors discos dels australians segons la crítica, i dels pitjors en vendes. Els singles de "Stiff upper lip", "Satellite blues" i "Safe in New York City" no van fer gaire per ajudar a promocionar l'àlbum.

El 2008 tornen amb "Black Ice", un disc que torna a tenir espectaculars xifres de vendes en un temps on la venda de discos cau en picat, cosa que li afegeix molt de mèrit. Temes com "Rock'n'roll train", "Anything goes" i un excepcional "Money made".  El 2011 publiquen el directe "Live at River Plate" oferint una altra joia del col·leccionisme, un DVD-single del tema "Shoot to the thrill", L'últim disc ha estat "Rock or bust" (2014), un disc final d'etapa per un parell d'esdeveniments: Brian Johnson va abandonar la gira de promoció del disc per problemes auditius sent substituit per Axl Rose i Malcolm Young, tot i haver fet les lletres de les cançons, ja no participa en la gravació per problemes amb l'Alzheimer i deixa definitivament la banda. De fet, l'últim concert on actuà fou el 28 de juny de 2010 a San Mamés (Bilbao).

Ara, en menys d'una setmana, han mort el germà gran George Young i el mitjà Malcolm Young als 64 anys. El seu funeral, a Sidney, fou com mana la tradició escocesa.


Articles relacionats:

dijous, de novembre 23, 2017

Proporcionalitat

Proporcionalitat

En les últimes setmanes, arran dels lamentables fets succeïts el diumenge dia 1 d’octubre, alguns polítics han posat de moda la paraula proporcionalitat. Però què és la proporcionalitat matemàticament parlant?

Direm que dues magnituds són directament proporcionals si quan creix una d’elles també creix l’altra. En el nostre dia a dia en trobem per tot arreu, per exemple a les receptes de cuina. Quan llegim un llibre de cuina i observem que la recepta està pensada per a 4 persones però en canvi tenim previst ser 6 a taula necessitem aplicar l’aritmètica de la proporcionalitat directa: dividir les quantitats entre 4 i multiplicar-les per 6… tot i que a vegades ens pot sortir un nombre decimal de filets o de gambes. 

Per resoldre aquests problemes també s’utilitza la coneguda regla de tres, anomenada així perquè coneixent tres valors es pot conèixer automàticament el quart: si per a 4 persones hem de posar 8 ous, quants n’haurem de posar per a 6 comensals? Tot i que el mètode és efectiu, des d’un punt de vista de la didàctica matemàtica porta algun problema ja que l’alumnat acaba aplicant regles de tres a tots els problemes, fins i tot quan no es poden aplicar. El divulgador matemàtic Claudi Alsina arribà a afirmar que "La regla de tres es diu així perquè solament s'explica a tres països: Espanya, Grècia i Portugal". També és proporcionalitat directa el càlcul de percentatges, la relació entre productes comprats i preu pagat o les escales de mapes i plànols.

En canvi, direm que dues magnituds són inversament proporcionals si quan creix una l’altra decreix. Per exemple, pensem en la relació entre la velocitat i el temps necessari per a recórrer una distància fixa, si augmenta la velocitat el temps necessari per a fer el desplaçament disminueix. Per tant la velocitat i el temps són magnituds inversament proporcionals. També seria inversa la relació entre el temps necessari per a pintar una paret i el nombre de pintors: a més pintors menys es trigarà a pintar-la. O el temps per omplir un dipòsit i el nombre d’aixetes que ragen, amb més aixetes menys temps. 

Quan preparem una recepta sabem que per al doble de comensals haurem de posar el doble d’ingredients, però cal anar amb compte perquè no tot el que és proporcional augmenta de la mateixa manera. Per exemple, una taronja amb un determinat radi té un determinat volum, però una taronja amb el doble de radi no té el doble de volum sinó que el volum és vuit vegades més gran.

(Article publicat al suplement Lectura el 29/10/2017)

diumenge, d’octubre 29, 2017

Fats Domino - I'm walking

Nascut a Nova Orleans, als 10 anys Antoine Domino ja va aparèixer per primer cop en públic cantant i tocant el piano, el seu mestre era el seu cunyat Harrison Verrett. Curiosament, la seua feina gairebé l'impedeix continuar amb el piano, ja que mentre treballava en una fàbrica de llits una de les màquines va estar a punt de tallar-li els dits, però paradoxalment els exercicis de rehabilitació d'aquest accident van fer que encara dediqués més hores al piano per millorar el seu estil. Amb dinou anys es casà amb la seua nòvia de tota la vida, Rose Marie, i per a completar els ingressos familiars tocava el piano en un club de la ciutat. I va ser en un d'aquests locals, The Hideaway, on fou descobert per Dave Bartholomew, qui li oferí un primer contracte amb Imperial Records. Tocava sota el nom d'Antoine Domino en el grup de Billy Diamond. Antoine era una home gros, de més de cent quilos, i amb l'humor que el caracteritzava es posà el sobrenom de Fats Domino

La seua primera gravació fou el single "The fat man" (1949), una cançó que seria el primer de 36 singles consecutius en el Top 40 durant 8 anys. Encara que no n'eren conscients en aquell temps, molts consideren que aquesta és la primera gravació genuïna de rock'n'roll i de l'estil anomenat New Orleans. La cançó arriba al nº6 de les llistes de rhythm and blues i el single no va deixar de vendre's durant molts anys de tal manera que l'any 1953 aconseguia la xifra d'un milió de còpies venudes del single.

Aquest single i els següents que gravaria fins el 1952 eren enregistrats amb la banda de Diamond. A partir del 52 Fats Domino forma el seu propi grup d'acompanyament i fruit d'això el single "Goin' home" torna a encapçalar les llistes d'èxit. L'any 1954 mentre Bill Halley publicava la cançó considerada com el naixement del rock'n'roll "Rock around the clock" i Elvis començava a fer les primeres gravacions per a Sun de Memphis, Fats protagonitzava una gran gira per tots els EUA per a divulgar aquest nou estil sota el nom de Top Ten Rhythm ans Blues Show.

El rock'n'roll era un moviment mal vist per alguns sectors de la societat i Fats Domino comença a patir aquesta repressió quan la policia suspèn una actuació a Bridgeport (Connectitut) perquè un concurs de ball de rock'n'roll havia acabat en un "gairebé-disturbi" en dies anteriors. L'estiu del 1955 el deliri pel rock'n'roll ja s'ha generalitzat en tot el jovent americà i Fats Domino amb el single "Ain't that a shame" entra en les llistes d'èxit generals a la posició 10 i mantenint-se 13 setmanes. No pujà més en la llista pel boicot que li va fer una altra companyia que publicà el mateix tema gravat pel cantant blanc Pat Boone i que sí arribà al primer lloc. 

La seua popularitat ja està al més alt nivell i la revista Billboard el considera com el millor cantant de rythm'n'blues dels anys 1955 i 1956. Són anys on és l'amo i senyor de les llistes: "I'm in love again" (1956),  "Blueberry Hill" (1956) -cançó clàssica del country en la qual Domino es fixà en la versió de Louis Armstrong del 1949, Carl Perkins va reconèixer que en els locals blancs on sonava aquesta cançó la gent ballava música negra per primer cop-, "Blue monday" (1957) -que serví d'inspiració 25 anys després pels New Order-, "I'm walking" (1957) -perfecte rock d'estil New Orleans- , "Valley of tears" (1957) per citar-ne només alguns dels setze singles que va posar en llista.

El seu estil en directe com a cantant no era agressiu ni excepcional, la seua imatge sobre els escenaris era sòbria i tranquil·la però es va formar com una dels motors i líders del naixement del rock'n'roll i es converteix en el cantant millor valorat pel públic de color. La popularitat el porta a la gran pantalla en les pel·lícules The girl can't help it i Shake, rattle and roll, no com actor sinó com a showman. També és protagonista de "Rock and roll show" de Frankie Lymon al Paramount Theatre de Nova York, el 1957 és l'estrella principal de "Greatest show of 1957" i el 1961, en plena explosió del twist, és cap de cartell del "The Biggest Show of Stars" juntament amb Chubby Checker.

Mentrestant continuen els èxits "Whole lotta loving" (1958), "I want to walk you home" (1959), "Be my guest" (1959), "Walking to New Orleans" (1960), "My girl Josephine" (1960), "Jambalaya" (1960)... aquesta última també coneguda per una versió de Coyote Dax el 2003 i de la quan prengué el nom artístic el crooner madrileny del rock'n'roll Kike Jambalaya, recordo el gran "Solamente es rock'n'roll" del 1992.

A partir dels anys 60 comencen els temps més fluixos de gravacions, els canvis de discogràfica d'Imperial a ABC, d'ABC a Mercury i de Mercury a Broadmoor, la discogràfica que ell mateix creà. El seu major reconeixement en aquesta dècada li ve gràcies al "Lady Madonna" dels Beatles que Paul McCartney composà en "estil Domino" segons ell mateix reconeix i que Fats versionà l'any 1968. També el rockabilly sevillà dels Loscomotoras s'atreví amb aquest estil amb "Mi chica Teddy" (1989).



Assidu animador de vetllades a Las Vegas, les últimes dècades Fats Domino actuava amb regularitat a Europa, sent el prototip de músic incombustible, somrient, bonachón, clàssic del rock'n'roll. Ara ha mort als 89 anys a Harvey (Louisiana).

Altres articles relacionats:
- Chuck Berry.
- James Cotton.
- B.B. King.

dissabte, d’octubre 14, 2017

Tom Petty - Mary Jane's last dance

El cantant i guitarrista Tom Petty (el disc-jòquei Albert Malla l'anomenava trompeti) va néixer a Florida l'any 1952. Als 17 anys comença els seus pinitos musicals amb el grup Mudcrutch, juntament amb Mike Campbell i Benmont Tench, que es dissoldria el 1974 després de firmar un primer contracte amb la companyia Shelter de Leon Russell.

El conjunt es reagrupa l'any 1976, incorporant a Stan Lynch i Ron Blair prenent el nom de Tom Petty and the Heartbreakers. Aquell mateix any editen un LP amb el seu nom "Tom Petty and the Heartbreakers" (1976). En aquest disc s'inclou el single "American girl", amb un so tan country-pop que arribaria a ser versionada per Roger McGuinn dels The Byrds. La lletra d'aquesta cançó ha suggerit un munt d'interpretacions, des del suïcidi d'una estudiant de la universitat de Florida fins a un anhelat so de l'aigua del mar que trobava en falta Petty quan vivia prop d'una autopista. Després d'escoltar aquesta cançó poden escoltar "Last nite" (2002) de The Strokes... a veure què en pensen.

El seu segon disc seria "You're gonna get it!" (1978), un dels seus millors discos de la carrera. Gràcies a la bona acceptació, a les crítiques, als singles "I need to know" i "Listen to her heart" i a les gires els portaria a guanyar el seu primer disc d'or.

Aquell any Shelter canvia de mans i Tom Petty es veu embolicat en problemes legals i econòmics derivats d'aquesta decisió. Amb la nova discogràfica publiquen "Damn the torpedoes" (1979) amb un gran single com és "Don't do me like that".

Ja fermament consolidats, gràcies a la seua qualitat instrumental els porta a ser la banda d'acompanyament d'Stevie Nicks (de Fleetwood Mac) en el disc "Bella Donna" (1981). Tom Petty protagonitza el duet "Stop draggin' my heart around" amb Nicks, el qual va ser un rotund èxit.

Tom Petty continua editant excel·lents discos de rock americà durant els vuitanta: "Hard promises" (1981), "Long after dark" (1982), "Southern accentes" (1985) i "Let me up" (1987). Tots aquest èxits també li serveixen per a gravar dos discos amb Bob Dylan "Empire burlesque" (1985) i "Knocked out loaded" (1986), al mateix temps que l'acompanyaven en les seues gires. D'aquesta època són "Don't come around here no more" (1985), "Jammin' me" (1987) i "Runaway trains" (1987).

A "Songs from the garage" (1988) hi col·laboren Bob Dylan, Jeff Lynne, George Harrison i Roy Orbison. Això provoca el naixement del projecte Travelling Wilburys l'any 1988 amb un disc del mateix nom, al qual el seguiria un segon disc titulat de manera curiosa "Travelling Wilburys, vol 3" (1990) ja com a quartet a causa de la mort de Roy Orbison. Tot i ser un supergrup no van tenir l'èxit que es podia haver d'esperat d'ells a priori. Cançons com "Handle with care" (1988), "End of the line" (1988), "Nobody's child" (1990), "She's my baby" (1990) o la meua preferida "Wilbury twist" (1991) han quedat injustament oblidades.


L'any 1989, teòricament ja sense els Heartbreakers, Tom Petty publica el seu disc més exitós "Full moon fever", amb més de cinc milions de còpies venudes guanyà el Grammy al millor disc de l'any i on s'incloïa una cançó que, literalment, podia fer ressuscitar morts "Free fallin'", escrita per Petty i Jeff Lynne en només dos dies i que no va agradar en un principi a la seua discogràfica que li rebutjà el disc. Després de sis mesos tornà amb el mateix disc i els va encantar. Tot i ser un disc de nova etapa curiosament es va rodejar de Tench, Epstein i Campbell músics dels Heartbreakers i també amb Jeff Lyne, Roy Orbison i George Harrison dels Travelling. El disc no era res més que un más de lo mismo que els discos anteriors, però vagi vostè a saber perquè aquest li va sortir de cara.

El 1991 publica "Into the great wide open" amb una altre Grammy a la millor cançó de rock aconseguit pel tema "Learning to fly" . El 1993 arriba un disc de grans èxits amb "Mary Jane's last dance"  i "Something in the air" com a temes inèdits i que, per mi, són de les seues millors cançons.  També aquell any participa en el concert del trentè aniversari de Bob Dylan, reformulant de forma excepcional el clàssic "My back pages" en companyia d'Eric Clapton, Neil Young, George Harrison i Roger McGuinn. Continua la seua gran època amb "Wildflowers" (1994) i el single "You don't know how it feels" que aconsegueix un altre Grammy, aquest cop a la millor actuació masculina de rock i el premi MTV al millor vídeo masculí. Si vostè és un friqui de Tom Petty ha de saber que el grup Terrorvision -aquell que va actuar a LLeida un any per l'Aplec- va fer una cançó l'any 1995 de títol "Tom Petty loves Veruca Salt" que es troba al disc "Help", que es va publicar per a recaptar fons per l'oenagé War Child que treballava a la guerra de Bòsnia.

En plena etapa d'èxits publica un disc per la banda sonora de la pel·lícula "She's the one" amb el tema "Walls" (1996) com a més representatiu.  Continuaran els Grammys amb "Echo" (1999), un disc que trobo del tot prescindible després de tot el que Petty havia fet, però bé,  "Room at the top" aconseguí el Grammy a la millor cançó de rock. El 2002 torna amb "The last DJ", aquest disc em va agradar més però no va tenir Grammy. Amb el disc "Highway companion" (2006) i els tema "Saving grace" va ser nominat al Grammy de millor interpretació vocal de rock, però no el va guanyar. Les seues últimes gravacions han estat "Mojo" (2010) i "Hynotic eye" (2014). També, en aquest últims anys va reflotar el seu primer grup, Mudcrutch, amb qui publicà dos discos el 2008 i el 2016.

Tom Petty morí el dia 2 d'octubre a Los Ángeles, als 66 anys, després de patir una aturada cardíaca. Un geni poc reconegut.



Articles relacionats:
Leon Russell.